Temps d'estiu ( I ) Propostes musicals

" Així com la intensitat de la vida fa venir ganes de fugir un temps, la rutina de l'oci alimenta la mandra de tornar "

David Hume

Quan encetem aquesta època de l'any tenim la capacitat d'extreure imatges viscudes d'altres estius, menjars i begudes que ens calmen la sed i la calor, llocs on només hi passegem durant aquest mesos...

Capgirem els horaris i les obligacions. I , com cada canvi d'any, ens fem unes propostes.

Uns decideixen viatjar i no deixar cap racó per descobrir, altres somien en migdiades que s'allarguen tota la tarda. Amuntaguem piles de llibres per escursar la llista que tenim pendent.

Pensem amb els amics que podem retrobar compartint una paella al costat del mar. Música a la fresca...

Els més disciplinats s'apunten a cursos intensius d'anglès, fotografia, pintura... O a la Universitat catalana d'estiu, a Prades... per fer turisme i noves coneixences...

Em sembla que el que és evident és que és una època en què tenim els sentits més oberts i estem més receptius per anar interioritzant vivències, moments i sensacions.

El fet de desprendre'ns d'horaris i certes obligacions laborals i domèstiques fa que el cos i la ment es relaxin i siguem capaços , també, de transmetre més bones vibarcions.

M'encanta l'orxata i el gaspatxo, la paella de marisc, un pa amb tomata i pernil amb una ( o dues ) copes de cava, fer migdiada sota una morera, sentir el perfum dels til.lers, perdre el temps badocant, passejar, sentir la frescor de l'aigua de mar de bon matí, escoltar música al capvespre.... Posar-me els " shorts" i els vestits vaporosos, baixar amb canoa per rius tranquils, fer travesses pel Pirineu... Llegir el diari mentre l'aroma del cafè em desperta, a poc a poc....

És agosarat dir que tinc ganes d'estiu?

Algunes propostes musicals:

45 è Aniversari Festival internacional de la Porta Ferrada - Sant Feliu de Guixols

XXIII Festival de música internacional de Cantonigrós

VIII Festival de músiques religioses i del món - Girona

Un toc de glamur

La Noa i el seu " Beckam " viuen en un poblet al Pirineu. Barcelona els queda lluny però de tant en tant hi baixen. Els llums dels aparadors els enlluernen. Sopar en un bon restaurant els fascina i aprofiten per anar al teatre i a l'Auditori sempre que poden.

La paraula " glamour " l'han llegida en alguna revista on tothom que hi surt és " glamurós ".

El glamur no es veu, ni es palpa però és evident que existeix.

La Noa sap que no es compra amb diners ni que una s'hi torna portant roba de marca i joies cares.

És una noia que llegiex i reconeix a les revistes homes i dones glamurosos vestits amb roba normal i portant una vida normal , però... és curiosa de mena i sovint pensa com deu ser sentir-s'hi o ser-ho... No en té ni idea. No és la seva aspiració. De fet hi ha un munt de coses que la fan més feliç però de tant en tant hi pensa.

Creu que el glamur és com una " aurèola imperceptible" que envolta a la persona. Potser la qüestió està en la senzillesa de les formes, en l'expressió de la mirada i en un saber fer i un saber estar.

Sovint no ens fixem només en uns cabells o en unes sabates. És el conjunt que ens desperta un reclam i ens fa girar la mirada. Com una alenada suau, feta de mil detalls que ens fa agradable aquella presència.

Fa poc el seu " Beckam "va ser convocat a una competició esportiva, de futbol. ( Que li digui Beckam no vol dir que siguin del Madrid... No... Són culés de soca-rel! Però a la Noa li sembla que aquest noi té això... glamur ... Qualitat que no es mereix la Victòria - "La Pija" - ). Li voldria dir " Puyol", però...

