29 de setembre 2006

L'amant


Treballen junts. Bé, a la mateixa empresa. Una multinacional. En diferents departaments. I es coneixen. Vull dir que per feina parlen sovint i a més els seus fills havien jugat al mateix club durant un parell d'anys. Per tant coincidien els caps de setmana veient els partidets.
Havien anat de curset uns dies a Madrid i havien connectat. Sovint en parlen... " I això que no hi va haver sexe...", diuen i riuen...
Els dos estan casats i a l'hora del cafè s'expliquen " la vida". Parlen dels nens, de les seves parelles, les sortides. Es veu que congenien.
Molt esporàdicament i per motius laborals dinen junts. Un menú. Una cosa ràpida. Suficient per distendre's una estona i tornar a la feina.
Aquest darrer any un dels fills ha canviat de club i els caps de setmana no es veuen.
Quan es troben, a part de parlar dels fills, parlen d'ells. De com els agradaria veure's fora de la feina i prendre un cafè.
Comenten les vacances, es recomanen llocs per a passar un cap de setmana. Els dos els agrada la muntanya. El seu somni és anar a una masia rural, amb una bona llar de foc, un piló de coixins i una ampolla de cava...o dues!
Pensen que estaria bé anar-hi els quatre. Perquè la possibilitat d'anar-hi ells dos sols, és remota.
És difícil trobar el moment, tots quatre, també. Massa capficats amb la feina i absorvits pels petits " tirans" de la casa.
Prop de la casa d'ella hi ha el gimnàs més fashion de la ciutat i des de la terrassa es fixa com a la sortida allò sembla una desfilada de noies enmallades i ben posades, enconjuntades, vaja!
Si les veu acompanyades per algun jove atractiu i musculós ja ho associa a un E.P. Té al cap aquesta dèria ( però no ho ha confesat a ningú ). Remuga entre dents pensant que ja se li han avançat i n'han trobat un.
- On puc trobar-lo? , es pregunta.
A la tornada de les vacances d'estiu, ella l'ha notat més prim, més seriós i menys parlador.
- " Deu ser la síndrome postvacacional", ha pensat.
Fins que fa pocs dies es van trobar davant de la màquina de cafès, al costat de la fotocopiadora.
Ell se li va acostar i li va dir que tenia quelcom important per dir-li, quelcom que el neguitejava i que per això estava distant.
Es va quedar corpresa quan, tots dos amb el cafè a la mà, ell li confesà que la seva dona tenia un amant.
- Un amic meu, li va dir. Que li va alleugerir un mal d'esquena a principis d'any i que es dedica a fer d'E.P. Això tan de moda ara...

28 de setembre 2006

L'entrenador Personal


Per què elles sí i jo no? Per què Madonna, Britney Spears, Scarleth Yohanson en tenen un?
Per qüestions econòmiques? Per què la seva imatge ven? O Per què està de moda? O Perquè ja ho tenen tot i ara els ve de gust tenir un E.P.
Bé, jo penso que és un altre caprici. Car. Ara ni l'esquí ni el golf es porta. Ara el que es porta és tenir un E.P.
I la següent pregunta que em faig és : On el trobo? Al gimnàs? A un de concret? A una escola d'E.P? A una biblioteca? A un auditori?
I si continuo pensant en veu alta: Serà una persona que només enten d'anatomia? Que et farà caminar com si estessis penjada d'un clau al sostre? Que et farà treballar músculs, articulacions i insercions una mica? No molt, només per moldejar...
Intel.ligent? Sabrà on estiueja la gent " famosa"? Qui dels " famosos" té un E.P i qui no? Com puja el seu "catxé" depenent per a qui treballa? O també entendrà de música, de literatura i de teatre. Estarà al dia de la política i de les mancances socials. Parlarà idiomes? Serà educat, atent i amb aquell toc d'humor intel.ligent?
Treballarà en una feina que li agrada i a més farà d'E.P? O és la seva professió?
S'ho passarà bé fent d'E.P? Vull dir serà amable i espontani o s'esforçarà per quedar bé, per complir?
Tot buscant per la xarxa he resolt, en part, els meus dubtes: Hi ha escoles d'E.P. Les seves webs diuen que la gent té incompatibilitat d'horaris per anar al gimnàs i fer esport i que els resultats no són els esperats.
Els E.P ( diplomats en INEF, fisioteràpia, dietètica,... ) et fan un programa a la teva mida, al teu cos i a les teves necessitats i diuen que funciona. Això sí , una mica car.
Rellegint he vist que se'n pot aconseguir un a través d'internet.
Et fa un seguiment personalitzat virtualment per uns 90 euros al mes. Un E.P deia : " Jo venc salut i la gent compra imatge". I a la pregunta de : " I a vosaltres com us conèixen? " Principalment pel boca a boca i també per la propaganda dels medis".
No sé, em costa fer-me una idea. Desconfio una mica.
I , si el que busca la majoria és... un amant?

