Endevinalla

Pam per aquí

Pam per allà i

Pam que li penja...

Pistes

_ Normalment s'agafa amb una mà

_ A vegades grinyola i ... amb unes gotes d'oli va més fi

_ Té una movilitat limitada... cap a la dreta ... cap a l'esquerra ... cap amunt... i cap avall...

_ És d'un material que , a una temperatura elevada, es fa mal.leable

No us precipiteu!

Estranys

Comparteixen la màgia d'un àpat, acompanyat d'un " criança " negre.

Només els separa dues copes de cristall.

El seu petit món s'ha reduït a aquesta taula que té vistes a l'exterior.

No senten les converses dels comensals veïns ni veuen la gent que passa pel carrer. Estan absorts en la conversa, les seves mirades es repassen . S'escolten la veu, es miren als ulls i com es mouen els llavis.

S'ha aturat el rellotge del temps un dia qualsevol, feiner, mentre tothom treballa.

Surten al carrer empedrat quan el sol acaba de despuntar de la migdiada.

Passegen vora el riu, separats d'un pam. Una conversa banal. Flaixos sense connexió... Es miren de reüll. Es miren les sabates mentre van caminant. Els cabells embullats per el vent. El dia és càlid. Falta poc perquè el sol s'amagui...

S'han de despedir. No saben com fer-ho...

L'últim cafè...

Es miren... No es coneixen...

En Pólvora

Des del TNC i sota la direcció de Sergi Bebel ha arribat aquest cap de setmana " En Pólvora" d'Àngel Guimerà, al teatre Municipal de Girona ( ja restaurat ).

Casi dues hores de diàlegs intensos i silencis densos amb el rerefons dels talers d'una fàbrica.

Una època marcada per la revolució industrial i que molts dels nostres avantpassats ( besavis, avis i pares )van viure .

Amb les " fàbriques " la gent va abandonar " el camp" per anar a cobrar un sou cada mes. Amb aquests diners molts i moltes van poder assegurar-se un futur per ells i per els seus fills. Les primeres ràdios, els televisors i les rentadores de roba van revolucionar les llars i van permetre obrir una finestra al món. Veure què s'hi coïa a fora, més enllà dels telers, la pols i la borra.

El text de Guimerà ( estrenat el 1893 ), amb influències del realisme i del naturalisme que s'imposava a Europa, tracta de temes socials sense deixar de banda les passions i drames humans.

Un català rural es barreja amb " castellanismes " propis de l'època ( finals s. XIX ). Paraules com " assessinu " " huelga " denoten " termes lingüístics " molt arrelats al vocabulari que es parlava llavors. Potser per donar-li més èmfasi.

" En Pólvora " és un homenatge a tot un poble que va viure sota " l'amo " de moltes fàbriques. Uns obrers i obreres que amb les seves mans van deixar-hi tota una joventut i part de la vellesa. Una generació rere l'altre i famílies enteres depenien del sou de la fàbrica.

Dins la revolució industrial, la tèxtil va ser capdavantera, sobretot a Catalunya. Teixits " nous " van envair les botigues. El " prêt a porter " i "la confecció en cadena" van arraconar a moltes modistes i sastres.

Àngel Guimerà va ser, sens dubte ,el gran autor teatral per excel.lència. Obres com Mar i cel, Terra baixa, Maria Rosa, La filla del mar ... són avui, encara, un referent d'una època passada.

Vagi aquest petit homenatge per la meva mare. Una obrera del tèxtil durant 40 anys, enmig dels telers, el soroll, la pols i la borra. Una dona forta de la postguerra que encara fa uns guisats exquisits.

Recordo quant jo tot just enfilava l'adolescència, un dia em va dir .

_ Tens dos camins per elegir: Estudiar i fer una feina que t'agradi o anar a la fàbrica, on treballaràs dur i només veuràs el món per una finestreta. I malgrat això podràs ser feliç. Jo ho he estat.

Des d'aquell dia vaig estudiar i vaig procurar no suspendre. En aquell instant vaig decidir que sortiria del poble i que necessitava una finestra més gran. Ben segur que la felicitat no depèn només de quin camí agafes... o sí...

Si més no, vaig tenir la possibilitat d'elegir. Ella no la va tenir.

Contrastos

El matí del dissabte s'ha despertat grisós, un pèl rònec, humit. Només d'obrir els ulls, se m'has fet present.

No és una hora habitual però m'he desvetllat.

Quan em llevo necessito fer un cafè calent, fumejant, perfumat. El cos me'l demana.

He gosat trucar-te.

_ Encara tens aquella cafetera exprés que fa el cafè espès i negre?

T'he desperat. Ho he notat. Els dissabtes al matí mandreges. Allunyat de les obligacions laborals, romansseges sota els llençols...

_ Passaré per la fleca on fan aquells cruassants que tant t'agraden... I tu pots preparar el cafè... sense presses... mentre vinc.

M'he dutxat. Una dutxa ràpida. Una mica neguitosa. No acostumo a esmorzar fora de casa...

Un cop de secador i gomina als cabells, desodorant, unes gotes de perfum... una crema hidratant de color i un toc als llavis.

M'he vestit apressadament... Com si el temps se m'escapés... No volia fer tard...

M'he posat el xandall de mudar, un de blanc que serveix per estar per casa, còmode, d'un blanc impecable i a sota, un conjunt blanc, en contrast amb el dia grisós... I una suadera blau marí.

Els primers cotxes es despertaven pels carrers, les fleques acabaven de pujar les persianes i l'olor de pa recent fet m'ha envaït.

_ Sí, dos cruassants de mantega. Una barra rústica, per casa...

La flequera amb cara de son s'ha sorprès al veure'm tan d'hora.