Una mena de campionat a nivell nacional. Ell que sempre ha estat un gran esportista, no d'èlit, s'apunta a totes.
Un cop passada la fase provincial es va classificar per la territorial, a Barcelona i d'aquí poder aspirar a anar a Madrid. El premi era una setmana a Mèxic.
La Noa va veure la llum. Un cap de setmana a Barcelona... per començar.
Canviaria el seu vestuari " normal " i per què no! S'empolainaria!
Passejar, mirar aparadors, anar a sopar i l'endemà el partit.
Un cop intal.lats a l'hotel i convenienment abillats van sortir al carrer. Tot i ser un dia feiner per ells era un dia festiu.
La temperatura de la tarda anava minvant i els primers llums de la nit anaven apareixent. Com cuques de llum, aquí i allà... Les terrasses plenes. Van sopar en un restaurant que ja coneixien i a la sortida van decidir caminar. No els venia de gust tancar-se gaire estona enlloc. Era la nit de la concentració i no calia desgastar-se ( o si? ) però per això ja tenien una bonica habitació reservada. No una suite. El glamur ja li posarien ells.
Passejaven tranquil.lament. L'ambient era de ple estiu. Una nit per badocar. Van ensopegar amb un local. Un aparador que semblava un pub o una sala d'exposicions. No. Era una perruqueria, però diferent, amb un toc fashion. S'hi podia prendre un combinat, tallar-se els cabells i inclús escoltar música que un Dj , al fons de la sala, posava mentre ballava...
La decoració moderna, d'uns colors d'estiu... verd pistatxo i gris. L'ambient, càlid.
Convidava a entrar. Eren les onze tocades...

_ I si em tallo els cabells? Va dir en " Beckam"
_ Aquí et faran un look nou... El local m'agrada, va fer la Noa.
Hi havia unes làmpares espaterrants i el personal molt atent.

" Hair - Club - Estilistes "

La Noa es va asseure en un seient prop d'una tauleta amb un munt de revistes fashion, de moda, de cases exhuberants... I li van oferir un cafè.

Mentre en " Beckam " es posava a les mans de l'estilista...

La música de fons convidava a no pensar...

la Noa es va enmirallar. Portava un conjunt blanc de faldilla i jaqueta i unes sabates de tacó. Lleugerament pintada. El cos relaxat. Per uns instants es va sentir diferent. El seu posat transmetia aquest " glamur " que a ella en certa manera la fascinava. S'hi va sentir, de glamurosa per uns instants. No. Per tota la resta de la nit...

I es va adonar que no calia ni diners, ni marques... per a sentir-s'hi.
Al seu " Beckam " li van encertar el tall.
Van acabar-se el cuba libre escoltant un parell de cançons, en un racó que semblava una illa mentre l'aire de la claraboia els refrescava i els seus ulls brillaven...
La nit es va allargar...
L'endemà no es van classificar per anar a Madrid...
La vida contiua al seu poblet i la Noa ja no s'escalfa el cap amb revistes glamuroses.
Ella va notar aquella " aurèola " de glamur perquè desitjava sentir-s'hi... i adonar-se que hom pot arribar a ser allò que es proposa.

De revetlla

Si em convides a sopar em posaré el vestit que m'escau tan bé.

Aquell que em ve a la mida.

Cada plec al seu lloc, cada pinça, cada costura...

Aquell que em deixa al descobert el coll... Que baixa fins a l'escot, generós i sinuós, que deixa entreveure sense veure...

Que s'enganxa a la cintura i cau cames avall...

Les tires amples descansant sobre les meves espatlles nues fins a arribar, en un triangle, just al punt on l'esquena s'acaba, on comença la corva de les natges.

La textura, de punt.... arrapat i amb caient.

L'he triat del color de la nit i m'he omplert de plata les orelles, el coll, els braços i els peus...

No he agafat el xal...

Vull sentir l'airet sobre la meva pell i quan tingui fred, que m'abracis.

Foto de Matusciac Alex

Bona revetlla a tothom!

Calaix de sastre

Sovint comparo la ment humana amb un calaix de sastre. Hi anem posant de tot: El que hem de fer i el que tenim pendent, la informació que ens arriba per diferents vies, propòsits, horaris...

I de tant en tant , també, hem de fer neteja. Posar ordre.

Cadascú té els seus mètodes per " ordenar-se". És com quedar-se un dia a casa per fer endreça general. Tot al seu lloc. I un lloc per cada cosa.

El cervell humà, per naturalesa, ja va destriant el gra de la palla. Ens enrecordem de coses vitals mentre descuidem les foteses.

Sabem que cada dia tenim unes prioritats, unes rutines establertes i d'altres no previstes.

