31 de desembre 2006

Realitat versus virtualitat


M'agraden els restaurants petits, amb poca gent i amb les taules separades. Trobo que faciliten la intimitat. Pots conversar sense estar pendent dels veïns. El plaer del menjar és semblant a un acte d'amor. Et relaxes, olores, degustes suaument mentre paladeges i fas barreges de colors. Per a mi és un ritual. I quan surto a sopar crec que, a part de saciar la gana, vull omplir els sentits i disfrutar del moment.
Hi ha llocs amb una llum tènue, les taules arraconades, la decoració, els cambrers movent-se com plomes per la sala, discrets... És un regal que em permeto de tant en tant i procuro escollir bé. En aquests casos no em deixo portar per la golafraria. I si la companyia és grata, el joc de mirades i mans arrodoneix la festa.
Tot i que aquest no és el cas, un sopar amb amics també és una ocasió especial.
Això ve a compte perquè l'altre dia vaig anar a sopar amb una amiga. Han obert a Girona una Pizzeria " Il Viaggio " on fan cuina gastronòmica italiana. Res de pizzes. Fan una pasta boníssima, cuinada al moment, aromatitzada amb alfàfrega fresca, formatge parmesà acabat de ratllar i uns vins italians sublims.
Ens veiem de tant en tant perquè ella viu a Barcelona i ens expliquem mitja vida: la feina, els fills , els pares, les nostres parelles... Tenim una amistat consolidada de molts anys i el cert és que existeix una certa complicitat.
Gaudim d'un sopar excel.lent mentre desgranem bocins de vida.
Vam arribar d'hora. Només hi havia una taula ocupada amb 5 persones. Semblava una parella amb els tres fills.
Ens van donar una taula en un raconet, amb una làmpara i una flor . El mantell, d'un blanc trencat.
El xef amb una professionalitat innegable ens va assessorar.
Només de començar el primer plat que vam compartir, una mozarella tèbia de búfal sobre un llit de melmelada de tomata i créixens... va entrar una parella, que es va asseure a la taula més propera a la nostra, tot i que la distància no permetia cap intromissió a les converses.
Jo estava de cara a l'home i la meva amiga els donava l'esquena. Per tant ella no estava al cas de qui tenia al seu darrera.
Ens van portar un vi, negre, que passava com l'aigua i deixava a la boca el sabor del raïm recent premsat sense cap més ornament, ni afruitat, ni enrourat... crec que era un vi jove, sense cos, lleuger... lliscava a la gola sense cap tipus d'acidesa ni pessigolleig... molt suau. I tampoc enterbolia el cap. Era una bona tria, sens dubte.
No vaig poder evitar clavar-li la mirada des que es va asseure i ell me la va clavar a mi. No sabria explicar-ho. Fou com una mena d'embruix. Els seus ulls eren rasgats, d'un verd maragda, el cabnell una mica ondulat i portava un gran bigoti. Tenia bona planta. Uns dits llargs, ben fets. No semblava dedicar-se a cap feina artesanal ni feixuga. Més aviat semblaven mans de pianista. La seva pell era clara, i les faccions de la cara, dures. Els llavis, molsuts, deixaven entreveure un reguitzell de dents no del tot blanques. Potser era fumador. Al restaurant no estava permès fumar i tampoc es va aixecar per fer-ho al carrer.
Parlava amb la seva parella sense deixar de mirar-me en més d'una ocasió i jo no podia resistir-m'hi. Em distreia de la conversa amb la meva amiga i notava una escalfor al cos que en vaig culpar al vi i a la calefacció del local . Una excusa per no voler creure'm que el que estava era sofocada i sorpresa amb tantes mirades furtives.
_ Només per una mirada, vaig pensar, no n'hi ha per tant!
Vam acabar les postres, i sense cafè, vam pagar i marxar.
Vaig passar a dos pams d'on ell estava assegut i el cos se'm va electritzar. Estava convençuda que el vi me la jugava.
Vam decidir no anar enlloc a fer una copa i ens vam despedir.
Vaig arribar a casa. Tothom dormia. Era la una passada. Em vaig desmaquillar i em vaig rentar les dents. Estava desvetllada.
Vaig anar a l'estudi i amb el pijama i una manta em vaig allargassar al sofà amb un CD d'en Leonard Cohen. Aquella veu sempre m'ha seduït. No sé si em vaig endormiscar.
No, no era una fantasia el que em voltava pel cap. Era un desig real. Em seduïen aquells ulls i aquelles mans foranes. Aquell personatge d'expressió dura a la cara i de llavis llisos. Més enllà de la música, sentia la remor de la seva veu mentre sopava. Una veu sense canvis de to, amable. Una veu amb una dolçor que semblava acaronar les paraules... i jo m'hagués deixat acaronar... sense paraules... amb els ulls clucs... sense voler saber qui era.
Era un moment d'impulsivitat que sovint s'apodera de mi i que em permet traspassar la meva bombolla vital, més enllà del món real. Un lloc on hi ha la màgia de moltes fantasies que fan emergir l'altre " jo" i em permeten satisfer la dualitat que habita en mi.
Vaig dormisquejar somiant amb aquelles mans...
L'endemà mentre anava a la feina vaig passar per el mercat i al sortir vaig anar a fer un tallat. Just quan sortia del bar, vaig veure'l que entrava en un baix tot obrint la persiana.
" Centre de Quiromassatge J.L.G. Telefon, Hores convingudes ".
Un calfred em va recórrer pel cos. Em vaig apunatr el telèfon i des de la feina vaig reservar una sessió per a les 6 d'aquella mateixa tarda, tot imaginant-me el trajecte que recorrerien les seves mans...
De sobte, vaig notar una taquicàrdia i una suor freda... I si el massatgista és un blogaire... que té un bloc... i que sovint ens comentem... i que es fa anomenar GATOT?
Girona és una ciutat petita, no seria res d'estrany.
Em vaig assossegar... i ... no... no vaig anul.lar la sessió de la tarda.