24 de setembre 2006

La Tornada



Quan ha passat l'estiu i la xafogor, ja vas mirant la roba de l'armari que en pocs dies et tornaràs a posar.
La peça clau són els texans. Tothom en té i suposo que més d'un. Una peça clàssica-moderna-per a tot terreny i esportiva.
El problema ve quan te'ls tornes a posar després de l'estiu. Ara que ja comença a refrescar i que amb una camiseta blanca t'hi veus tan bé.
Si la sensació, al posar-te'ls, és com si t'enfundessis un "vestit de neoprè", la cara et canvïa. Veus desfilar davant teu tot un assortiment de paelles, "clares", gelats i graellades estiuenques.
Saps de sobres que t'has passat de la ratlla i que l'estiu, tot i que és curt, ha fet estralls. Els sopars amb els amics, els gelats a les terrasses, les begudes per calmar la calor. Tot s'ajunta amb els dies de vacances i dies de descans, dies en què la pressa no et fa córrer i els minuts s'estiren una eternitat. I en aquest cas els quilets també hi diuen la seva.
Bé, la tardor és una època per a reorganitzar-nos i per tant, per deixar de mandrajar.
Tornar a l'activitat diària ja fa que ens belluguem més. Fa menys calor i tenim més ganes de fer coses. Amb la xafogor de l'estiu com menys músculs movem més bé ens sentim.
Jaguem a tot arreu acompanyats de ventiladors i vanos, ampolles d'aigua i refrescos.
Posar les piles i fer tot allò que deixem aparcat a l'estiu, per mandra , calor o sencillament perquè fem vacances o fan vacances.
Un parell de mesos d'una certa inactvitat fa que al setembre tinguem ganes de tornar-hi.
Jo ja he començat la meva tanda de ioga dos dies a la setmana ( per allò de la flexibilitat ) dos dies de natació ( per allò de moure-ho una mica tot ) i senderisme el diumenge al matí ( perquè qui mou les cames mou el cor ).
Casi renovada, però encara quan em poso els texans he d'aguantar la respiració per cordar-me'ls.
Ara només em falta un " Entrenador Personal".

21 de setembre 2006

La Vall



Tot i que Girona és una ciutat petita, d'un temps ençà, uns 10-15 anys, ha crescut molt. Molta gent de la capital barcelonina s'hi ha instal.lat, ja sigui pel preu de l'habitatge o per sortir del brogit barceloní.
Aquí, encara, respirem pau i bons aires. Però també he de dir que els que fa anys que hi vivim hem notat el canvi i ja no és la ciutat-poble d'abans sinó que ha esdevingut una urbs amb tots els incovenients que això suposa. Al centre ja no s'hi pot anar amb cotxe i a les hores punta els carrers estan a vessar de gent, motos i soroll. L'Ajuntament també ha decidit aixecar carrers i paviments. Per tant el caos ja està servit.
Servidora que sóc d'un poblet de la Garrotxa, anyoro cada dia més la Girona de fa uns anys i de tant en tant necessito respirar aires garrotxins.
Per això, també de tant en tant, m'agafo un dia de festa de la feina entre setmana i enfilo cap a la Garrotxa.
Només de deixar Girona i Salt, ja l'exuberant vegetació fa les primeres delícies visuals. Les seves branques sembla que s'allargassen per donar-me la benvinguda. El paisatge canvia de cop, només a uns minuts de Girona.
Tot resseguint la carretera que porta a Olot per Anglès, els ulls ja s'acostumen a la verdor, l'aire es fa més net i el cel, si el dia acompanya, contrasta amb una claredat amb cada perfil muntanyós.
Arribar a Hostalets de Bas després de deixar Les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols fa que t'endinsis del tot a la Vall.
Al mig de la Vall d'en Bas amb Joanetes a la falda de Santa Magdalena i el Mallol sobre el turó, els camins i caminois que la serpentegen et duen a racons bucòlics. Fonts que no han deixat mai de brollar. Masies perdudes riques amb arbres fruiters que perfumen els voltants. L'olor que s'escampa del forn de Can Batallé ( on encara couen el pa amb forn de pedra i reguen la coca dolça amb anís). Tot això fa que t'aturis i contemplis res més que natura.
Els geranis penjats dels balcons d'Hostalets i els camps ben llaurats i proveïts em recorden que la gent hi viu i hi treballa.
Jo, quan hi vaig, només bado, omplo les garrafes d'aigua i compro pa i coca.
Passo per casa meva i el meu pare ( que encara conrea l'hortet ) m'explica les meravelles que hi té.
Com ara, que ha plogut, i els pebrots, les tomates i els carbassons han esclatat amb un colorit que més que un hort sembla un jardí.
Durant la setmana encara puc olorar el perfum de la terra, de les hortalisses collides i paladejar el sabor que em retorna a la meva infantesa.
És un petit privilegi que tinc!

