Pensem-hi tots i totes ( IV )

...L'apartament era càlid, d'un to pastel. Música de Beatles i una llum en un racó, al costat del moble llibreria. Els llibres perfectament ordenats. En cada llibre, una història; en cada història, moltes vides diferents... Feia un mes que havia sortit de l'hospital i un mes que dia rere dia havia somniat en ella. L'havia de veure. Li va enviar un SMS convidant-la a sopar. Van quedar que soparien a casa d'ella. Tenia un petit estudi. Li agradava cuinar i li feia il.lusió quedar-se a casa i preparar un sopar per a tots dos. Amb els horaris de nits portava fins i tot els àpats desordenats. El cap de setmana tenia festa. Dos dies per a ella... i qui sap si per a tots dos... Va rumiar el menú : " Torradetes amb crema d'anxova i kiwi i salmó marinat de primer, cocotxes de bacallà amb un farcellet de mongetes verdes i una llesca de cansalada, de segon ). Aniria al mercat. Li agradava comprar els productes frescos als pagesos, a la peixeteria. Ell portaria el vi i les postres. La setmana passaria a poc a poc. Ja volia que fos divendres. Però el temps no s'atura mai... Va arribar puntual, a les 9 del vespre, amb l'ampolla de vi a la mà, una capseta de trufes i una orquídea. Estava neguitós però encantat de la vida. Era una nit especial després d'uns mesos de turbulències. S'havia afeitat apurant fins l'últim porus de la seva pell en un ritual que havia descuidat. Es va dutxar dues vegades perquè de les 6 a les 9 se li havia fet etern. I es va posar una " body milk for men " que va comprar a la perfumeria de la cantonada i on la dependenta li va explicar que el seu perfum durava 12 hores. Li va semblar que era la que necessitava aquell vespre. Una fragància de 12 hores. Seria suficient. Ja s'ho olorava! Es va posar uns boxers d'un blanc impecable, nous, que tenia guardats a la calaixera, d'un disseny " italià ", adaptables, transpirables... i de caient " italià " ( li va repetir, quan els va comprar, la noia que el va atendre ), tot mirant-se'l de cua d'ull per comprovar la talla que ell li demanava. Es va posar uns texans còmodes, una camisa de fil blanca, sabates i cinturó marrons i una americana fosca. Atractiu...era la paraula més escaient. Va obrir la porta amb un deix de timidesa. les galtes, vermelles. Es va excusar dient que tenia el forn encès. Es van mirar, amb uns ulls que anaven més enllà del moment; uns ulls que s'havien mirat durant unes quantes nits a l'hospital. Aquelles nits farcides de silenci i foscor. S'havien explicat mitja vida, l'altre mitja , la volien compartir. Ja no tenien 20 anys! Ella portava uns texans i una camiseta negra i mocassins de xarol negres. El cabell recollit en una cua, gruixuda, tota rinxolada. Els llavis empurpurinats i una olor que emboirava l'estudi. Tot perfumant-se se li havia obert el tap i ... adéu perfum! Dues llàgrimes platejades, per arrecades. Després de sopar una cascada de tendresa va envair els seus cossos. N'estaven tan mancats! Necessitaven el caliu de les paraules, les mirades còmplices per evadir-se de tanta soletat. Tempteig de cossos enmig de sedes, rínxols i trufes. El temps, com un pigment, diluint-se com aigua entre les mas. Havien pensat en tot, fins l'últim detall. La trobada era prevista, esperada... En un instant de lucidesa,ell es va posar les mans al cap: _ Ostres, ostres...no hi he pensat, me'ls he descuidat, els he deixat al rebedor de casa... _ Gràcies per l'orquídea, li va dir ella. No et preocupis. Jo també he pensat en un regal... gustós... de colors... de textures diferents... fluorescents... tria'l... L'esclat... com un volcà. En un raconet una llum pampalluguejava. _ Tens l'ordinador encès... _ He de penjar el post d'avui... " ÉS EL DIA MUNDIAL CONTRA LA SIDA "