29 de desembre 2006

El valor de les paraules


Em sorprenc a mi mateixa del poder de les paraules més enllà d'una imatge.
Em sorprenc acaronat-les mentre els dono forma i sentit.
Em desvetllo quan la pau de la nit s'interposa entre el joc de paraules i els sentiments. I deixo que em ressegueixin, intuïnt el meu perfil.
No en sé de retòrica ni de frases fetes, només em deixo fluir. Paraules com sentiments... Sentiments trenats de paraules...
És el goig de passejar per indrets sorprenents on les flaires es barregen amb la fragància d'ametlles dolces de les teves mans.
I és el cos que parla quan els mots s'aquieten... per no repetir-se, mentre una suau melodia escampa les notes per el proper vals...
Els millors desitjos per l'Any Nou!!

26 de desembre 2006

Farinetes de fajol



El fajol és conegut també com a gra de fajol i blat negre. Se'l considera un cereal tot i que no ho és ben bé.
A Catalunya només es conrea a la comarca de la Garrotxa, ja que necessita una climatologia especial ( tot i que si no plou no tindrà les condicions idònies per a poder-se cultivar )
Molta gent no el coneix. Primer perquè es comercialitza poc i segon perquè no hi ha molts cultius.
En temps de la guerra civil i sobretot a la Garrotxa se'n feia "pa negre" i els que tenien la sort de menjar-ne ingerien unes proteïnes molt beneficioses, de les quals n'estaven mancats.
El seu valor nutritiu és comparat al de la carn, tot i ser un producte vegetal.
Les llavors germinen en terra volcànica i com sabeu és una de les més fèrtils degut a la gran quantitat de minerals que compté.
És una menja en la qual els sabors són una barreja de terra, pluja i herba.
Actualment se'n fa farina per a pa, galetes i crepes.
" Les farinetes de fajol " s'obtenen del gra de fajol, un cop molrat. Es barreja la farina amb aigua i sal. Tenen un color grisós perquè el gra de fajol és gris fosc.
Es venen crues als forns de pa i a les botigues de queviures. La textura és humida, tova, com un flan.
Només cal tallar-les ben fines i fregir-les amb oli d'oliva roent. Deixar-les uns minuts amb paper per absorvir l'excés d'oli i ja es poden menjar.
Poden ser salades, com a aperitiu o dolces amb un pols de sucre, com a postres.
Són més bones calentes, acabades de fer, cruixents...
En un petit poble de la Vall d'en Bas, El Mallol , cada any el 6 de desembre s'hi fa una fira: La Fira de Sant Nicolau i és un lloc on se'n poden comprar. També als pobles del voltant, Santa Pau, Sant Privat de Bas, Els Hostalets, Olot...
Si us hi acosteu pels volts de Nadal podreu sorprendre algú a la taula i deixar-vos seduir per un nou sabor amb gust a terra volcànica.