Hi ha unes tasques " imposades " o de "certa obligació" ( feina, estudis, rols domèstics...) i unes activitas personals " lliures " o " d'oci".

Potser l'equilibri entre unes i altres és el que costa més de compensar.

" L'home és un ésser situat entre dos infinits, quan hauria d'aspirar ser el punt mig, una mena d'inèrcia l'empeny caps els extrems ." ( Pascal )

El que ving observant des de fa temps és que aquest " ordre" dura poc. Com el calaix de sastre de casa que l'ordenem i al cap d'uns dies torna a estar com abans.

La nostra ment també es desordena fàcilament.

Tenir espai i temps per un mateix és imprescindible per anar avançant sense que el desori s'apoderi de nosaltres. La congoixa, el neguit, l'ansietat són els mals de la societat actual.

Ens angoixem perquè no tenim temps per nosaltres. Massa coses per fer, massa informació que ens bombardeja, massa pressa, massa estímuls... I potser poc temps per a la reflexió, per aturar-nos uns moments i assossegar-nos.

Anar més a poc a poc dins una societat que ens empeny és complicat. Anar contra el corrent, encara ho és més.

Però el gaudi que s'assaboreix és beneficiós per a la ment i també per el cos, com a dualitat que som.

El cos té un sistema d'alarma, quan estem neguitosos, en forma de petites dolències que ens serveixen d'avís. Un mal de cap, un pes a l'estómac, unes diarrees, unes punxades al pit, fins i tot unes dècimes de febre ( el cap em bull - és una expressió molt corrent) poden ser símptomes d'alerta. El cansanci fa que el metabolisme vagi més ràpid i es desprengui calor ( en forma de febre ).

Quan els símptomes no van acompanyts de cap causa física en diem somatitzacions. Cada dia van en augment i cada dia costa més acceptar que el motiu és psíquic.

Costa més acceptar que hem de fer un parèntesi al bullici diari per reorganitzar-nos que prendre una píndola.... Busquem l'efecte immediat, la rapidesa.

" Vivim en un món tan impacient que fins i tot la lentitud la volem al moment".

Activitas com l'esport en general i qualsevol activitat lúdica ens serveix per submergir-nos en un altre estat i relaxar la ment.

En certa manera són espais on nosaltres som els protagonistes i per tant instants on tenim més capacitat per ordenar-nos.

Les meves petites drogues per desconnectar ( entre d'altres...) són l'esport. Quan nedo, a cada braçada faig llistes mentalment. Poso les coses al seu lloc i intento de posar-ho a la pràctica. L'efecte relaxant de l'aigua és casi immediat.

Amb el ioga he aconseguit aturar la ment i em recupero. Em carrego d'energia positiva, la que necessito per afronatr els dies següents.

Llegir em fa entrar en altres vides. Viure dins la història i per una estona deixar de ser jo.

" Llegir et permet viure moltes vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairabé etern " ( Rosa Montero ).

I quan escric, també ordeno pensaments que em volategen pel cap.

Però sempre arribo a la mateixa conclusió: " Vivim en un desordre ordenat constant".

Si vivíssim tan mecanitzats deixaríem de ser persones, éssers amb capacitat per emocionar-nos, sorprendre'ns i somiar.

Plecs

M'arriba una simfonia fugaç com a preludi d'una sessió estimulant, intensa, agradable i excitant ...

La teva llengua , enginyosa i misteriosa, resseguint cada plec... Presonera al laberint ...

El plaer fet de fugides i retorns, com onades, ràpides i silencioses ...

L'instant... transparent, generós i fonedís ...

I entrellum, anar descobrint els colors del diamant...

Aquí i allà

Hi ha dies, hi ha moments que voldria desdoblar-me. Ser aquí i allà. Serena. Amb les mateixes capacitats físiques i mentals... Només per donar un cop de mà... Per estar amb Tu, aquí i amb Tu , allà.

Un matí feiner, aparentmet tranquil... fins i tot rutinari...

Es trenca de cop el compàs del rellotge.

" Una adolescent amb una hipoglucèmia, una diabetis no controlada...Sudoració, estupor i enlentiment... La tensió arterial baixant. Els ulls vidriosos i la mirada perduda. Li administro el " Glucosmón "(glucosa ), li controlo la tensió, el sucre i el pols... Està en fase de pre-coma...

