Aquí i allà
Hi ha dies, hi ha moments que voldria desdoblar-me. Ser aquí i allà. Serena. Amb les mateixes capacitats físiques i mentals... Només per donar un cop de mà... Per estar amb Tu, aquí i amb Tu , allà.
Un matí feiner, aparentmet tranquil... fins i tot rutinari...
Es trenca de cop el compàs del rellotge.
" Una adolescent amb una hipoglucèmia, una diabetis no controlada...Sudoració, estupor i enlentiment... La tensió arterial baixant. Els ulls vidriosos i la mirada perduda. Li administro el " Glucosmón "(glucosa ), li controlo la tensió, el sucre i el pols... Està en fase de pre-coma...
He de coordinar el trasllat a l'hospital. Moments d'angoixa. D'alerta. D'estar pendent.
He de fer el trasllat ja!
I a l'altre costat del telèfon... una veu coneguda... amb sanglots, monosíl.labs i silencis...
Voldria viatjar pel fil telefònic i restar al seu costat, amb silenci i només agafar-li la mà...
He d'estar aquí, voldria estar allà.
Instants en què la vida et posa a prova i fas una despesa emocional important, per voler complir amb Tu aquí i amb Tu allà.
No m'emporto els "problemes laborals " a casa, però avui pensaré en Tu... en si has recuperat la consciència i només ha estat un ensurt, una mal jugada del teu canvi hormonal. I pensaré en Tu, amiga meva, per si t'ha arribat l'assossec i el teu silenci s'ha convertit en un somriure.
Treballar amb persones requereix una certa implicació emocional, però guardant una distància prudent... perquè no t'engoleixin...
Continuo pensant que no n'aprendré mai, de gestionar les emocions. Tot i que em reconforta saber que " Deixar parlar les pròpies emocions és donar la paraula al cos".
41 Comments:
et comprenc amiga, i he viscut el que t'ha passat. la vida és apendre dels ensurts i saber que encara que allà, tens algu que et dóna suport.
una abraçada a les dues
Nanit joana. El Glucosmón fa miracles!!! Som humans per això és absolutament impossible arribar a casa després de situacions xungues com aquesta i no pensar-hi unes quantes vegades, per més "acostumats" que estiguem, crec q és impossible deixar del tot la feina fora de casa.
És murphy, quan passen coses, passen de cop....seria fantàstic poder dividir-nos, segur que sap que estàs al seu costat, segur que el simple fet destar a l'altre banda ja resulta d'ajuda.
Un ptó ben gran i espero es solucioni aquesta situació!!!
Desconec les virtuts del Glucosmón, però les teves sensacions són de persona, e persona humana que sap que preocupant-se, estimant, fent feliços els altres també repercuteix en un mateix. El tema es trobar el punt de fricció, i això no sempre és fàcil.
Una abraçada, wapa!
Bonito y sentido post, he tenido que leerlo tres veces para enterarme más o menos bien... Un beso..
el dia q podguem racionalitzar les nostre emocions ja no serem persones, maquines potser...
Caram, xiqueta: un mal tràngol, eh? Ja veig que tens nervis atemperats. Força!
jo he de confesar i confeso que no podria pas no emportar-me les emocions d´una feina aixi a casa.
De fet no m´agrada ni veure series de TV de metges..
La meva feina no te res a veure amb la salud de ningu i ja m´emporto sovint els problemas a casa... es dificil desconectar.
treballar amb persones és de les coses més dures i més enriquidores al mateix temps. Jo he hagut d'aprendre a no emportar-me a casa els meus adolescents i els seus pares (sovint, sobretot el seus pares) i no sempre resulta fàcil. Però en aquests moments no se m'acut un treball millor que el meu. Espere que els teus dos TUs estiguen bé. Amb tu a prop deu ser més fàcil! quina sort! b7s!
Es muy dificil no implicarse en estos tipos de trabajo, todos nos aconsejan que debemos aprender a separar trabajo/casa, pero se queda en palabras.Emocionalmente nos afectan, nos mueven y nos enriquecen también.
Con el tiempo creo que vas encontrando el equilibrio.
Un gran abrazo.