23 de desembre 2006

Bones Festes

( Farinetes de fajol)

Un plaer percebre tantes aromes diferents escampades per la blogòsfera.
Un gust llegir-vos, més enllà del sabor de les vostres paraules ( dolces, àcides, picants...)
Un privilegi tenir-vos tan a prop...

22 de desembre 2006


21 de desembre 2006

Vés on et porti el cor


L' invisible s'ha fet visible. Si reconeixes alguna cosa de casa teva, el regal és per a tu.




Per la UNANINA

Camins que ara s'esvaeixen

Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és sencill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous.

Camins - Sopa de cabra
Vés on et porti el cor - Susanna Tamaro Ed. Seix Barral

19 de desembre 2006

Blocaire invisible 2006


Sóc la blocaire invisible de la:

16 de desembre 2006

Una trobada entre el jazz i la poesia


Els deures que m'ha posat l'imparable "robertinhos" ( capaç de despertar la mussa més adormida ) és un meme musical.
" Busca un CD, vés a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos. En cas de que el primer CD que et vingui a la mà sigui sense lletra la dificultad s'accentua: comenta'ns què et transmet la música en un parell de frases."
El CD que tinc a mà és del grup de jazz Aiguaviva Quartet.
" El ritme de les paraules" amb Araceli Aiguaviva cantant poemes de Joan Margarit.
Joan Margarit ha dedicat els poemes al jazz i als seus protagonistes: John Coltrone, Billie Holiday, Art Tatum, Charlie Parker o Clifford Brown.
La tercera cançó és un poema dedicat al gran Charlie Parker i com que és curtet us el transcriuré sencer:
Encara era un infant i als clubs nocturns
en un racó de vora l'escenari
entre el fum blavós de marihuana
sense bufar-lo teclejava un saxo
apedaçat i vell.
Sense so interpreto el temps perdut
la peça que ningú no ha tocat mai
i que un dia tu i jo ballarem junts.
Perquè en la soledat sempre hi ha un saxo
com un remolcador que entre la boira
com si fos Charlie Parker toca un blues.
( Sembla ser que fou així com el Charlie Parker va aprendre a tocar el saxo )

Què seria del jazz sense algú que toqués el saxo?


Camins i dreceres


Camins, camins i més camins. La vida és abarrotada de camins i sovint dubtem de quin agafar i anem per dreceres.
El meu/ meva blocaire invisible en un rampell va agafar una drecera i va anar a Madrid... d'això fa un parell de mesos com a molt.
I el resultat va ser un cap de setmana desenfrenat...sí...heu llegit bé DE-SEN-FRE-NAT!!
Només falta una pista!!

13 de desembre 2006

Músiques del món: Aliment pels sentits



Sovintejo els concerts que es fan a la Casa de Cultura de Girona. Almenys un cop a la setmana. Solen ser gratuïts i de qualitat.
Amb aquestes iniciatives es pot escoltar bona música, al petit auditori Josep Viader, amb un so excel.lent i músiques d'arreu del món: dels Balcans, Turquia, Índia, Marroc, etc.
El dilluns vaig anar a escoltar un concert de música clàssica del nord de l'Índia.
Un narrador va fer una petita introducció i jo us en faré una petita ressenya.
Sembla ser que hi ha dos tipus de música clàssica a l'Índia.
Al nord, la Hindustànica i al sud la Karnàtica.
Els músics eren del nord. Tres músics amb tres instruments diferents. Shyam Sunder tocant el bansuri ( flauta de bambú de l'Índia ). Aquesta flauta, durant molts anys, ha estat l'instrument musical popular. Fa poc que ha entrat a formar part de virtuosos concertistes de renom. Cyan Singh, un dels percussionistes de tabla més sol.licitats a l'actualitat. Amb dos tamborets al terra i només les seves mans.
Un tercer músic tocava la tambura ( una espècie de guitarra allargada amb 4 cordes ) i amb un so similar al de l'arpa. Com una música de fons en la que destacaven la flauta i la percussió.
El que van oferir és un recital de ragas ( peces ) clàssics de la música hindustànica.
Aquests recitals, en dies laborables, són com un bàlsam hipnotitzador. Instants en què el temps sembla aquietar-se màgicament...
Com deia Pau Casals : " Tots els homes vinguin d'on vinguin, entenen el llenguatge de la música quan surt del cor"
Pel meu / meva blocaire : El seu signe del zodíac és LLIURA.
Segons això , són persones diplomàtiques, encantadores, amb gran capacitat afectiva i un profund sentit de la justícia. Busquen l'equilibri, indecisos i perfeccionistes.
L'amistat és un valor preuat. Intel.ligents i vulnerables.
Estan influenciats per Saturn i Venus