La " super " de nit ( III )

El tercer capítol l'ha escrit el b-612 i crec que la " super " li ha donat tota la inspiració que necesitava .

b-612 representa una nova fornada de joves escriptors, emergents d'una terra prou fèrtil. Una terra envoltada per vinyes i ceps, una terra on l'ànima de molts vins i caves reposa en cellers i de mica en mica surt a la llum per adornar les nostres taules.

b-612 és amant dels reptes. En el seus escrits traspua una ànsia per " créixer ", per " fer-se gran ". Es frusta davant els fracassos però això li serveix per anar aprenent.

Busca en els seus records allò que el va fer feliç i ho diu sene embuts amb una sensibilitat encomanadissa.

" Les petites coses " del dia a dia, " allò tan simple " són la seva font d'inspiració.

Sovint, potser, no ens cal res més. Agafar la ploma i el tinter i...escriure-ho!

La " super" de nit ( II )

Mentrestant la " super " pujà al seu despatx. Va menjar un entrepà i es va asseure amb una tassa de cafè amb llet a la mà. Va repassar la llista del personal per la propera nit. Estava tot en ordre. Es va relaxar uns minuts.

Intuïa que disposava de tres quarts d'hora a una hora abans de baixar a la sala de reanimació per rebre el noi que operaven.

Va somriure pensant en ell. Li havia caigut bé. Era estrany que no l'acompanyés ningú. Només havia deixat un telèfon dels seus pares i havia trucat a una germana que vivia fora de la ciutat.

Estaria casat? Bé, tant se val, va pensar. Aquí és un lloc de pas. La gent entra i surt i continua amb la seva vida.

Estava cansada. Una somnolència s'anava apoderant del seu cos...

Dins de la foscor del túnel, algú l'estirava de la mà i ell no podia resistir-s'hi. El seu cos li pesava però es deixava portar. De cop es va obrir una porta i una noia amb un vestit negre ajustat i amb els cabells rossos el convidava a entrar.

Hi havia més gent. Semblava una festa. No coneixia nigú. Però aquella figura el seduïa. S'hi va acostar. Desprenia un perfum a violetes. Ell se la va mirar. Portava un vestit de punt negre amb un reguitzell de petits botons a l'esquena. Les sabates i les mitges ,negres. Sota el vestit deixava entreveure una roba interior de blonda. Un collar de perles llarg li donava dues voltes al coll.

Li va oferir una copa de còctel i el va arrossegar cap al fons de la sala. Una altra porta els va endinsar a la sala on hi havia els billars. No hi havia ningú. Una llum tènue. El luxe era exquisit, d'una elegància no embafadora. Va tancar la porta amb clau.

_ Aquí ningú no ens molestarà.

Ell anava vestit amb un " smoking " i amb el cabell lleugerament engominat. Feia temps que no es vestia així.

Un insinuant joc amb el collar el va fer atansar cap a uns llavis empurpurinats. Els rínxols es barrejaven amb les perles i els dits d'ell s'enredaven amb el seu cabell en un suau massatge.

El va portar fins a la taula de billar, li va envoltar la cintura amb una cama i va tirar el cap enrera tot oferint-li els seus pits a una distància milimètrica dels seus ulls.

No podia resistir-se al tacte d'aquest present. Els seus llavis buscaven entre el vestit i el sostenidor, el petit butó del seu pit emergent.

Amb les mans anava descordant la línea abotonada del vestit amb pressa per arribar allà on l'esquena esdevé un encoixinat.

Unes natges apretades només brodades per un fil de setí negre li van fer rodolar les mans a costat i costat.

Amb un impuls la va posar d'esquena sobre la taula del billar i descordant els últims botons va poder treure-li el vestit, tot descobrint unes cames que no s'acabaven mai.

Des del coll fins al melic el collar feia de guia a uns llavis que resseguien el degoteig del còctel que ella deixava anar des del seu pit.