16 de setembre 2006

Punt i a part


Mirant pel finestral
endevino la teva figura,
sota la pluja,
que amb passes lentes
es va allunyant.
Amb la mirada perduda
fitant l'horitzó
em pregunto si te'n vas de mi
o et busques a tu.
Plou i la figura es desdibuixa
com una ombra
enmig del vendaval.
Un fuig,
l'altre es queda.
Qui se'n va, deixa
Qui es queda, perd.
Queda l'espectre
del que va ser
i tot esdevé confús,
sense perfil.
S'esborra la figura,
amb la pluja,
perquè les traces
són fràgils
les passes lentes
i el futur , incert.
La casa buida,
fosca i plena d'embalums
de vida.
Vida posada en capses
i guardada a les golfes.
Qui sap si, passats els anys,
algú les obrirà i
les despolsarà i
amb ulls encuriosits
descobrirà les teles
brodades amb fils
de desitjos incomplerts i
de diàlegs inacabats.
Sovint, per mandra de teixir,
la vida sen's va esfilegassant.

13 de setembre 2006

L'hora del pati


La pausa, a la feina, per esmorzar és com l'hora del pati, pels nens, a l'escola.
Ja us podeu imaginar els temes i temes de conversa que poden sorgir. Cada dia un de diferent. I un dels temes " estrella " ( a part el tema xxx ) és parlar dels fills. Si algú fa mala cara per no haver dormit, és que els petits o bé estan malalts o tenen el son girat.
Si és dilluns i les cares somnriuen vol dir que el cap de setmana ha estat profitós i qui més qui menys explica el que ha fet. Depèn de la confiança s'ometen o no detalls!
També hi ha dies que la cara és de preocupació. Els que tenim fills adolescents tenim dies de tot com els qui els tenen petits. Dies en què veus sortir un sol espaterrant i dies més foscos que una nit sense lluna. I dic adolescents perquè aquesta època és especialment tempestuosa. Penso que la volatització hormonal, de retruc, trasbalsa als mateixos pares.
Ens preocupem, és clar que ho fem. Ens preocupen els seus estudis, els amics que tenen, el seu futur; ens preocupen ells com a persones.
L'altre dia vam estar parlant del curs que comença. I vam coincidir en què " el nostre curs" dura tot l'any. No admet ni treves ni vacances.
Fer de pares, diferent del terme "ser pares", comporta no descuidar els nostres " deures".
Ens preguntàvem si, a vegades, no ens relaxem una mica. Si " descansem de fer de pares". Perquè sovint també ens toca fer una parada, un punt i a part, per tornar-hi.
I bé, una cosa és descansar, prendre't un espai per a tu, per carregar piles, i l'altre, molt diferent és la de dimitir de pares. Com sabeu hi ha qui ho fa.
No podem llençar la toballola. Ells ens necessiten i nosaltres, sempre, encara que sigui en la distància, hi hem de ser.
Ens vam preguntar ¿ Què és el millor que volem pels nostres fills?
Sens dubte, proveïr-los de totes aquelles eines que els ajudin a ser independents, bona gent, nobles, que sàpiguen estimar i amb respecte als demés.
El nostre paper també és un aprenentatge constant.
Els nostres fills ens parlen amb la seva mirada, d'aprovació, de desconcert, de tristesa. Nosaltres hem de mirar-los amb ulls d'amor i entendre'ls i ensenyar-los a entendre , també, la nostra mirada.
Hi ha dies que sobren les paraules. Hi ha dies que no trobem el mot que més bé s'escau.
Acaba de començar el curs escolar però nosaltres ja anem fent "els deures". També ells ens avaluen i no sempre amb bona nota.
Einsten va dir :" Educació és el que queda després d'oblidar el que s'ha après a l'escola". És a dir el que han après a casa.
Reflexions matutines davant una fumejant tassa de cafè.
Hem de tornar a la feina. L'hora del pati s'ha acabat.
Demà hi tornarem