12 de desembre 2006

Blocaire invisible 2006

A casa es pensen que m'he begut l'enteniment. Així , directament, o que tinc un amant, o que participo en un sorteig de Nadal virtual. Veuen un neguit inusual en mi amb tants viatges de la cuina al pc i sospiten que alguna cosa se'ls escapa.
Jo, per suavitzar la cosa els faig còmplices d'aquest enrenou. Que si necessito una foto pel nou post, que me n'enpetiteixin una altra que és massa gran, que retratin aquesta safata acabada de cuinar per escriure-hi la recepta , que em dónin idees per un regal virtual, per algú també virtual i ... així els tinc distrets. Perquè, bé, de fet... només se m'han socarrimat un cop les croquetes i un cop les torrades, i una tarda sencera la planxa va estar endollada... en fi... foteses!!!
La pista per el meu / la meva blocaire és que va néixer a la dècada dels 80!!!

08 de desembre 2006

Interior a l'aire lliure


_ Menys mal que tothom ja ha marxat. Estic esgotat. Tanta gent... Tant menjar... Tantes converses buides... Cada dia m'agraden menys aquestes festasses on tothom ve a lluir i a aparentar.
_ Has vist la Lisa, la dona del notari? Sí, sí ... la que tot el dia remena el cul davant els homes.
_ T'has fixat com anava vestida? Desvergonyida, això és el que és. Una escalfa-de-tot! Sap que la seva bellesa trastoca a qualsevol. Ho sap ,amb aquell posat altiu, quan es passeja rambla amunt, rambla avall. Sap que se la miren perquè desperta passions als babaus que se la miren. Un vestit vermell !
_ L'has vista? Semblava la mestressa de la casa... I la mestressa, la meva dona...arraulida amb un atac de les seves migranyes.
_ Per què sempre té migranyes? Sempre que vénen dates senyalades, quan vénen amics, quan hi ha celebracions... sempre em deixa sol amb tot el protocol. Sort en tinc de tu... Fidel al meu costat.
_ Tu no veus res, oi? No sents res. La discreció en persona. Et mous pel menjador, com una ploma, impol.luta, amable. Coneixes a tothom i a tothom li dius la paraula justa. Et disculpes en nom de la Cati, la mestressa, la meva esposa migranyosa, feble, apàtica a la vida i a l'amor. Visc amb ella i estic sol. Envelleixo més de pressa només de mirar-me-la.
_ On són aquells ulls que em van enamorar?
_ I aquell somriure?
_ On és ella? Té el cap emboirat, espès, atepeït de medicaments. No lluita. S'ha rendit.
A mi només em queda l'estudi on escric. Tot el dia allà tancat. Només, quan baixo a fer algun encàrrec o a fer una partida amb els amics, m'allibero.
Això és una presó, d'or, però una presó. Només tu hi poses un alè d'aire fresc. Ventiles la casa, dónes ordres de que la netegin. Poses flors als gerros. Cuines i serveixes. Ens cuides i ens mimes.
_ Per què no dius res?
_ Deixa de brodar i parla'm...
Tu mai dius res fora de lloc. Educada. Neta com una patena. Ets l'admiració del veïnat. No com la Lisa... tan mallerenga... però tan bella...
_ T'has adonat del vestit vermell? I.. de les joies? És clar, és la dona del notari!
_ No em dónes el teu parer?
_ Sí senyor Ramon. He sentit parlar els seus amics amb la Lisa. El metge, el farmacèutic... Tots l'adulaven per com anava vestida...
_ Ah sí? I ella? Què deia ella?
_ Només he sentit que els deia que el vestit que duia li havia regalat el senyor Ramon, vos, vaja.
_ No sé , senyor Ramon, de què us escandalitzeu... de la Lisa? o de vos mateix !