_ Avui ... no treballes?

_ No... Avui lliuro...

_ Bonic xandall.

_ Gràcies Mercè...

Em notava les galtes calentes. La pell, també... Semblava que el dia no seria assolellat.

He trucat el timbre amb el cor accelerat. Feia dies que no ens veiem...

L'olor del cafè m'ha rebut quan has obert la porta.

T'acavaves de dutxar. El baf sortia de tu, càlid i perfumat... sota el barnús.

Una abraçada.

_ Tinc el cafè fet.

_ I jo porto els cruassants.

No hem arribat a la cuina. Al passadís m'has empès contra la paret i les teves mans han resseguit els meus pits; La teva llengua , la meva cara, el coll...

Una barreja d'aromes, de xampús i de cafè. El gust del despertar. La pell, tèbia, ansiosa... El cabell mig moll, embullat en un joc de dits i el desig, als ulls.

M'has portat fins a la teva habitació entre besades i pessigolles. El perfum del cafè ens perseguia i la teva olor, enganxada als llençols. Encara conservaven l'escalfor del teu cos, dels teus somnis, dels teus anhels... i despertars...

El xandall i el barnús, al terra. Com si el temps se'ns acabés...

Unes embranzides ens han despertat tots els sentits.

Ens hem arraulit amb les cames entrellaçades. El galop del cor assossegant-se.

M'has portat l'esmorzar al llit...

A mig matí m'he fos amb el brogit del mercat. He fet la compra de la setmana... mentre el dia ha continuat gris...

The Second Life

L'altre dia tot escoltant la ràdio en van parlar. L'oportunitat de viure una segona vida. Per més inversemblant que sembli, és possible.
The second life és un món virtual que va més enllà d'un videojoc.
Els usuaris crean el seu personatge i crean un espai propi en un món irreal fet a la seva mida. A diferència dels videojocs, els personatges no lluiten sinó que viuen. Es troben, fan tertúlies, festes, venen i exposen obres d'art, dissenyen i construeixen edificis, compren propietats, illes... assisteixen a concerts musicals, conferències, visiten empreses, universitats, exposicions d'art, etc. Fins i tot disposen d'una moneda oficila, el " Linden Dollars " que permet comprar, vendre i fer inversions les quals repercuteixen a la vida real, guanyant o perdent.
És a dir, un país construit més o menys semblant al real on interactuen usuaris de tot el món . Viuen " una segona vida " o " una vida paral.lela " amb una identitat personalitzada, sense tabús ni complexos. Com en el món real , el sexe i els diners mouen aquesta comunitat.
Fa pocs dies vaig llegir el post de la Violette Moulin , blogville , un petit espai virtual , encantador on compartim sense deixar de ser nosaltres. Second Life se m'escapa de les mans.
El seu creador és Philip Rosedale i diu que es pot ser ciutadà gratuïtament, només cal donar-se d'alta a la web i entrar. Un cop a dins, practicament tot és possible. Si es vol viure millor és quan es necessita el diner.
Second Life està inspirat en la novel.la futurista " Snow Crash " de Neal Stephenson ( 1992 ), que descrivia un món paral.lel a internet.
Segons Edward Castronova , autor de " Mundos sintéticos : El negocio y la cultura de juegos on - line " ( Chicago 2005 ), economista de la Universitat de Indiana i que es dedica a estudiar móns virtuals , diu: " Estos lugares, que se designan y venden como juegos, son algo más que mera diversión. Funcionan como una alternativa fantástica a la vida cotidiana y por consecuencia presentan un desafio enorme a la sociedad ordinaria, a los mercados, a políticas públicas, a la ley y al romance ".
A Second Life hi ha més de 20 milions de persones donades d'alta i el creixement és exponencial. Diariament hi ha uns 15.000 usuaris connectats.
Em pregunto si només es tracta d'un fenòmen passatger o comportarà implicacions socials i culturals. No sé si es pot crear una nova vida o només viure una vida paral.lela a la real. Intueixo que crearà dependència , com tots els jocs fins al punt de ser considerat una addicció.
Potser hi ha qui creu que es pot viure en un món " imaginari " on tot és possible i accessible, on no existeix la frustració i on les fantasies es poden fer realitat ( tot i que siguin virtulas ). No sé si arribar a ser un personatge fisicament casi perfecte i ric pot comportar més d'un risc.

Viure a Second Life pot desdibuixar la nostra manera de ser personal?
En definitiva ,serà una projecció de l'ésser humà insatisfet d'ell mateix i del seu entorn en una recerca constant de la felicitat?

Es poden començar a llegir articles i els mitjans de comunicació ja se'n fan ressó.
És aviat per saber-ne les respostes, però d'aquí a poc començaran els estudis i les estadístiques. Haurem d'esperar...

Hivern florit

Cirerer silvestre . Les Gavarres ( desembre 2006 )

El cirerer silvestre ( Prunus Avium ) és un arbre fruiter. És fàcil trobar-ne als boscos. Les cireres són comestibles i també se'n fa melmelada i un aiguardent - el " Kirsch " - que combina molt bé amb la xocolata i amb el qual se'n farceixen els bombons.

I per assaborir aquestes delícies de la natura he triat uns versos de Rosa Leveroni ( 1910 - 1985 )

Cançó de les besades

El primer bes que florí,

te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades.

Unes amb regust de sol

i neu dalt de la muntanya.

Altres amb claror d'estels

i perfum de lluna clara.

Totes d'un encantament

que ens feia les hores calmes...

D'aquell rosari passat

sols el record m'acompanya

i la recança també,

amor, si tu l'oblidaves.

( De Presència i record, 1952 )