Abraçant la nit

Era tard. Ja havia sopat. Em vaig dutxar. Mentre sortia de puntetes, amb el barnús posat, vaig sentir el tecleig davant de la pantalla. Em vaig aturar. No hi havia ningú. Només un pampallugueix taronja...

Vaig tenir la temptació de traspassar la pantalla.

I ho vaig fer...

Vaig fer un pas endavant... i et vaig veure. Estaves d'esquena. Absort.

Em vaig posar darrere teu. Uns instants de silenci per situar el moment.

Vaig passar els meus braços al voltant teu. Vas aturar el tecleig sense deixar de mirar la pantalla.

Dues perles humides van relliscar sobre els meus braços... I només vaig tenir esma per estrenyer suaument el teu cos.

Sovint només cal un gest, una conversa o una paraula per desencadenar un estat de feblesa. I sovint només el silenci ho pot remeiar. En aquests instants sobren les paraules.

Serveix sentir la proximitat d'algú, l'abraçada sincera, la mirada neta, el silenci pausat...

El rellotge del temps no es va aturar. Els nostres cossos, abatuts, reflectien el cansament de tot el dia.

Hi ha dies lluminosos, plens d'energia. Hi ha dies que s'ensorren. S'ensorren les il.lusions. Ens falten eines per gestionar. Sobren les paraules. Són moments de reflexió personal. Instants que només algú capta al vol, si hom està atent. Moments en què les emocions ens sobrepassen.

Vaig dissimular el desig que tenia de tu.

Vaig donar la volta i em vaig asseure davant teu, sobre els teus genolls.

La teva cara va reposar sobre el meu pit mentre notava els teus ulls buidant-se i les gotes dels meus cabells xops, regalimant cos avall.

Podia notar el teu desassossec. No tenia paraules...

Vas alçar el cap i em vas mirar... Els teus ulls es van clavar en mi.

No m'havia presentat...

Vas repassar la meva cara i et vas aturar als meus llavis. Una besada dolça ens va fer estremir.

Els teus dits van resseguir el coll del barnús i el vas anar obrint mentre un calfred recorria els meus pits.

Ens vam impregnar de la pell recent dutxada, de les olors barrejades de sabó i cremes, del perfum...

Vaig notar una incipient erecció...

Era un moment plàcid, d'acostament emocional. Era un desig de confort, de templança, de companyia.

Un parèntesi en l'espai i en el temps.

No vaig quantificar l'estona... S'havia aturat el temps.

El barnús va caure al terra... lliscant per les meves cames amb la suavitat de qui es treu uns guants de seda.

Era tard...

Vaig fer una passa enrere i me'n vaig tornar.

No em vas retenir...

Vaig enfilar l'escala per anar al dormitori.

La nit va ser un pèl feixuga. El cos, fatigat i la calor enganxosa.

Amb el so del despertador vaig asseure'm al llit. No sabia si t'havia somiat. Vaig dubtar uns segons...

Vaig travessar l'estudi, vaig anar al bany i ... no vaig trobar el barnús enlloc...

Despulla'm

Amb les teves mans apressadament febrils, en un garbuig de botons i llaços...

Fins a descobrir la meva pell satinada de pell de préssec, el perfum de violetes que he vaporitzat per tot el meu cos...

I el gust nectarífer de pètals de rosa tamisats...

I... no guardis rancor a la lluna si es posa gelosa de veure't brillar als meus ulls...

Fins quan...?

Un meme, una esperança...

En Mon em va passar aquests deures i després d'uns dies de disbauxa i aniversaris torno a la normalitat.

Si les paraules " desig" i " sensualitat" es poguessin recrear en un cos, sens dubte jo l'atribuiria al de la Marilyn Monroe.

I parlo del vessant estrictament femení. No parlo des del desig carnal que a molts éssers del sexe masculí els hi pugui despertar.

Parlo com a dona. I em pregunto fins quan seguirem malvaratant diners en dietes, productes i medicaments per enmagrir cossos que encara no han madurat.

Fins quan les firmes de roba continuaran empetitint les talles. Fins quan els dissenyadors...

Fins quan les mares continuaran menjant una fulla d'enciam i una poma per sopar davant dels fills...

Fins quan no obrirem els ulls a una realitat que entre tots anem alimentant.

Agafem models. Molt bé. Quins models ha agafat la nostra societat opulenta?

