18 de juny 2007

Calaix de sastre







Sovint comparo la ment humana amb un calaix de sastre. Hi anem posant de tot: El que hem de fer i el que tenim pendent, la informació que ens arriba per diferents vies, propòsits, horaris...
I de tant en tant , també, hem de fer neteja. Posar ordre.
Cadascú té els seus mètodes per " ordenar-se". És com quedar-se un dia a casa per fer endreça general. Tot al seu lloc. I un lloc per cada cosa.
El cervell humà, per naturalesa, ja va destriant el gra de la palla. Ens enrecordem de coses vitals mentre descuidem les foteses.
Sabem que cada dia tenim unes prioritats, unes rutines establertes i d'altres no previstes.
Hi ha unes tasques " imposades " o de "certa obligació" ( feina, estudis, rols domèstics...) i unes activitas personals " lliures " o " d'oci".
Potser l'equilibri entre unes i altres és el que costa més de compensar.
" L'home és un ésser situat entre dos infinits, quan hauria d'aspirar ser el punt mig, una mena d'inèrcia l'empeny caps els extrems ." ( Pascal )
El que ving observant des de fa temps és que aquest " ordre" dura poc. Com el calaix de sastre de casa que l'ordenem i al cap d'uns dies torna a estar com abans.
La nostra ment també es desordena fàcilament.
Tenir espai i temps per un mateix és imprescindible per anar avançant sense que el desori s'apoderi de nosaltres. La congoixa, el neguit, l'ansietat són els mals de la societat actual.
Ens angoixem perquè no tenim temps per nosaltres. Massa coses per fer, massa informació que ens bombardeja, massa pressa, massa estímuls... I potser poc temps per a la reflexió, per aturar-nos uns moments i assossegar-nos.
Anar més a poc a poc dins una societat que ens empeny és complicat. Anar contra el corrent, encara ho és més.
Però el gaudi que s'assaboreix és beneficiós per a la ment i també per el cos, com a dualitat que som.
El cos té un sistema d'alarma, quan estem neguitosos, en forma de petites dolències que ens serveixen d'avís. Un mal de cap, un pes a l'estómac, unes diarrees, unes punxades al pit, fins i tot unes dècimes de febre ( el cap em bull - és una expressió molt corrent) poden ser símptomes d'alerta. El cansanci fa que el metabolisme vagi més ràpid i es desprengui calor ( en forma de febre ).
Quan els símptomes no van acompanyts de cap causa física en diem somatitzacions. Cada dia van en augment i cada dia costa més acceptar que el motiu és psíquic.
Costa més acceptar que hem de fer un parèntesi al bullici diari per reorganitzar-nos que prendre una píndola.... Busquem l'efecte immediat, la rapidesa.
" Vivim en un món tan impacient que fins i tot la lentitud la volem al moment".
Activitas com l'esport en general i qualsevol activitat lúdica ens serveix per submergir-nos en un altre estat i relaxar la ment.


En certa manera són espais on nosaltres som els protagonistes i per tant instants on tenim més capacitat per ordenar-nos.
Les meves petites drogues per desconnectar ( entre d'altres...) són l'esport. Quan nedo, a cada braçada faig llistes mentalment. Poso les coses al seu lloc i intento de posar-ho a la pràctica. L'efecte relaxant de l'aigua és casi immediat.
Amb el ioga he aconseguit aturar la ment i em recupero. Em carrego d'energia positiva, la que necessito per afronatr els dies següents.
Llegir em fa entrar en altres vides. Viure dins la història i per una estona deixar de ser jo.
" Llegir et permet viure moltes vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairabé etern " ( Rosa Montero ).
I quan escric, també ordeno pensaments que em volategen pel cap.
Però sempre arribo a la mateixa conclusió: " Vivim en un desordre ordenat constant".
Si vivíssim tan mecanitzats deixaríem de ser persones, éssers amb capacitat per emocionar-nos, sorprendre'ns i somiar.

35 Comments:

Blogger Barbollaire said...