Novament et felicito, joana, fins i tot en situacions difícils, saps reaccionar amb eficàcia, sense deixar de ser sensible. Quin luxe per ambdós TUs, tenir-te a mà!
ptons
sbtt
El glucosmón, segur que va esser molt util, pro tu Joana, vas esser determinant, transpiras sensibilitat per torts els poros, els sentiments , bons o dolents son lo mes natural de las personas.
Endur-se la feina a casa o, millor dit, els sentiments viscuts a la feina, no són bona companyia i esgotan la nostre ment, sobretot al treballar amb persones.
Sobre tot, a les persones que treballeu amb persones els hi dic, si mai tinc un problema ajudeu-me en aquell moment, però no us emporteu el meu problema a casa, perquè potser demà algú altre us necessita més que jo i us necessita al 100%.
Però entenc perfectament que us emporteu aquests sentiments a casa som humans i els qui ajudeu a d'altres persones, necessiteu tenir cor, sinó no crec que fessiu bé la feina.
Aprofitu per donar-vos les gràcies.
és molt difícil controlar les emocions... controlar la veueta que tenim a dins i que ens diu les coses constanment... la consciència no para mai! petonets i espero que tot es solucioni.
només un gran cor, una sensibilitat especial, es belluga com si fos fàcil en situacions així.
En temps que tothom parla de gestió, potser les dones hauríeu -si poguéssiu- de fer-nos entendre que és més important notar, pair, expresar... les emocions "in tempo" que gestionar-les. Potser és el mateix?
El que és important és que encara que a tu no t'ho sembli, segur que eres a dos llocs alhora.
petons i llepades desdoblades!
Les bones persones sempre es porten la feina (i les emocions) a casa...
Esther,
Jo més que constrolar diria modular... com si d'un dial radiofònic es tractés...
emocions ... millor deixar-les a un costat o et faran sentir malament ... salut
Es tant maco pensar que algu pateix i es preocupa per tu. A vegades penso que m'agradaria de tenir un sexte sentit per poder intuir que una persona anonima, esta fent quelcom per nosaltres, amb tot l'esforç. No tinc cap dubte que es aixi que hi ha moltes persones que constantment continuen preocupant-se per nosaltres. A totes elles Gracies
No vull semblar fred però per sort això no passa amb un matràs...
Imagino que ha estat un moment fotut jo em colapsaria...
Salutacions!
robertinhos,
I cada dia aprenem, i molt!
euria,
Ja saps quin pa hi dónen....aix els ensurts i les corredisses...
Tondo,
Els medicaments sense les persones al darrera no serveixen per res o per ben poc.
Anònim,
JJ??? Gracias. Por pasar, por intentar entender.Un dia te dedicaré un post.Te lo mereces!
Déjà,
Per sort! No som màquines
Veí,
I quan vaig pujar per l'escala tu eres a Galícia...
Mikel,
benvingut.Per sort no ens agrada a tots el mateix.
Nimue,
Déu n'hi do la feina amb adolescents..Xunga xunga...
Carolina,
Hay dias que te desequilibras en vez de equilibrarte.Son segundos de angustia, por suerte pasan
Stt,
No quedis mai si necessites res...
Sriper,
Sí jo i el Glucosmón de parella...
Antoni,
Gràcies a tu per aquest comentari tan noble.
Esther,
Necessitem aturar-nos i respirar...
Gatot,
A dos llocs alhora hi sóc sovint, a 3 ja no arribo!
Odalric,
És impossible passar-ne...
Tondo,
M'agrada la freqüència modulada...
Mossèn,
No n'estic tan segura...
Mon,
segur que algú anònim està pendent de tu ara mateix...
Uribetty,
Els laboratoris són freds però també s'hi traspuen les emocions...
GRÀCIES AMICS /AMIGUES,
Les 3 estem sanes i estàlvies.Dormiré tranquil.la
Diu molt que et preocupis per si està bé o no. Som persones, aquestes coses són normals. Gestionar les emocions no ha de ser deixar de tenir-ne.
Joana ,
Pertanys als angels de blanc....
aqui son angels blaus
Desconnecta nena que no va be
Petonets
No m extranya que t hagis emportat els sentiments de la feina avui a casa...si jo emposo malalt quan traslado un malalt en situacio critica imaginat atendre l...
Treballar amb persones ..tela!!pero amb persones en situacio critica..us addmiro molt felicitats per ser aixi
és que amb aquesta feina...ha de ser-ne molt de díficil segons quins dies!