He de coordinar el trasllat a l'hospital. Moments d'angoixa. D'alerta. D'estar pendent.

He de fer el trasllat ja!

I a l'altre costat del telèfon... una veu coneguda... amb sanglots, monosíl.labs i silencis...

Voldria viatjar pel fil telefònic i restar al seu costat, amb silenci i només agafar-li la mà...

He d'estar aquí, voldria estar allà.

Instants en què la vida et posa a prova i fas una despesa emocional important, per voler complir amb Tu aquí i amb Tu allà.

No m'emporto els "problemes laborals " a casa, però avui pensaré en Tu... en si has recuperat la consciència i només ha estat un ensurt, una mal jugada del teu canvi hormonal. I pensaré en Tu, amiga meva, per si t'ha arribat l'assossec i el teu silenci s'ha convertit en un somriure.

Treballar amb persones requereix una certa implicació emocional, però guardant una distància prudent... perquè no t'engoleixin...

Continuo pensant que no n'aprendré mai, de gestionar les emocions. Tot i que em reconforta saber que " Deixar parlar les pròpies emocions és donar la paraula al cos".

Garden i Canon

Em desperto al jardí dels somnis.

És tot aquest tapís que m'emboira la mirada i em fa bullir la sang. És temps de primavera...

Temps d'un intercanvi fluid de colors i de formes, de llums encegadores i racons ombrívols...

Sóc flor al jardí, peix a l'estany i ocell volant...

Deixa'm que somiï desperta i acompanya'm...

Com si les teves paraules fossin notes silencioses i disperses ballant al meu voltant.

Sense recel, sense rancor...mentre impregnen l'aire d'un sentiment que continuo sense poder explicar...

Una nova proposta de Relats conjunts

El tot

" A vegades m'agafa una mandra que em convida a assaborir la vida. Una peresa dolça, feta d'instants que s'allarguen..."

Perquè

" Les coses que ens sedueixen no admeten sovint gaires raons: Ens fascinen i prou "

L'harmonia

L'equilibri

La simetria

La proporció

La definició

El contorn

EL CONJUNT

Post dedicat al bloc Tarragona 2016 per les més de 50.000 visites rebudes. FELICITATS!

Un diàleg difícil

Quan no coneixes amb qui parles, les respostes te les dones tu mateix.

Quan ,qui esperes no té cos ni rostre, t'imagines un embolcall bigarrat.

Quan t'enfrontes al dolor, a la pèrdua i al final de tu mateix, molt sovint no tenim paraules.

Quan enmalalteix el cos, lànima ja ha enmalaltit.

Quan no tenim per qui lluitar ens abandonem a les ganes de seguir vivint.

Quan...

Quan es fa present el diàleg de tu mateix amb la mort és quan defallim.

La mort, que no és amor, però que tenen a veure una amb l'altre, i que juguen en una lluita que va més enllà del món terrenal .

És aquest gest d'obrir-nos a nosaltres mateixos, escoltar-nos i entendre'ns.

La mort, que empeny el cos i la ment a l'abandó, al no res. I l'amor, que ens revifa en un intent per combatre l'espera, l'avorriment, la desídia i el desassossec...

Mai trobem el moment per parlar-ne. Mai. Fins que enmalaltim.

Aquest diàleg l'he trobat tot llegint " La germana" d'en Sándor Márai.

" Un famós pianista s'enfronta a una malaltia degenerativa que li impideix tocar el piano. El que havia estat el seu motor vital, la música, acaba odiant-la. L'amor per una dona casada, una relació carnal mai consumada, el fan enmalaltir . Primer l'esperit, sense adonar-se i després el cos, adonant-se.

Immòbil al llit i apurant els seus últims dies troba un únic motiu per viure...

Un llibre profund com tots els de Sándor Márai.

Un llibre que grata el racons més profunds de l'ànima.

I el més curiós de tot és que ens toca de ben a prop...