I la barreja " perla-afruitada" esdevenia una explossió de gustos. L'aroma d'una pell tèbia es confonia amb el perfum de violetes que ella estrategicament havia anat escampant.

Les boles de la taula es bellugaven. El joc havia començat.

Al despatx, la son l'havia vençuda i només era mig conscient d'un pessigoleig que des dels peus cansats li anava pujant.

Una sensació plaent l'envaïa. Com si un aire perfumat se l'emportés per un espai d'una claretat encegadora.

S'anava allunyant de la realitat, com si viatgés.

Un jove vestit amb un " smoking " se l'enduia de festa i enmig de còctels afruitats, de converses ininteligibles i de partides de billar, ella era l'amfitriona.

Algú l'abraçava i ella recolzada a la taula d'un billar veia uns ulls que l'escudrinyaven més enllà d'unes cortines envellutades i d'unes làmpares a mitja llum.

Notava una calor desmesurada per a aquelles hores de la nit. No era mestressa del seu cos. Només assaboria aquest moment amb intensitat.

La remor esmorteïda del seu mòvil li va fer obrir els ulls amb una sensació avergonyida per haver-se adormit.

" El pacient de la 220 passava a reanimació. L'operació, sense complicacions"

Es va rentar la cara, es va posar un toc de brillantor als llavis i va baixar.

El noi encara estava semiinconscient. Anava monitoritzat i el cirurgià només va destacar una taquicàrdia de 150 pulsacions per minut i una pujada de tensió arterial a la meitat de l'operació sense cap signe de patiment cardíac. Tot es va resoldre sense medicació.

Les ordres mèdiques eren de no deixar-lo sol fins a les 8 del matí i si les constants vitals es mantenien, podria passar a la seva habitació.

Ella, amb la professionalitat que la caracteritzava, va dir que no l'abandonaria. Estava en bones mans!

A les 7 del matí, quan la primera claror del dia va entrar per la cortineta de la sala, el pacient es va despertar.

Ella li va dir que tot havia anat bé. Ell, tranquil, li va respondre que no tenia dolor. Que havia fet un viatge al.lucinant.

De sobte, amb els ulls esbatanats, li va preguntar com és que no portava el collar.

Ella va fer l'intent de buscar-lo tot palpant-se el coll i enrojolant-se , li va dir:

- Potser l'he perdut. He tingut una nit molt moguda!

La " super " de nit ( I )

Un dolor punyent el va despertar. Es va recolzar a la capçalera del llit i va obrir el llum. Semblava que un punyal li atravessés la boca de l'estómac fins a l'esquena. Una nàusea fastigosa li va arribar fins a la boca i un gust amargant li pujà fins a la gola. Es va quedar amarat d'una suor freda. Casi no podia respirar.
Feia dies que tenia uns espasmes a l'estómac després dels àpats. Des de que vivia sol, no menjava bé. Menjava ràpid i a deshores. Qualsevol cosa que el saciés, s'ho menjava.
S'havia separat feia uns mesos i encara les cabòries no el deixaven en pau. Havia d'organitzar la seva vida. El menjar, el dormir, l'esport, el sexe...havia de tornar a ser ell.
Ara els plats precuinats i el sofà eren els seus aliats.
Un segon còlic el va fer recargolar de dolor i un bany de suor li empapà el cos. Es va espantar. Va agafar el mòvil i va trucar a la clínica d'on era soci.
Una ambulància el va portar a urgències. Tot va anar molt depressa. En pocs minuts es va trobar despullat i vestit amb una espècie de bata foradada i d'una textura com de paper. Es va notar ridícul. Gent pul.lulant al seu voltant. Li van fer les anàlisis i les radiografies i el cirurgià de torn li va dir que molt probablement l'operarien. Tenia una perforació a l'estómac.
Es va quedar petrificat. No havia entrat mai a un quiròfan.
Una infermera va apartar les cortines del " box " on ell estava i al veure-la, va pensar, que tenia febre. Era com una nimfa. Blanca com la neu, de pell clara. Uns rínxols daurats recollits en una cua gruixuda li queien per l'esquena. Un collar fi de perles, al coll.
Li va dir que el prepararia per anar al quiròfan i li posaria un sedant per a tranquilitzar-lo.
Ell se la mirava com si veiés una " aparició ". No podia articular paraula. Amb els dies que feia que no tenia a prop seu un cos com aquest. Mesos! Feia mesos que la seva líbido estava sota mínims. I ara que marxava a " l'altre barri ", justament ara apareixia aquest àngel.
Amb un fil de veu va gosar dir que tenia por.
_ No et preocupis, li va dir ella. El cirurgià és un bon professional. Tot anirà bé.