09 de setembre 2006

Nutrició i sentit comú


Les revistes, els suplements, la premsa en van plens. Consells i més consells per portar una dieta equilibrada. Tertúlies a la radio, nutricionistes a la tele, llibres de receptes amb el número de calories, etc.
Què ens passa? Ens han de dir què hem de menjar? Com ens hem d'alimentar?
Ja fa anys que ens hem intal.lat en la comoditat. Retallem una dieta d'alguna revista ( sovint sense cap base científica ), l'enganxem a la nevera i cuinem ( o casi no cuinem ) el que la dieta? ens indica. Contents i enganyats. Crec que anem perdent la capacitat d'improvisar i el sentit comú. No mengem allò que ens demana el cos i que ens ve de gust sinó els aliments de la llista i sobretot els baixos en calories. No fós cas que en mengéssim alguna de més. Perquè durant la setmana hi ha qui pensa que ha de passar gana. Segurament després, el cap de setmana, no repararem en sortir a sopar més d'un dia i si cal dinarem, esmorzarem i berenarem a qualsevol lloc sense ni pensar per un moment el que mengem. I així anem, a tombs. Ara no menjo, ara m'atapeiexo.
Em pregunto què és el que ens falla. Avancem amb tecnologies ultramodernes, ens arriba informació per tots costats, ens bombardegen amb estadístiques, sobre la obesitat, els mals hàbits alimentaris, menjars ràpids, bolleria, sedentarisme, risc de malalties cardiovasculars... I ens ho mirem com si no anés amb nosaltres.
les nostres mares no tenien la més mínima noció de nutrients, calories ni dietètica. Feien servir el sentit comú, heretat de les nostres àvies ( vertaders pous de saviesa ).Cada dia es menjava un plat diferent. Per a elles era pura lògica. " S'ha de menjar de tot", deien. I durant la setmana calia variar. Per descomptat que les verdures collides de l'hort de casa no tenien res a veure amb les que mengem ara. Però això ho deixo per un altre dia.
Les nostres mares no tenien mandra per cuinar. I la seva capacitat per a fer la roda dels aliments era de llibre. Dilluns, pasta. Dimarts, verdura. Dimecres, llegums. Dijous, arròs. Divendres, peix. Dissabte, escudella i diumenge rostit. I les cinc menges al dia que avui tant insisteixen els experts en nutrició.
I ara ens ho donen tot per escrit i ens ho recomanen i no hi ha manera.
Em preocupa observar com joves d' una determinada edat i més adults també, només els agrada " una cosa" o no han provat mai " certes menges".
" Som el que mengem " . I em pregunto per què intentem ser allò que deixem de menjar. Ens manquen nutrients bàsics en la dieta diària. Ens sobren calories perquè injerim un excés de proteïnes i greixos en detriment de la fibra i els llegums.
Mengem ràpid i malament, a deshora. L'expressió " no tinc temps per a cuinar" ja no està de moda.
La cuina, a part d'alimentar-nos, és una font de plaer. I a aquest pas anirem perdent la capacitat gustativa, la capacitat per a descobrir nous sabors. Les nostres papil.les es tornaran mandroses.
Despertar els sentits davant d'un plat és preparar el cos per a gaudir d'altres plaers. Tot cuit a foc lent com el xup-xup de les àvies. Pensem-hi!

Us proposo una recepta, un plat únic, fàcil de fer , equilibrat en quant a nutrients: Hidrats de carboni, proteïnes, fibra i greixos. Bé de preu. Amb mitja hora està enllestit. No cal menjar-lo el mateix dia. Això sí, és un plat d'hivern per quan comença la pluja i el dia es fa fosc més d'hora.

El Trinxat de la Cerdanya

Poseu una olla a pressió amb una col i quatre o cinc patates. Bulliu-ho 10 minuts.

A part fregiu una alls laminats sense que es rossegin. Els guardeu. Amb el mateix oli fregiu unes 4-5 fotifarres de perol esparrecades i sense pell o 500 grams de carn picada de vedella.

