Una excusa

Aquell matí de finals d'estiu, quan es va llevar, va pensar tot i l'endormiscament del moment, que el dia abans ja havia fet tots els encàrrecs i que avui disfrutaria de la pau de la casa, del jardí i d'un bon llibre.

El seu marit i el petit de la casa ( bé, no tant petit ja, mig adolescent perquè aquell hivern havia començat a fer el canvi ) havien sortit de bon matí per anar a pescar.

Ara, anava rumiant, se li ha despertat la vena de " fer de pare" i aprofita totes les estones per ensenyar-li les activitats que a ell li agraden. I una de les passions del seu marit era la pesca. Així que aprofitaven el final d'estiu, abans de començar el curs, per a fer alguna excursió. Pare i fill tenien tot el dret a dialogar sols sense que cap ment femenina els donés la llauna. A ella ja li agradava que disfrutessin junts. Ella gaudiria d'un matí relaxat i després dinarien tots tres fora de casa. Tard. Després de la pesca i la dutxa. Per tant, tindria temps per a fer-se la manicura i llegir una estona. Una de les seves afeccions . Abans, però, esmorzaria tot llegint el diari. Una de les coses que enyorava després de les vacances i quan el ritme diari de feina era diferent. Aquests dies de setembre eren especialment càlids i convidaven a estar-se al jardí sense la xafogor dels mesos anteriors. Aquest sol tardorenc feia de bon prendre.

Es va preparar un cafè. L'aroma li va obrir els sentits. Era una rutina de cada matí que per a ella era com un regal de " bon dia ". Escalfar la llet i posar-s'hi una cullerada de mel. La mida justa. Ni molt dolç ni poc. El cafè , fort i calent. Va agafar un bocí de pa de pessic que havien fet el dia abans amb el seu fill. Esponjós. El va sucar amb el cafè amb llet mentre llegia el diari i la barreja se li desfeia al paladar. Va pensar que hi havia un punt massa de llimona, però tot i així la massa estava cuita i cruixent per fora.

Mentre esmorzava li va venir al cap, de sobte, que no havien avisat al jove que venia a donar classes al seu fill cada migdia. El telefonaria. Que no fes el viatge en va. Hi anava amb bicicleta perquè ells vivien a les afores i ell a l'altra punta.

Alguna cosa, però, dins seu la va fer aturar. Si no l'avisava, també podien xerrar una estona i fer un balanç de les classes, parlar del seu fill i de com anava. Li diria que no se n'havia recordat, d'avisar-lo i que ja li pagaria l'hora igualment. Es va enrogir. Aquest jove, que vorejava la trentena, quan venia a fer les classes, se la mirava de cap a peus, però ella no li havia fet cas.

Sovint, per estar per casa, duia un vestit d'aquests d'estiu, de tires, fresquet i vaporós, que deixava al descobert les seves espatlles i també deixava entreveure uns malucs i uns pits punxeguts.

Se'n va avergonyir. Pot ser sí que se la mirava massa. Era educat i dolç. Fisicament ,bru, amb el cabell arrissat i molt negre. Les celles, espesses i unes faccions molt masculines. Ella era més clara de pell i amb els cabell ros. Però ara tenia un color de pell daurat .

Encara faltava estona perquè arribés. Es va dir que ja pensaria una excusa per dir-li.

Després de dutxar-se es va posar un barnús blanc i mentre s'eixugava es va repassar al mirall. Tot i que ja havia fet els quaranta el mirall li deia que la natura encara li conservava un cos de bon veure. Ara, més morena i amb alguna piga escampada es va veure més atractiva. El cabell ros amb una mitja melena li donava un aspecte joveníbol. Es va repassar, suaument, amb el dit els pits i els mugrons, que amb el tacte del barnús se li van eriçar. Tenia el pit rodó, dur. I tot baixant, una breu corba insinuava una panxeta no ben bé llisa però sense cap marca de l'embaràs. Ella feia natació. Això la mantenia en forma. De joveneta havia competit. I no havia deixat mai de nedar.

Va tancar els ulls i un suau pessigolleig la va envair.

No tenia cap excusa pel jove profe. Li va semblar que el timbre de la porta ressonava. I ella amb barnús!

S'excusaria dient-li que no havia trobat el seu número de telèfon. O el faria passar i en un moment es vestiria, o el convidaria a un cafè, o a un aperitiu,o... No s'havia adonat de l'hora que era, ni el temps que havia passat.

Uns ulls negres la van fitar només d'obrir la porta. Un cos ajustat dins una samarreta negra i els jeans gastats, les bambes esportives i l'olor de Clavin Klein la van casi marejar.

No sabia com dir-li que el seu fill no hi era. No sabia què dir-li. Si pogués parlar el cos en comptes de la veu, allà mateix, deixaria que aquells braços forts i musculosos, l'abracessin.

Ell se la mirava com qui té un regal a punt per desembolicar i no sap si ha de treure el llaç a poc a poc o esparrecar el paper sense pensar-s'ho.

Li va oferir un cafè. En faria de nou. El que quedava estava fred. Li va dir que el seu fill no hi seria aquell matí. Que havien oblidat telefonar-lo. Que els dos homes de la casa eren a pescar.

Parlava, distreta, mentre preparava el cafè sense adonar-se que el jove ja intuïa que a sota el barnús no s'hi amagava res més que el seu cos.

Anava descalça i lluïa unes ungles d'un vermell intens. Uns peus que ja convidaven a resseguir uns bessons casi perfectes per perdre's en unes cuixes apretades fins a arribar a les corbes d'un cos que es desdibuixaven en el barnús i que el jove ja assaboria carnós i perfumat.

Es van asseure al sofà i mentre ella es disculpava per anar amb barnús i per no haver-lo avisat :

_ " Em vestiré", va dir-li.

No la va deixar que acabés de parlar i tapant-li la boca amb els seus llavis la va estirar damunt el sofà. Aquells ulls se la menjaven i unes mans apressades li anaven desfent el nus del cinturó del barnús.

Ella casi no respirava. Es va abandonar a tot allò que la sobrepassava. No li podia estar passant a ella. La barreja de saliva i cafè, el tacte d'un cos fornit i la lluïssor de la seva pell la feien casi maldestra per poder acariciar tanta geografia desconeguda.

Era musculós però sedós al tacte. Unes mans grans li van engrapar els pits i ella ja no sabia si havia d'aturar-lo o fondre's sota seu.

El temps es va aturar, entre embrenzides i rebolcades, entre perfums barrejats de pell suada, de gemecs i de Calvin Klein.

Mig emboirada, esbatanada damunt el sofà, despentinada, vermella com un pigot es va sobresaltar quan de cop va sentir el timbre de la porta d'una manera insistent. Eren les 12 en punt. Era el profe del seu fill. Arribava a l'hora, puntual com sempre. I ella com si baixés d'un núvol es va aixecar i tot passant-se la mà pels cabells, cordant-se el barnús i descalça, va anar a obrir la porta.

No tenia esma per donar-li cap excusa.

Si el convidava a una tassa de cafè, vés a saber quina barreja de gustos podrien ensalivar.