Marededéusenyor, va pensar. I amb la fila que faig amb aquesta bata!

Ella li va somnriure i li va agafar la mà. Aviat el sedaria i es trobaria com flotant en un núvol.

Una mica més conformat, no deixava de pensar que seria la seva fi. Que es moriria.

Ni la Gilette que li rasurava l'abdomen ni la neteja amb iode ni les mans que feinejaven a frec de la seva pell li despertaven la més mínima resposta. Fins i tot les pestanyes li pesaven.

Va pensar que això s'acabava. Ell que sempre s'havia aferrat a la vida. Una persona vital i optimista. Tot això el sobrepassava.

Una mà càlida li va agafar el braç mentre li posava el sèrum. Sentia una veu que li deia que s'adormiria lentament i faria un viatge molt tranquil.

El seu estat no li permetia raonar gaire. Només que si existeixen els àngels, ara en veia un. I si això era l'antesala del cel, hi aniria molt a gust.

Però no, no i no!

Li va dir que encara no es volia morir. Que tenia ganes de viure, d'estimar...

Mentre el punxava ell li va preguntar si sempre treballava de nit. Sí, era la supervisora de nit. Li agradava la seva feina, només que enyorava portar uns horaris " normals" com l'altre gent, però ja hi estava acostumada.

Una placidesa es va apoderar del seu cos mentre ella li injectava un líquid groguenc i oliós. S'anava relaxant però lluitava per no perdre-la de vista. En un últim intent va agafar forces i li va dir que si se'n sortia d'aquesta, la convidaria a sopar.

Ella va somnriure. Sabia que en moments com aquests es diuen moltes coses que després ningú recorda.

Un sanitari amb una camilla va entrar a l'habitació. Ella li va dir que l'acompanyaria fins al quiròfan i que l'esperaria a la sortida.

Mig endormiscat va notar el tacte de la seva mà. Una pell suau. Es va adormir amb la mirada d'ella dins seu i amb el collar de perles fent-li tentines als ulls.

De sobte es va trobar en un túnel. A un costat la foscor era intrigant i a l'altre la llum l'enlluernava. Havia de decidir cap a on anar...

El meme del post

La jbauer ( que confio que estigui aviat recuperada i en forma ) m'ha passat el meme dels posts.

Em costa fer un exercici sobre el post escrit que més m'agrada.

La meva trajectòria és curta i amb no gaires pretensions literàries.

Com molts de vosaltres, escric perquè m'agrada llegir i perquè em ve de gust compartir-ho.

Per tant no sé si el que he triat serà del vostre gust.

Per què l'he triat?

Perquè tot rellegint-lo m'he adonat que desprèn certes flaires. Aromes que em desperten els sentits.

Si el llegiu i ho noteu, serà que realment algunes molècules van més enllà de la pantalla.

Podeu provar-ho...

Li passo el meme a l'artista de la blogòsfera " lomemusic "que potser ens deleitarà amb un post musical .