La cita

Quan s’acosta el dia noto un lleuger pessigolleig a la panxa.
Ens coneixem bé, però el moment… és el moment.
La setmana abans començo amb els preparatius.
Normalment el tall del cabell i el color procuro portar-lo bé, però, si cal també m’arribo a la perruqueria. No m’agraden les grenyes. Un bon tall és un bon tall. Però reconec que la perruqueria no és la principal “ prioritat”.
Un punt que no pot fallar és la depilació… Uns dies abans… que la pell no estigui amb cap porus obert … és antiestètic…
Aprofito el dia de la depilació per fer-me la pedicura. Sí, ho sé… és una mania que tinc. M’encanten els peus arreglats, les ungles pintades, rectes, cap pèl als dits dels peus…
Si la cita és a l’estiu, la pell colrada per el sol em fa sentir encara més atractiva…
Sé que l’objectiu no són els peus però m’agrada dur-los arreglats, sense rugositats i amb les ungles brillants.
Els dies abans continuo el meu ritme normal diari. De tant en tant em ve al cap la seva cara, les seves mans (té uns dits llargs, suaus, agraïts…). Penso… A veure si el trobaré igual que a l’última cita. I ell, com em veurà? Em sembla que mantinc el pes …continuo fent esport … 1 quilet de més? Tampoc és tant! No, crec que em mantinc ( costa , però millor no posar quilets… ).
El dia abans deixo la roba que em posaré preparada a la butaca del dormitori. Escolleixo un conjunt de roba interior que m’agradi o algun que tinc per estrenar ( de fet dura poca estona posat i casi ni me’l mira- millor dit – em veu nua…)
El dia mateix procuro canviar el torn a la feina o agafo festa ( un dia d’assumptes personals ). Així vaig més relaxada. La tranquil.litat també es reflexa a la cara, a la mirada, al cos … Les presses afavoreixen l'excés de sudoració i no, avui no és per anar estressada…
Ell és molt curós, calmós, amable…el temps s’atura quan estem junts.
Parlem relaxadament… una mica de tot… per posar-nos al dia
Després de tants anys … ja som amics…
1 hora abans tinc les pessigolles a la panxa, a l’estómac ( que no són papallones ). No sé si fer el cafè abans o després. A l’anada o a la tornada. Potser que esmorzi… Bé tot depèn de l’hora.
Procuro que la trobada sigui a primera hora. El cos està descansat, la mirada també.
Ting ganes d’anar-hi.
Tinc ganes de veure’l. Coneix els meus secrets més íntims. Fa temps que ens coneixem i tot és més fácil…
He posat el despertador amb temps suficient per dutxar-me, rentar-me el cap, hidratar la pell, el desodorant i unes gotes de colònia fresca … que no embafi.
Em maquillo suaument. És el matí. No em cal anar com si fos una cita de nit, amb vestit negre i arrecades de fantasia.
No, em vesteixo com m’agrada vestir.Còmode.

Com un dia normal, per anar a fer el vermut o uns encàrrecs.
Truco el timbre i la porta s’obre. No em fa esperar més de 5 minuts.
Ara em dedica el seu temps.
Ens saludem.
El somriure còmplice de qui fa anys que es coneix.
Tot esdevé simple.
I llavors s’acosta el moment…
Sento el cor a la gola i a les temples…
Espero…intueixo…dedueixo..

Poso el cos en tensió...és inevitable...
El veig acostar-se…
Em mira…
_ Relaxa’t
I em deixo fer…
El tacte de les seves mans, dels seus dits suaus…
Tanco els ulls… uns instants…
_ …………………………
_ …………………………
_ …………………………
_ Et vull veure l’any que ve.
_ No em fallis….
_ No et fallaré…
Surto al carrer. Somric. Estic relaxada.
M’ha agradat anar-hi però ara tinc al davant 364 dies per preparar la propera trobada.
_ M’oblidava… Era una cita amb el meu ginecòleg…

I ja posats aprofito per fer el MEME de les SABATES que en Clint m’ha pasat.
Vosaltres decidiu quines sabates em posaré per la meva cita….

M'encanten les sabates de colors, planes, amb tacó , de xarol... Un dia us posaré les de muntanya que també tenen el seu què...

I com diu "la sabateta" a cal Gatot són un complement convinable i sí, estic d'acord amb la comoditat...però reconec que a vegades tot i la comoditat em perd el disseny.

Li passo el meme al Robertinhos.Vull veure les teves sabates i de passada FELICITAR_TE .... Per Molts Anys!!