Tens tanta raó...
Prenem complexes vitamínics com reforç per aguantar el ritme de cada dia...
i al vespre, de vegades, anem tant passats de voltes, que hem de prendre alguna ajuda per relaxar-nos i descansar...
La muntanya i la bici (malgrat tinc les ròtules fetes una pena), llegir(-vos), escriure... la música, jugar amb el petit...
i des de que tinc la màquina digital, sortir a fer fotos allà on sigui...
Però en general, com canta en Battiato: "se quiere otra vida"...

Petonet dolç (com per relaxar...) ;¬)**

2:38 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Muy aguda, Joana, no puedo estar más conforme con tus reflexiones... He vivido en propia carne lo que dices, y desde hace tiempo tomo medidas para no dejarme arrastrar por la corriente y para dedicarme a lo que me gusta, la contemplación de la belleza... Por eso leo tu blog... En dos semanas pasaré por Girona... Te veré?

2:57 a. m.  
Anonymous Anònim said...

El ritme de la rutina ens faria tenir dies de 48 hores i encara ens faltaria temps. Hem d'aprendre a gaudir de les coses com a part del procés de viure.
A mi també em relaxa nedar, a veure si algun dia ens trobarem al mateix carril :P

3:55 a. m.  
Blogger onix said...

has reflectit molt be la majoria de calaixos de sastre ,i la mania que tenim en posar ordre ,molts cops em pregunto si viure mes en un desordre "controlat" no seria molt millor , i deixaríem les angoixes ;) ****

6:05 a. m.  
Blogger gatot said...

m'espiàves joana?

Ahir a la tarda vaig arribar baldat a casa, amb maldecap, el pit tapat, cansament general... ho vaig solucionar amb una banyera plena d'aigua calenta on sense voler em vaig adormir (ja és el segon cop que em passa) :D

I és cert... èpoques de moltes emocions, de molts estímuls, de canvis... acaben estressant.

Potser per això... vaig fent endreça accelerada!!!

petons i llepades endreçadores!

8:44 a. m.  
Blogger Mon said...

Es fotut quan a sobre el temps climatic no acompanya i fa calor, anguniosa, no pots descansar , estas super estresat i al menys jo encara em posso mes nervios.
el meu remei es la musica, toco el piano (electric amb auriculars) perque a vegades a les 3 de la matinada podria venir la guardia civil, els geos i la brigada anticorrupcio desde Miami perque la veritat no son hores de tocar el piano.

9:07 a. m.  
Blogger mossèn said...

sempre hi tinc el mateix dins el cap ... serà greu ??? ... salut

9:12 a. m.  
Blogger El veí de dalt said...

Llegeixo, escric i faig una mica d'esport...o sigui que amb falta el ioga per arribar aquest estadi de tranquilitat d'esperit que a tu et domina... Doncs em sembla que no ho provaré. Seguiré bevent cerveses. :-)*

9:47 a. m.  
Blogger BACCD said...

Més aviat es podria descriure com a calaix "desastre", perquè no hi ha manera de mantenir-lo ordenat gaire estona.

Les activitats que enumeres són, sens dubte, les que ajuden a frenar, a sentir-te en una altra dimensió.

L'any passat, per aquestes èpoques, sentia uns marejos tan impressionants que no podia llegir ni escriure, ni caminar sense que tot em donés voltes. Em van diagnosticar un problema de l'equilibri a l'oïda esquerra provocada per l'estrès, i l'única cura que em van aconsellar i que em va servir va ser deixar de treballar un parell de setmanes.

Un petonàs!

10:49 a. m.  
Blogger Esther said...

I és que la ment no para, no para mai! Estem fent una cosa i de cop i volta recordes que et falta trucar a algú o treure alguna cosa de la nevera o ves a saber! Llavors què vol dir? Doncs que no estàs mai al 100% fent una cosa, sinó com és que et venen altres al cap? Però és impossible de parar! Petonets

12:12 p. m.  
Anonymous Anònim said...

A vegades volem fer tant, tenim molts plans i no sabem adaptarnos i viure els moments que igual no estaban previstos pro i son, Jo intento adaptarme, encara que a vrgades no ho consegueixo.

12:57 p. m.  
Blogger Joana said...