Un buit

"...Estar en silenci és viure el present. Ser conscient de que respires, de les sensacions que t'arriben, de com sents el teu cos. Viure l'instant. Si et destorbes amb records i pensaments deixes de viure el present..."
Aquestes són les paraules de la meva professora de ioga després de perdre la seva filla de 20 anys la setmana passada.
Avui s'ha reincorporat a les classes amb una llosa de dolor damunt el cos i res ni ningú pot alleugerir-li.
El silenci que ha acompanyat la classe ha estat còmplice amb el seu dol.
Quan no sabem què dir és millor callar. Calçar-te les sabatilles del teu company i caminar al seu costat.
Sovint ens costa posar-nos al lloc de l'altre. Sovint tenim por. I la por no ens deixa avançar.
I davant de tant desconcert les persones reaccionem amb ganes d'engolir el món. Volem la immediatesa . L'emoció del plaer. Sentir-nos, més que mai, vius.
És una resposta sensata. Simple, si voleu, però en la qual caiem sovint.
I en aquest instant t'adones de les coses que no pots deixar al tinter ( no fos cas que s'hi quedessin ). És quan recordes detalls que t'omplen d'il.lusió. Diguem-ne petits plaers.
I fas el propòsit, el ferm propòsit d'anar-los esborrant de la llista imaginària que tens escrita i guardada als cellers foscos de la memòria.
I quantes coses hi tenim !
Trucar aquell amic/amiga que sempre diem per quedar. Per tant, posem data i recuperem-lo. Sabem que ens ho passarem bé, que serà una vetllada agraïda.
Comprar un detall ( sense gastar massa) que fa dies que li anem al darrere: Aquell mocador de coll, uns guants, un collar, unes mitges de reixa...allò que ens dóna aquell aire més agosarat i que sovint oblidem.
Posar data per un cap de setmana ( ara que ve l'hivern ) i dedicar-lo a mimar un cos i que te'l mimin, encara que no sigui molt lluny de casa ( això sí, sense mòvil, tele ni fax ). Regala-te'l. No esperis la primavera. L'hivern és llarg i...fred.
Programar les properes vacances. Començaràs a secretar adrenalina i mentre t'informes i busques ja el disfrutaràs.
Comprar aquell llibre que t'han recomanat, anar veure aquella pel.lícula...
Comprar un vi una mica més bo i encetar-lo per sopar. Faràs d'un dia normal un dia especial.
Deixa't seduir per qui tens a prop. Regala-li una carícia i un bes. No li escatimis una abraçada.
La vida és tan efímera que quan te n'adones que vius, ja és massa tard.
"...Per relaxar la ment has de crear un espai. Aquest espai el pots omplir de silenci..."
Avui un espai ple de silenci ha omplert uns minuts de la meva vida. Voldria transmetre-us alguna cosa més.
Només puc obrir el pc i convidar-vos a uns instants de reflexió, amb la nit i el silenci per companyia.