Els models de l'Àfrica desnutrida. Hem desenvolupat els patrons de la misèria. Hem estat capaços d'enmalaltir per uns cànons estètics que han dut a la mort a milions d'adolescents i no tan adolescents.

Amb els diners públics i privats hem de pagar els costos de la irresponsabilitat, i d'una societat que creu que viu en el benestar. Que creu que amb diners es compra tot però que no compta la quantitat de pèrdues materials i humanes degut a un màrketing equivocat.

Construim una societat feble, cada dia més maquillada i malalta.

Psiquiatres, psicòlegs, xarxes i centres de salut mental treballen en les noves malalties del segle XX i XXI.

Uns diners que es podrien enviar al món anomenat " no desenvolupat", el qual no hauria d'enmirallar-se " al món desenvolupat".

la niña de la foto

Diners allà on hi ha conflictes bèlics...

Diners per investigació, vacunes...

Diners per medicaments contra la SIDA allà on no arriben ni els preservatius...

Diners que es perden...

Li passo el meme a un jove poeta que m'enlluerna amb els seus versos i que es dedica a experimentar ...en un laboratori ...tota mena de ..." reaccions químiques".

Per tu , Uribetty, si et ve de gust fer-lo.

GRÀCIES!!!!!!!

Estimats blocaires:

Estic emocionada... Sembla que va ser ahir que ens vam conèixer però han passat uns quants dies. Mica en mica uns i altres hem gestat un " espai virtual" a les nostres vides. Compartim una dèria comuna - El Bloc - i d'altres... no ens enganyem.

Somnriure mentre llegeixes un post, emocionar-te, identificar-te, discrepar-ne, ensalivar... fins i tot enrojolar-nos són sensacions habituals quan ens llegim.

Estic meravellada del gran " respecte" que encapçala cada comentari, hi estem o no d'acord, de la manera com " educadament" ens comuniquem i del " nivell" que es desprèn de la majoria dels " posts".

Després d'un any es pot fer balanç. Quan vaig començar el bloc n'havia llegit uns quants i no sabia si tindria " temes" per comentar. Veig que són inesgotales.

Reconec, molt sincerament, que és un espai d'esbarjo, per a mi. He après i me n'he adonat, també, que em falta molt per aprendre. Aquest 2n any vull aprendre a posar música, videos i baners a la dreta del bloc.

Tot i que considero que el tret més particular és el que escribim , cada paraula i la sensació que ens provoca al llegir-la ...

Com ja veieu el meu bloc no és un diari personal. No parlo del dia a dia. El dia a dia ja el visc. Al bloc deixo anar guspires viscudes, per viure, somiades, barrejades d'emocions, sentiments i sensacions.

Vull que el resultat traspassi la pantalla i us arribi i us acaroni. Que per uns instants els cos es sacsegi. En definitiva que sentiu, que us toqui. Això, sempre no és possible. Es necessita energia per a fer-vos-ho arribar i a vegades vaig amb " la reserva".

Fa poc he acabat de llegir " Una dona difícil" d'en John Irving ( maig 99 ), Ed, Tusquets. No us en faré una crítica. Només he recollit uns paràgrafs per dir-vos com m'hi identifico a l'hora de transmetre allò que vull, mentre escric.

.... Parlant de la relació entre observació i imaginació... "... S'ha d'imaginar un bon relat i llavors procurar que els detalls semblin reals. A l'hora d'aconseguir que els detalls semblin reals, serveix d'ajuda que alguns ho siguin" ... "¿ Què importa que un detall sigui real o imaginari? El que importa és que el detall sembli real i que sigui, sens dubte, el millor detall per les circumnstàncies relatades..."

Ho diu la protagonista ( Ruth ) en un moment de la novel.la. Ella és escriptora i respon al per què de l'èxit de les seves novel.les davant d'un públic que mostra més interès per conèixer a la persona que a l'escriptora.

UN PETÓ ( cadascú allà on el vulgui...)

Estic d'Aniversari

Des del mes de maig de 2006 fins avui....

Us he mostrat un bocí de mi i

llocs on m'agrada

passejar



















perdre'm















olorar
respirar



















lliscar
















somiar

i des d'on us llegeixo

Per això el post número 100 us el dedico a tots/totes els/les que entreu aquí i... si us ve de gust podem continuar perdent-nos tot passejant, lliscant,olorant i somiant junts!
Gràcies per ser-hi!