Barbollaire,
La muntanya i la bici, lo millor...tot i que per els teus genolls, nedar seria perfecte. I res de potingues per descansar!
Un petó més dolç encara!!!
Anònim,
La belleza está por doquier... Solo falta tener las pupilas bien dilatadas.
;) Girona es pequeña pero no tanto!!!
Gracias!
Pd40,
Jajajaj I si no estàs al mateix carril jo canvio ràpid...Sempre depenent del que veig per sota l'aigua....
Onix,
Et donc tota la raó...però ens entestem a fer-ho així i anar malament! Catxis...com costa!
Gatot,
Així només et faltava el massatge... Encara no tinc telepatia...però poc em falta! Estàs recuperat???
tanta endreça....
Mon,
Ja sabia jo que eres així de sensible...allarga'm un auricular que m'encantaria escoltar-te.;)
Mossèn,
No hi caic...Oracions???
Ei Veí,
Que són les meves desconnexions... Cadascú té les seves ...i sí una canya ben fresqueta ajuda també!!!
Duschgel,
tens raó wapa,
A vegades és l'unica sol.lució.Aturar-nos uns dies, però si t'atures una mica cada dia....també funciona.
una abraçada!
Esther,
Hem de parar la ment i el cos. I reiniciar com ho fem al PC quan s'encalla! :)
Ànims bonica!

1:02 p. m.  
Blogger Joana said...

Striper,
no tothom té la capacitat per adaptar-se als canvis. Potser som massa rígids?
Val la pena intentar-ho!
salutacions!

1:05 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Bueno, otra vez se terciará un café, y veremos el resto de la ropa...

1:33 p. m.  
Blogger Jo Mateixa said...

Tens tantissima raó Joana, anem de cul tot el dia i estresats el cap de setmana, poder no arribarem a vells si anem així pel mon!!!!

Calma, calma, ohmmmmmm, contem fins a 10 i apa, a dormir que es tard, demà serà un altre dia i ens haurem d'enfrontar als mateixos neguits, a les mateixes pors, a tota la monotonia del dia a dia, però espero que amb millor cara :-S

Petons guapissima!!!!

PD: Per que tots els teus post em fan pensar tant en la meva vida????...curiós.

2:11 p. m.  
Blogger Antoni Esteve said...

Jo penso...ja estic un altre cop i es que es tant difícil no pensar en res i prendre aire per ordenar les idees.
La meva experiencia ilustra a la perfecció el que expliques, mals d'estomac, taquicardies, migranyes, etc...i no som capaço de veure el que ens està passant.
S'empre he sigut un esportista i ara hi torno, i tot i que porto 2 dies de gimnàs, el relax es nota.

3:22 p. m.  
Anonymous Anònim said...

XDD Ara sí que m'has matat! No em diguis que ets de les que va mirant per sota l'aigua als del carril del costat. De què fas les llistes? XDD

4:29 p. m.  
Blogger ddriver said...

quan estem neguitosos, en forma de petites dolències que ens serveixen d'avís. Un mal de cap, un pes a l'estómac, unes diarrees, unes punxades al pit, fins i tot unes dècimes de febre ( el cap em bull - és una expressió molt corrent) poden ser símptomes d'alerta. El cansanci fa que el metabolisme vagi més ràpid i es desprengui calor ( en forma de febre ).
Aixo es calcat al que em passa a mi desde fa uns dies,no tiro..Pero en comptes de para segueixo fotent l hi canya al cos ja veurem fins a on aguanta

9:21 p. m.  
Blogger Joana said...

Anònim,
....O simplemente los ojos... Gracias de nuevo!
Jo mateixa,
potser perquè no som tots tan diferents...no? Au ! relaxa't!!!
Antoni,
No deixis l'esport. És un bon antídot contra l'estress!
pd40,
Jajajaj.... per sota l'aigua , amb ulleres,es veun uns cosssos que comviden a perseguir-los!!
les llistes? De tot, horaris de cinemes, llocs on anar, llibres,posts,platges...en general coses boniques! i tu? no fas llistes?
;)
Ddriver,
Ja li va bé canya al cos...però també cal donar-li repòs i altres moments menys canyeros!