M'he adherit a la proposta dels relats del bloc de l'Onix

05 de desembre 2006

Menjar emocional : Aliment per l'esperit


Fins ara en dèiem" aliments afrodisíacs ". Ara se'n diu " menjar emocional ". També parlem de la " Intel.ligència emocional " i abans la denominació era " sentit comú ". Abans els llibres ens donaven " lliçons de vida ", ara són " d'autoajuda ". És la constatació de l'evolució dels termes lingüístic però, jo crec, amb la mateixa base científica.
Està comprobat que una dieta adient exerceix un benestar físic al nostre cos. Diguem que la part física rutlla en millors condicions si el que mengem és més sa per els òrgans que formen l'engranatge de la nostra maquinària interna.
Però el nostre " disc dur " també necessita una alimentació adequada, ja que la manca de certes substàncies influeix directament en el nostre estat d'ànim.
Per tant, depenent del que mengem, podem notar un benestar o una sensació de calma. I també, si abusem de certes substàncies ( picants, cafè...) ens podem notar més alterats i neguitosos.
Hi ha aliments que ens aixequen l'estat d'ànim, altres que ens aguditzen els sentits i altres que ens desperten el desig.
L'objectiu del " menjar emocional " és mimar els neurotransmissors ( elements o substàncies que són alliberades en els extrems dels nervis i que subministren informació al cervell ). Els neurotransmissors són produïts per matèries bàsiques, els aminoàcids , que hi ha en l'alimentació.
Aprofitant que s'acosta el Nadal i que les fartaneres estan assegurades per l'estómac, us proposo aliments per tenir els sentits ben oberts, el cap desteranyinat i el desig despert, sense la retòrica dietètica ni calòrica . Estic convençuda que ens beneficiarà l'esperit.
Per tant mentre cuinem podem anar etzibant un polsim d'espècies per aquí i un polsim d'herbetes per allà. I mirar d'aconseguir animar les sobretaules soporíferes que es dónen en algunes llars.
L'altre alternativa és preparar a casa, a la intimitat un sopar amb aquestes menges i estar atent a les sensacions que se'ns desperten, mentre els neurotransmissors fan la seva feina... que no és poca.
Per anar fent boca:
Ostres i marisc : Aliments amb fama " erotitzant ". Contenen una gran quantitat de Zinc. El Zinc és un oligoelement que juga un paper important en l'agudització dels sentits de l'olfacte i el gust. La recomanació és de menjar-los crus.
Proposta : Ostres crues amb unes gotes de llimona.
Curri : És un dels condiments més saborosos i sensorials. És una barreja de vàries espècies, torrades i molrades. Hi ha varietats més o menys picants. Prové de la Índia.
El curri compté: xile, llavors de mostassa, pebre negre, comí, gingebre...
Proposta : Pollastre al curri amb puré de poma.
Canyella : Sembla ser que la seva aroma té propietats afrodisíaques. El seu consum fa que es redueixi les xifres de sucre, colesterol i triglicèrids a la sang. La podem afegir al cafè, te, sucs de fruites...
Proposta : Arròs amb llet / Torradetes de Santa Teresa... amb un polsim de canyella
Xocolata , " L'aliment dels Déus " ( segons els azteques).
Quan en mengem el cervell produeix el triftòfon, el qual fa que es segregui més serotonina. Aquesta hormona és la responsable de les sensacions de plaer.
Entre d'altres substàncies, la xocolata compté teobromina, un estimulant semblant a la cafeïna. Fa que se'ns desperti el sistema nerviós central. A més, la xocolata és un antioxidant natural, és a dir, protegeix el cor i frena l'envelliment gràcies als polifenols.
Proposta : Enfilat de fruites amb xocolata desfeta calenta.
Altres alimets emocionals:
Fruita seca, sobretot els festucs o pistaxos, maduixes, gerds i tòfones.
Proposta: Amanida d'arròs amb panses, pistaxos , gambes i albocats.
Sorbet de gerds
Maduixes amb moscatell
Per relaxar-nos:
Infusions de til.la, menta i marialluïsa .
Herbetes per els guisats: Alfàbrega, llorer, menta i marduix ( és una mata originària de Xipre, molt aromàtica )
Proposta: Fabetes baby amb encenalls de pernil ibèric i perfumades amb menta i marduix ( amb una suau vinagreta ).
Si a tot això hi afegim una taula parada amb colors clars i unes quantes espelmes escampades per l'estança, només ens queda el nostre imaginari i un polsim de seducció ... cadascú al seu gust.