03 de gener 2007

Noa


La Noa va tornar a la facultad després d'anys com a cap " d'afers domèstics ". Va criar fills, va cuinar i endreçar. Es va desviure per els qui havia donat la vida. Va preferir no anar tan sovint a la perruqueria i poder comprar aquelles " bambes esportives" de bàsquet, tan cares.
I mica en mica va deixar les seves aspiracions per l'endemà, la seva curiositat aparcada i la seva vida, despenjada.
Llegia de nit quan tothom dormia. Descansava del tràfec diurn i s'esmunyia a les seves novel.les. Gaudia intensament al descobrir nous autors i es deixava emportar per protagonistes masculins que la segrestaven per descobrir altres móns. Sempre tornava. L'endemà era un altre dia, ple de rutines domèstiques i el seu món cada dia esdevenia més petit. Casi no podia respirar, ofegada en un mar d'obligacions i horaris.
La seva pell es va tornar grisa, els seus cabells, eixuts i la mirada ja no li brillava.
No sabria dir si era feliç. Era feliç amb els seus, quan eren feliços i s'entristia quan estaven angoixats.
Era forta i ho soportava. Però necessitava aire fresc per respirar i lletres per rumiar. Necessitava sortir de casa seva per anar a un altre lloc que no fos el mercat, el " super " o l'oficina ruïnosa plena de gent fossilitzada i caps buits.
Volia acabar la carrera de Belles Arts, que havia deixat aparcada quan es va quedar embarassada, a tercer. I va canviar els pinzells i les exposicions per els biberons i els bolquers.
Quan va voler tornar-hi, just acabada la quarantena, va concebre bessonada.
Els anys següents, entre l'anèmia i les nits en vetlla, va quedar amb el cos baldat i el cap ple de llistes de medicaments, pediatres i llets sense lactosa.
Se'n va sortir prou bé.
Es va matricular de quart en un moment que la seva economia li ho permetia. Va agafar excedència, 2 anys sabàtics, i es va guarnir amb uns texans i una camiseta i va entrar a la facultad igual com si comencés primària.
Tenia la ment desperta, el cap, atent i el cos bragat de treballar i córrer tant.
Va ser a meitad del primer trimestre que se'n va adonar i... se'n va sorprendre.
_ Si només és un " iogurin "...
Es va centrar en els apunts, els treballs, les hores a la biblioteca i poques estones al bar... per no coincidir.
Un pessigoleig a la panxa li va recordar el temps que feia que no tenia aquesta sensació.
I va arribar el sopar de Nadal, abans de les vacances.
Es va fer un bany de color als cabells eixuts, es va posar una capa de maquillatge hidratant a la seva pell assedegada i una pinzellada de color als ulls; una faldilla més curta que llarga, botes de mig tacó i un jersei de coll alt.
Només amb dues copes el seu somriure ja contagiava i les ganes de ballar de tots ja era un fet a la " disco " de la cantonada.
...Es van acostar, amb el cor a la gola, una escalfor a flor de pell i la mirada emboirada. Un bes càlid, d'una suavitat amansidora la va sacsejar.
Arraconats en un espai amb poca llum es van descobrir, immersos en el moment, més enllà del soroll eixordador de la música i de les intermitències lluminoses.
La música es va aquietar i el llum es va apagar. Només un tacte de coixins de vellut i els ulls en blanc.
Es van besar tot assaborint anyades diferents. La Noa es va explaiar resseguint un cos musculat, febril i novell. I ell es va embadalir amb el seu, curtit i asserenat, tot llepant-li les primeres línees que la vida li havia dibuixat...

14 Comments:

Anonymous Anònim said...

Quantes vegades deixem per demà, potser amb raó, el que podríem viure avui.

Potser la prudència, potser les obligacions, potser el seny, ens marquen un territori que amb el temps aprenem a redescobrir.

:**

10:21 a. m.  
Blogger B-612 said...

Quants besos furtius deuen oblidar l'edat i l'entorn? No sé si l'amor hi entén d'edat, però la passió segur que no.

Només penso en el marit que s'ha quedat a casa, amb els 3 fills... :)

11:59 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Jo abans era tan estúpida que pensava que determinats sentiments d'enamorament o de passió només els podia sentir abans del vint anys, que després allò ja no debia ser el mateix...

Ja ho he dit, una estupidesa.