Un cop bullida la patata i la col ho aboqueu a una safata junt amb els alls. Ho xafeu fins que quedi tot trinxat i per sobre hi poseu la carn que hagiu escollit.

Que us aprofiti!

06 de setembre 2006

Una excusa


Aquell matí de finals d'estiu, quan es va llevar, va pensar tot i l'endormiscament del moment, que el dia abans ja havia fet tots els encàrrecs i que avui disfrutaria de la pau de la casa, del jardí i d'un bon llibre.
El seu marit i el petit de la casa ( bé, no tant petit ja, mig adolescent perquè aquell hivern havia començat a fer el canvi ) havien sortit de bon matí per anar a pescar.
Ara, anava rumiant, se li ha despertat la vena de " fer de pare" i aprofita totes les estones per ensenyar-li les activitats que a ell li agraden. I una de les passions del seu marit era la pesca. Així que aprofitaven el final d'estiu, abans de començar el curs, per a fer alguna excursió. Pare i fill tenien tot el dret a dialogar sols sense que cap ment femenina els donés la llauna. A ella ja li agradava que disfrutessin junts. Ella gaudiria d'un matí relaxat i després dinarien tots tres fora de casa. Tard. Després de la pesca i la dutxa. Per tant, tindria temps per a fer-se la manicura i llegir una estona. Una de les seves afeccions . Abans, però, esmorzaria tot llegint el diari. Una de les coses que enyorava després de les vacances i quan el ritme diari de feina era diferent. Aquests dies de setembre eren especialment càlids i convidaven a estar-se al jardí sense la xafogor dels mesos anteriors. Aquest sol tardorenc feia de bon prendre.
Es va preparar un cafè. L'aroma li va obrir els sentits. Era una rutina de cada matí que per a ella era com un regal de " bon dia ". Escalfar la llet i posar-s'hi una cullerada de mel. La mida justa. Ni molt dolç ni poc. El cafè , fort i calent. Va agafar un bocí de pa de pessic que havien fet el dia abans amb el seu fill. Esponjós. El va sucar amb el cafè amb llet mentre llegia el diari i la barreja se li desfeia al paladar. Va pensar que hi havia un punt massa de llimona, però tot i així la massa estava cuita i cruixent per fora.
Mentre esmorzava li va venir al cap, de sobte, que no havien avisat al jove que venia a donar classes al seu fill cada migdia. El telefonaria. Que no fes el viatge en va. Hi anava amb bicicleta perquè ells vivien a les afores i ell a l'altra punta.
Alguna cosa, però, dins seu la va fer aturar. Si no l'avisava, també podien xerrar una estona i fer un balanç de les classes, parlar del seu fill i de com anava. Li diria que no se n'havia recordat, d'avisar-lo i que ja li pagaria l'hora igualment. Es va enrogir. Aquest jove, que vorejava la trentena, quan venia a fer les classes, se la mirava de cap a peus, però ella no li havia fet cas.
Sovint, per estar per casa, duia un vestit d'aquests d'estiu, de tires, fresquet i vaporós, que deixava al descobert les seves espatlles i també deixava entreveure uns malucs i uns pits punxeguts.
Se'n va avergonyir. Pot ser sí que se la mirava massa. Era educat i dolç. Fisicament ,bru, amb el cabell arrissat i molt negre. Les celles, espesses i unes faccions molt masculines. Ella era més clara de pell i amb els cabell ros. Però ara tenia un color de pell daurat .
Encara faltava estona perquè arribés. Es va dir que ja pensaria una excusa per dir-li.
Després de dutxar-se es va posar un barnús blanc i mentre s'eixugava es va repassar al mirall. Tot i que ja havia fet els quaranta el mirall li deia que la natura encara li conservava un cos de bon veure. Ara, més morena i amb alguna piga escampada es va veure més atractiva. El cabell ros amb una mitja melena li donava un aspecte joveníbol. Es va repassar, suaument, amb el dit els pits i els mugrons, que amb el tacte del barnús se li van eriçar. Tenia el pit rodó, dur. I tot baixant, una breu corba insinuava una panxeta no ben bé llisa però sense cap marca de l'embaràs. Ella feia natació. Això la mantenia en forma. De joveneta havia competit. I no havia deixat mai de nedar.
Va tancar els ulls i un suau pessigolleig la va envair.
No tenia cap excusa pel jove profe. Li va semblar que el timbre de la porta ressonava. I ella amb barnús!
S'excusaria dient-li que no havia trobat el seu número de telèfon. O el faria passar i en un moment es vestiria, o el convidaria a un cafè, o a un aperitiu,o... No s'havia adonat de l'hora que era, ni el temps que havia passat.
Uns ulls negres la van fitar només d'obrir la porta. Un cos ajustat dins una samarreta negra i els jeans gastats, les bambes esportives i l'olor de Clavin Klein la van casi marejar.
No sabia com dir-li que el seu fill no hi era. No sabia què dir-li. Si pogués parlar el cos en comptes de la veu, allà mateix, deixaria que aquells braços forts i musculosos, l'abracessin.
Ell se la mirava com qui té un regal a punt per desembolicar i no sap si ha de treure el llaç a poc a poc o esparrecar el paper sense pensar-s'ho.
Li va oferir un cafè. En faria de nou. El que quedava estava fred. Li va dir que el seu fill no hi seria aquell matí. Que havien oblidat telefonar-lo. Que els dos homes de la casa eren a pescar.
Parlava, distreta, mentre preparava el cafè sense adonar-se que el jove ja intuïa que a sota el barnús no s'hi amagava res més que el seu cos.
Anava descalça i lluïa unes ungles d'un vermell intens. Uns peus que ja convidaven a resseguir uns bessons casi perfectes per perdre's en unes cuixes apretades fins a arribar a les corbes d'un cos que es desdibuixaven en el barnús i que el jove ja assaboria carnós i perfumat.
Es van asseure al sofà i mentre ella es disculpava per anar amb barnús i per no haver-lo avisat :
_ " Em vestiré", va dir-li.
No la va deixar que acabés de parlar i tapant-li la boca amb els seus llavis la va estirar damunt el sofà. Aquells ulls se la menjaven i unes mans apressades li anaven desfent el nus del cinturó del barnús.
Ella casi no respirava. Es va abandonar a tot allò que la sobrepassava. No li podia estar passant a ella. La barreja de saliva i cafè, el tacte d'un cos fornit i la lluïssor de la seva pell la feien casi maldestra per poder acariciar tanta geografia desconeguda.
Era musculós però sedós al tacte. Unes mans grans li van engrapar els pits i ella ja no sabia si havia d'aturar-lo o fondre's sota seu.
El temps es va aturar, entre embrenzides i rebolcades, entre perfums barrejats de pell suada, de gemecs i de Calvin Klein.
Mig emboirada, esbatanada damunt el sofà, despentinada, vermella com un pigot es va sobresaltar quan de cop va sentir el timbre de la porta d'una manera insistent. Eren les 12 en punt. Era el profe del seu fill. Arribava a l'hora, puntual com sempre. I ella com si baixés d'un núvol es va aixecar i tot passant-se la mà pels cabells, cordant-se el barnús i descalça, va anar a obrir la porta.
No tenia esma per donar-li cap excusa.
Si el convidava a una tassa de cafè, vés a saber quina barreja de gustos podrien ensalivar.