2:04 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Desde luego... Unos ojos en vivo dicen mucho más que todos los conjuntos...

3:01 a. m.  
Blogger Robertinhos said...

et deixaria un comentari, però marxo a classe de ball...

peto

ciao!

jejejejeje

a vegaqdes, les presses donen emoció al moment

3:49 a. m.  
Blogger Mon said...

et dire un secret...compartim sant
felicitats....bona revetlla amb coca, cava petards i...(a rellenar per l'interessada)

8:39 a. m.  
Blogger Clint said...

ja ho veig clar! em falta fer això del ioga!

Tot i que una estoneta de silenci, una copeta de vi, els peus sobre la tauleta i res a fer, a mi em relaxa molt també! i no m'he de vestir d'esport! llàstima que no passi sovint...així tenim el terrat!

10:23 a. m.  
Blogger Uribetty said...

" Vivim en un desordre ordenat constant" Això mateix vaog dir en un post antic. Com vaig dir, l'entropia antròpica.
Un post interessant, de tant en tant ja va bé posar ordre mentalment.
Una abraçada ;)

12:43 p. m.  
Blogger Joana said...

Anònim,
Sin desmerecer el conjunto, por supuesto....
robertinhos,
Balla!!!!
Mon,
Tot menys els petards...Felicitats per tu també!
Clint,
La qüestió és trobar moments per desconnectar i aturar la ment!!!;)
Uribetty,
Després dels exàmens...una mica de relax? ja te'l mereixes!

2:55 p. m.  
Blogger Mikel said...

Ens estem robotitzant!! no en tinguis cap dubte... la societat ens fa seguir horaris i com mes constants millors....

11:34 p. m.  
Blogger Oriol said...

1.- Com en comptes de calaix hi tinc una capsa de llumins, endreço amb un minut.
2.- em penso que he entès el post
3.- marxo que tinc pressa,..nooo,era una broma molt dolenta.
4.- a mi em relaxa una passada, mirar blogs, internet, buscar tonteries al ebay, baixar burrades al e-mule, etc..

3:50 a. m.  
Blogger Unknown said...

Un calaix de sastre, certament. Crc que els tibetans estructuren el cervell com una gran calaixera, amb calaixos per a desar-hi multitud de conceptes...

En tot cas un calaix de sastre en el que de sobte una espurna pot saltar, i pot ser lluminosa o fosca: renovada o arrosegada...

2:47 p. m.  
Blogger Unknown said...

Un calaix de sastre, certament. Crc que els tibetans estructuren el cervell com una gran calaixera, amb calaixos per a desar-hi multitud de conceptes...

En tot cas un calaix de sastre en el que de sobte una espurna pot saltar, i pot ser lluminosa o fosca: renovada o arrosegada...

2:47 p. m.  
Blogger Joana said...

Mikel,
Per això mateix, hem de mirar de desmarcar-nos...ni que si sigui a estones.
Benvingut!
Oriol,
Quedaràs ben relaxat a Menorac...no?
Tondo,
Com sempre ets agut! I per dues vegades ! ;)

1:29 a. m.  
Blogger beainver said...

Anda, que ya es pena, Joana, porque estoy unos días por allí, y me hubiera encantado verte... Ya me dirás...

1:34 a. m.  
Blogger Joana said...

Juanjo,
Seria un placer... Pero prefiero que te quedes con las imágenes del blog.Cierto que pueden ser un reflejo de uno mismo...pero también un espejismo.
Gracias.Quizás en otra ocasión.
Un abrazo!

2:03 a. m.  
Blogger el paseante said...

El que em permet mantenir un cert equilibri entre cos i ment és viure a cavall de la ciutat i el camp. Crec que mai renunciaré a cap dels dos espai vitals.

2:04 p. m.  
Blogger Joana said...

Paseante,
Entre el brogit i la calma...una molt bona opció!
;)

2:08 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Certament es podria veure el seu entusiasme en el treball d'escriure. El món espera encara més apassionats escriptors com vostè, que no tenen por de dir el que creuen. Sempre segueix al teu cor.

7:28 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home