Però tu ets forta...oi?
pd40,
Per desgràcia hi ha molt passotisme, en tot... i tot i ser persones la normalitat és qüestionable.
Escursó,
Per sort premo el botó i desconecto. No tothom pot dir el mateix.
Clint,
Suposo com totes les feines.Dies de tot.Dies durillos... Ser forta no vol dir que no senti... ;)))
Petons!
no saps com t'admiro Joana ,la teva feina és tan important i molts cops tan poc reconeguda
una abraçada bonica!!
Onix,
Valorem les coses quan les necessitem i després ,oblidem...
Una abraçada per tu!
La consigna actual passa per intentar fer creure que com menys implicació personal i menys sentiments, més eficàcia i més bona salut mental dels professionals. La realitat és ben bé una altra (almenys en el meu cas). Mai podré ni vull deixar d'implicar-me en allò que faig, perque abans de professional sóc "persona"; també és cert que un excés de sentiments d'impotència barrejats amb l'estrés i l'ansietat que sovint generen certes professions, desemboca en la síndrome de "burn out" (professional "cremat", per la impotència de no poder fer més i que es veu superat per les situacions que li esdevenen insuportables pel nivell d'ansietat que li generen i la impossibilitat de "desconnectar" mentalment un cop acabada la jornada laboral). Ni amb les millors intencions, ni amb el més alt nivell d'eficàcia, eficiència i professionalitat, ni tant sols deixant-hi la pell i la pròpia salut, es pot donar solucionar tot el que hom voldria; això fa que un acabi veient que per a ajudar millor els altres primer s'ha de controlar ell mateix i saber portar les seves pròpies emocions a bon port (la qual cosa no vol dir per a res anul·lar-les). Treballar amb persones és just això. Aprendre a moure's en aquest difícil punt d'equilibri.
Una abraçada d'algú que sap molt bé com et vas sentir i del que parles, Joana. Bon cap de setmana i un petó!
Déu ni do quin mal trangol debies passar, el teu post m'ha arribat ben endins.
Una abraçada ben gran Joana i un peto ben dolçet!!
Joana -amb permís- et pillo una foto pel meu darrer post. Ok?
Em sap greu que hagis d'hagut de passar per una situació així, espero que estiguis be d'ànims.
Un petonet maca.
The silver blue,
No tinc la síndrome de "burn out". per sort.Només és una situació puntual, un moment que has de prendre decisions en segons... Gràcies!
Cris,
Gràcies! Veig que estarem a prop...
Molt bonic el lloc!Petó
Tondo,
Abans de dir-m'ho ja havia vist que me l'havies pillat...Ets un pillo!
Una abraçada!
Benvinguda anna,
Un ensurt com tants...Per sort tot està controlat ...els ànima a punt per l'estiu!!! ;)
Estàs al lloro... molt bé!
Joanaaa, ..vine aquí,...fes-me dos petons...mua, mua..
Et felicito pel teu post nº 100 (11/05..tard però tampoc molt no?), desitjo que en facis molts més i que nosaltres estiguem aquí per poder-los assaborir.
Sense cap mena de dubte, em quedo amb les xancles i les ungles pintades de vermell i els ditets sense pèls...:-)
Al post en qüestió, com diu el Mikel, és una feina molt complicada i difícil la teva, però per això la fa gent com tu.
Passa bon cap de setmana.
Joana, sort que hi ha persones com tu al món.
Una abraçada ben forta!
Tondo,
Com tu...sempre a l'aguait!
Oriol,
Em pensava que havies marxat de vacances amb els nanets...Estava preocupada.Bentornat! i gràcies!!
Duschgel,
Vull pensar que n'hi ha moltes, com tu, com les que volten per aquest món blocaire.
Gràcies i confio que estiguis bé!
Joana no hi ha ningú que passi per aquí que pugui dubtar que tu sents!
bon capde!
Bon capde per tu també, Clint!
Sort que hi ha persones com tu.
Sempre he pensat que no hi resistiria gaire en una feina així, perquè m'ho enduria tot a casa.
Petons ben dolços, guapíssima!
Metamorfosi,
Sempre ens enduem alguna cosa a casa sigui quina sigui la feina que fem.Però hi ha dies que t'emportes la motxilla plena!!!
Un petó per tu!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home