03 de setembre 2006

El Taga de nit


L'estiu té això. Que pots fer de nit un reguitzell de coses que a l'hivern sols fer de dia.
Dormir sota els estels, al costat del mar o fer un cim per arribar a tocar-los.
De dia hi veus, de nit tot s'insinua. Els perfils, les ombres, els cossos... Mai saps de veritat si són reals o ho somnies. De nit tot s'enlenteix.
La pujada al Taga ( 2.035m.) va ser lenta. Pas a pas amb la claror del dia fins a esvair-se.
Feia xafogor quan vam deixar Sant Martí d'Ogassa i el termòmetre anava baixant a mida que pujàvem. I ja llustrejant, el cel es va cobrir d'estels. Ens va mancar la lluna. Les llums dels petits pobles de la vall es varen despertar.
Una lleugera boira ens creuà per avisar-nos que a dalt no hi arriba l'estiu. I un cop fet el cim , el vent ens fuetajava sense pietat.
Allà, a tocar del cel, manen les forces de la natura: els núvols, el vent i la pluja.
Com cuques de llum férem el descens. Impressionant!
Uns cuiners apareguts del no res ens esperaven al coll de Jou i allà, perduts en la nit, recuperàrem forces.
Sense escalons, casi a les palpentes i amb algun cop de cul vàrem fer pla. Eren les dues de la matinada; a les tres, al llit. Tot un regal pel cos!