12:22 p. m.  
Blogger Joana said...

gatot,
Segurament hi ha prioritats i moments a la vida que no es poden postposar.
Però tot torna al seu lloc i redescubrir torna a ser quelcom nou, casi sorrenent.
b-612,
L'amor i la passió van evolucionant amb l'edat. Aprèns a aprendre i això sempre enriqueix.
El marit...en aquest cas..hauríem de tenir més detalls...
Candela,
i ara veus que després dels 20...encara són millors!
Nanit!

3:56 p. m.  
Anonymous Anònim said...

carai, aquest està siguent un gener ben tòrrid a ca la Joana...

és una llàstima però la realitat de moltes mares que ho deixen tot per a dedicar la seva vida a la familia.

això, encara que una bendició pels fills, truncava la definició de ELLA.

el creixent egoïsme a la nostra societat té la conseqüencia de que cada cop aquest fet ocorre menys.

Per cert, l'amor no entén d'edats...i el sexe encara menys.

12:11 a. m.  
Anonymous violette said...

Inventat? Inspirat? Confessat? En tot cas, esperançador.

3:00 a. m.  
Blogger Oriol said...

un plaer seguir-te. Moltes dones s'hi deuen veure reflexades.
Jo demà mateix m'apunto a Belles Arts.

7:07 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Joana-Noa;
et superes dia a dia...o és que jo et veig amb més bon ulls, tot i la foscor de la discoteca aquella? Acompanyaré a l'Uri a l'assignatura "Grans pintores del segle XXI"

7:21 a. m.  
Blogger Joana said...

robertinhos,
En cada llar hi ha una situació diferent perquè les necessitats, les prioritats i les possibilitats no són les mateixes per a tothom. La Noa és un exemple d'una dona emprenadora i vital.No es conforma amb un vessant. Encarrila a la seva família quan la realitat és la que és i cal ser.hi i vol realitzar-se personalment. El bes furtiu nadalenc només és una metàfora que ens recorda que tot i el pas del temps hi ha passions que no moren mai.
:)
Violette,
Per sort nostra la frase :" Penso en totes aquelles dones que de la nit al dia caminen, sense viatjar mai.."ja no la usem...tot i que començo a dubtar de la propera generació...
Uri,
Per sort cada dia menys. I alguns homes? Em penso que també viuen en un espai petit, petit... Tot va canviant.
Veí,
I per què no! Apunta't a Belles Arts o a fer puntes de coixí. No deixaràs de ser mens tu per això ...
Gràcies a tots i a totes ;)

8:13 a. m.  
Blogger Alepsi said...

Ostres Joana... esperançador, és la paraula, sí... m'ha encantat... aaaaaaaains...

10:05 a. m.  
Blogger Toy folloso said...

En Met cuasi no va poder triar entre deixar-ho tot per aquell esport on despuntaba, o fer una familia junt amb aquella noia,i , sempre enterrat de totxanes, anar proveïnt de piset, caseta mes tard, cotxet, estudis, vacances...
L´esport, -ara amb la panxa- deixa que el pactiquin els altres a la tele; la sexualitat, -quin canvi a malament la doméstica- mes alguna escapadeta a aquellas cases del fanalet vermell on si no anés ningú hauríen de tencar.
Aquí obriría un ventall de posibilitats. Desde un retorn a la complicitat, a la sensualitat, fruit de la emancipació dels "nanos" i d´una economia consolidada, fins a l´infart fulminant d´ell i l´amargor d´ella per haberlo esperonat a agafar mes feina, "no vull passar cap mes estiu sense piscina".
També s´hi pot donar la volta, Joana.
En tot cas, emotivísim relat el que fas de la Noa i el seu apropament al taranà masculí, si es que els mascles no ens hem feminitzat una mica.
Aixó deu ser segurament la igualtat....

1:21 p. m.  
Blogger Joana said...

Alepsi,
Sí Alepsi, esperançador i real. Real perquè moltes dones treballen per la família, treballen fora de casa i estudien, a vegades de nit.
:),
toy folloso,
Se'n poden fer moltes versions. No crec que la Noa vulgui agafar el tarannà masculí. Té unes aspiracions i les vol realitzar, continuanat sent femenina que no és el mateix que feminista. Estaràs d'acord en això,

2:43 p. m.  
Anonymous Anònim said...

No li veig amb tarannà masculí...

2:22 p. m.  
Blogger Joana said...

Tondo,
Jo tampoc. :)

2:48 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home