Cànons de bellesa i Roma

M'agrada viatjar. M'agrada observar. M'agrada descobrir geografies diferents i persones diferents. M'agrada programar el viatge i fugir dels llocs més "turístics". És clar que quan es visita una capital has de fer " la volta turística" per veure de primera mà el que coneixes dels llibres, de les fotografies, del cinema i de l'escola.
Un cop visitats aquests llocs ve la part més atractiva del viatge. Perdre't per rutes alternatives i allunyades de multituds. Trepitjar els carrers i llocs que no surten a cap guia. Allà coneixes l'essència de l'indret, la seva gent, com viuen i com mengen. Les botigues que no són de " souvenirs" i com no! sempre et trobes algun viatger ,com tu, a qui li agrada perdre's.
Per això no us faré una crònica del viatge a Roma. Els que la coneixeu sabreu què cal visitar i per on cal passejar de dia i de nit. Els qui no hi hagiu estat, us la recomano.
Per tant només us diré que la setmana va ser frenètica. Hi ha molt per veure i ho volia veure. Exprimia els dies i les nits eren curtes. He de dir que el contrast em va impactar, tant o més que Grècia, que de pedres també n'hi ha. Egipte ja és un altre tema. Mereix un post a part.
La setmana abans de marxar vaig llegir un article del Salvador Sostres a l'Avui. L'escrit portava per títol : " Les dones vénen de Milà" Caram! vaig pensar. I els homes, d'on vénen?
Els que el llegiu o el coneixeu sabreu que escriu molt bé i que li agrada provocar. Les seves afirmacions són extremistes, o és blanc o és negre. No admet les mitges tintes. Quan parla de les dones, les adora o les trepitja.
En aquest article parlava de la quantitat de dones belles físicament que hi ha a Milà. Per dir-ho d'una altra manera: la cuna dels cànons de bellesa femenina neix a Milà.
I vaig pensar, ja que anava a Roma, que potser em trobaria amb icones de la bellesa arreu. Sé que Roma no és Milà, però per allò de la proximitat i els trets llatins que de sobres tots sabem quins són.
A les tardes era quan m'abellia passejar pels carrerons o asseure'm en una terrassa, abans de buscar la Tratoria per anar a sopar. Em dedicava a badar. Hi ha tant de garbuig de gent que la vista treballa a moltes revolucions. La capacitat de captar imatges que tenim em sorprèn dia a dia. I el que constato és que vaig veure dones amb unes faccions i uns trets vorejant la perfecció. Uns cossos estilitzats i unes formes ben esculpides, talment com les imatges de marbre dels temples que visitava als matins. Però els ulls també captaven les escultures masculines. Els homes italians, morenos de pell i de cabell fosc, les línees ben traçades, els ulls vius i expressius.
Tanmateix no sabria dir-vos a quin indret per metre quadrat hi ha més homes o dones calificats com a " icones de bellesa". El Salvador Sostres sí ho va afirmar. I si ell titulava el seu article " Les dones vénen de Milà", jo a sota hi afegiria " I els homes vénen de tot arreu". Perquè no ens enganyem, si fugim de les " belleses siliconades" sortides del mateix cirurgià plàstic i que reprodueixen unes faccions i uns cossos clonats, la realitat i la pròpia natura són prou sàvies per anar modificant la genètica i anar repartin criatures arreu. El conjunt fa que tots ens donem la volta i gaudim mirant-los. Siguin homes o dones.

I em vaig meravellar de descobrir bellesa en els rostres inerts de les estatues de marbre. De sentir la invitació d'apropar-me als musculats guerrers i d'acariciar els plecs de les túniques i vestits, que semblaven cosits a mida d'uns cossos totalment allunyats dels esquelètics que desfilen a les passarel.les de moda i que serveixen de model en el nostre món actual.

Em vaig enlluernar amb les mirades d'uns personatges que transmetien un estat anímic , en detriment d'unes mirades lànguides de moltes models d'avui, totalment inexpressives.

Semblava que els cossos tinguessin vida pròpia. Les robes seguien els moviments. Els músculs contrets, en els homes; uns cossos tornejats, plens de corbes , en les dones.

Desprenien tanta sensualitat que eclipsaven els aparadors de moda de la capital.

Al Vaticà em vaig quedar aturada davant " La Pietat" de Miquel Àngel ( que amb 23 anys la va esculpir) . El rostre de la Verge té l'expressió de la més dolça i fràgil condició femenina. La de la mare jove amb un rostre llis i alhora escruixit per la mort del seu fill. George Bassari, historiador i biògraf de Miquel Àngel, va dir d'aquesta escultura: " Es un milagro que una piedra , al principio sin forma, se haya convertido alguna vez en aquella perfección que la naturaleza en fatiga suele formar en la carne".

A la capella de les catacumbes de Sant Callisto hi ha " el bust del Salvador" , una obra de Gian Lorenzo Bernini ( restaurada aquest 2006). La va fer quan tenia 80 anys. Sencillament una obra d'art. Sòbria, bella.

No puc explicar la bellesa amb paraules. És quelcom que es capta i que et commou. Va més enllà de les normes d'estètica. I cadascú l'aprecia i s'hi encanta , amb uns cànons ben diferents.