Pel maig

A Girona

és temps de FLORS

Cap on anem

No anem bé. Ho constatem cada dia. No escriure sobre la realitat diària no vol dir que no ens adonem ni que en passem.

Ho vaig escriure fa temps. Llegeixo els diaris, escolto la ràdio i m'indigno. Escoltar els polítics i veure que treballen poc, en general.Tot llegint al Gatot, fa uns dies, parlava de " Tornar a la normalitat " i em va fer rumiar-hi.Crec que els pilars que sostenen una societat són la Economia, L'Ensenyament i la Sanitat.

Ni un pam de net. Ens en parlen els mitjans de comunicació: Bombolla immobiliària, endeutament familiar, la majoria de gent hipotecada, sous que no es mouen, encariment dels productes bàsics i els no bàsics...

La paraula "estalvi" ha desaparegut del diccionari. La nova generació no sap què és, estalviar. Ja els ve just que es puguin independitzar i, gràcies als pares, que posen la falca quan no arriben.

Amb la L.O.G.S.E l'han vessada. Els alumnes no estan motivats. El fracàs escolar va en augment. Arriben a la universitat sense ganes, amb el promig de nota , justa, fent faltes d'ortografia, sense definir-se per cap carrera. Els Cicles Formatius o Mòduls no estan suficientment valorats ni hi ha l'oferta que s'espera d'una societat que es considera europea.

Ens sobren universitaris amb màsters i mileuristes... i ens manquen professionals amb ofici.

Fa pocs dies en parlava amb un mestre i no em va saber dir on era el problema. Si a la primària, a l'ESO o al Batxillerat . ( Ara fa poc s'ha aprovat que no caldrà repetir curs a BAT si s'aproven la meitat o més de les matèries. És a dir, només hauran de recuperar les suspeses ... Més facilitats per acabar BAT? I de veritat ... Creieu que sense el Zero com a nota, passant de qualsevol manera un curs darrera l'altre... progressaran adequadament? O s'estamparan més aviat?).

Però estava d'acord amb mi, aquest mestre, que a 1r de carrera els alumnes hi arriben molt mancats.

I la Sanitat també trontolla. Per un costat falten metges i infermeres i l'índex de " Burnout" va en augment .

Degut a la Nova llei del medicament hi ha fugues de medicaments a l'estranger perquè els paguen millor que aquí. Costa creure-ho però hi ha un degoteig de medicaments " vitals" que no es troben a les farmàcies. Alguns i només alguns tenen substitut en un genèric.

Hi ha persones que necessiten , per viure, un determinat medicament i de cop s'esgota.

L'altre dia li vaig preguntar a un amic farmacèutic què passava en el cas d'una persona diabètica o asmàtica o epilèptica. Em va explicar el que em temia.

Doncs ha d'anar a Urgències d'un hospital a què li injectin el medicament via intravenosa o subcutània mentre no tenen el medicament en pastilla. Això és un trasbals per la persona afectada, la família, la feina, els estudis ... Angoixant. Hi ha qui depèn d'una pastilleta i els laboratoris prefereixen vendre-la a l'estranger perquè els paguen més. D'acord. La industria farmacèutica és un negoci ... però i els usuaris, clients seus de fa anys ... no són ningú?

Si ens falten els tres pilars de la nostra societat, em pregunto què els espera a les properes generacions, amb quin optimisme poden fer els seus fonaments. Tenim mala peça al teler. Mai millor dit.

Mentrestant la natura, també desballestada, segueix florint abans d'hora i ens ofereix estampes com la que veieu. És a prop de Vidreres ( La Selva ) fa un mes...

Una mica de llum davant aquest fosc panorama.

Amb tu

Resseguir el rosari de la teva esquena fins l'últim botó ...

Dibuixar amb un dit les teves formes ...

Deixar lliscar els llavis sobre la teva pell satinada, llisa , nutrida ... fins als talons ...

Unes ungles de porcelana ...

Un cos madur, cuidat, acompassat amb el temps ...

Una panxa que va esdevenir fèrtil i el pit encara turgent ...

La sensibilitat, desperta ...

El moment, inesperat ...

Ignorant respostes ...

L'estremiment d'uns llavis en un gest buscat ...

Allargar les mans en un tempteig d'un cos igual al meu ...

Si el moment s'escau ...

Si es presenta ...

Si vull ...

Si vols ...