04 de juny 2007

Un diàleg difícil


Quan no coneixes amb qui parles, les respostes te les dones tu mateix.
Quan ,qui esperes no té cos ni rostre, t'imagines un embolcall bigarrat.
Quan t'enfrontes al dolor, a la pèrdua i al final de tu mateix, molt sovint no tenim paraules.
Quan enmalalteix el cos, lànima ja ha enmalaltit.
Quan no tenim per qui lluitar ens abandonem a les ganes de seguir vivint.
Quan...
Quan es fa present el diàleg de tu mateix amb la mort és quan defallim.
La mort, que no és amor, però que tenen a veure una amb l'altre, i que juguen en una lluita que va més enllà del món terrenal .
És aquest gest d'obrir-nos a nosaltres mateixos, escoltar-nos i entendre'ns.
La mort, que empeny el cos i la ment a l'abandó, al no res. I l'amor, que ens revifa en un intent per combatre l'espera, l'avorriment, la desídia i el desassossec...
Mai trobem el moment per parlar-ne. Mai. Fins que enmalaltim.
Aquest diàleg l'he trobat tot llegint " La germana" d'en Sándor Márai.
" Un famós pianista s'enfronta a una malaltia degenerativa que li impideix tocar el piano. El que havia estat el seu motor vital, la música, acaba odiant-la. L'amor per una dona casada, una relació carnal mai consumada, el fan enmalaltir . Primer l'esperit, sense adonar-se i després el cos, adonant-se.
Immòbil al llit i apurant els seus últims dies troba un únic motiu per viure...
Un llibre profund com tots els de Sándor Márai.
Un llibre que grata el racons més profunds de l'ànima.
I el més curiós de tot és que ens toca de ben a prop...

21 Comments:

Blogger mossèn said...

tots els diàlegs són difícils ... mira, jo ja no c què més dir !!! salut

1:09 p. m.  
Blogger Robertinhos said...

ànims amiga! parlar de le scoses essencials de la vida i no caure en els tòpics és tot un tòpic

1:11 p. m.  
Blogger Robertinhos said...

tot un art volia dir

1:11 p. m.  
Blogger Salva Piqueras said...

La il·lusió és més útil per la vida que no pas respirar. Escollir l'aire que volem als nostres pulmons és la nostra principal tasca.
Una abraçada!

1:15 p. m.  
Blogger Jo Mateixa said...

La veritat es que l'he tingut a les mans i m'ha fet cosa llegir-l'ho, poder per que en aquell moment no podia afrontrar masses coses, masses sentiments semblants al que creia que s'en parlaria al llibre, gràcies Joana, per recordar-me que l'he de comprar, llegir, entendre i plorar.

Un peto ben gran i una forta, però alhora, dolça abraçada!!!!!

1:26 p. m.  
Blogger Joana said...

Mossèn,
El silenci també diu moltes coses..no cal que diguis res més.
Gràcies!
robertinhos,
És que la mort forma part de la vida. Mentre vivim potser aprenem a morir.Una abraçada!
Salva,
Sempre busco l'aire més net per respirar...Gràcies!
Jo mateixa,
No et faci cap recança llegir-lo...És molt bo...molt sincer i et deixa amb una pau interior !!!
Jo el penso rellegir un dia d'aquests i fa poc l'he acabat.
Una abraçada dolça per a tu també!

1:31 p. m.  
Anonymous barbollaire said...

(...................)
Un petó, petit, dolç, silenciós
;¬)*

2:08 p. m.  
Blogger ddriver said...

A vegades la cosa mes tonta es la que et fa sortir d una depressio i tornar a viure,encara que sense ilussio pero al menys tornar a viure fins...

7:18 p. m.  
Blogger nimue said...

em va agradar molt La dona justa.
A veure si pose aquest a la cua per a després de les opos...

12:43 a. m.  
Blogger Waipu Carolina said...

Muy reflexivo lo que nos escribes hoy...debo analizar tus palabras.
Gracias por recomendarnos el libro, lo leeré y te daré mi opinión.
Y hay que enfrentar la vida, aunque a veces sea bien dificil, estamos inmersos en cantidad de sentimientos encontrados que afloran según el estado de ánimo.
Un abrazo

2:13 a. m.  
Blogger Antoni said...

La reflexió es necessària, sobre tot per trobar-nos i coneix-se'ns, però també es dura molt dura, sobretot quan et topes amb els sentiments i no els saps resoldre.
Però la reflexió també es molt important per poder trobar les petites coses que ens poden treure del pou i sortir endavant.

3:49 a. m.  
Blogger Gatot said...

potser el cervell, al final, sigui el desencadenant de tot.

millor doncs, una bona disposició?

petons i llepades cerebrals!

3:51 a. m.  
Anonymous Pd40 said...

A tots ens ha d'arribar la mort, és intrínsec a la vida. El corol·lari és intentem gaudir a cada instant?

5:53 a. m.  
Anonymous Anònim said...

L’estic llegint, joana!! Suposo que sóc molt al començament, el protagonista encara és a l’hostal de muntanya. M’agrada En Márai: “L’última trobada”, em va agradar molt; a “La dona justa”.... em va fallar una mica la tercera part, i aquest, de moment, m’agrada i, pel que dius, suposo que el disfrutaré.

Ptons

sbtt

9:01 a. m.  
Blogger euria said...

No l'he pas llegit. Pensar en la mort no em suposa un fet estrany, si que tinc unes reaccions totalment poc consoladores quan aquesta arriba a edats que "no toca". Em fot molt haver-me de resignar. Sempre fa por perdre a gent estimada, potser aquesta la relació amb l'amor? Ptons!!

11:35 a. m.  
Blogger Uribetty said...

El millor que es pot fer és parlar i no deixar-ho per al final. En el fons tots tenim una manera de pensar i segurament més d'un cop hem filosofat sobre el tema de la mort i l'amor.
Una abraçada!

12:01 p. m.  
Blogger Joana said...

Barbollaire,
Gràcies per el teu silenci...L'agraeixo.
ddriver,
Tens raó sempre hi ha una cosa minúscula per trobar un sentit per continuar vivint!
Nimue,
És un llibre molt diferent als llibres que estem acostumats a llegir, però val la pena...Per la profunditat del diàleg amb un mateix.La dona justa és un gran llibre,llarg i dens.
Carolina,
Es un libro que invita a reflexionar.Márai escribe como los angeles i el tema lo requiere.
Antoni,
Bona reflexió, la teva. Hem de coneixe'ns per poder entendre'ns i entendre tots els sentiments que se'ns desperten sovint davant situacions inesperades.
Gatot,
Ens hem de preparar sempre per estar disposats i a vegades costa, perquè no sempre hi estem predisposats.
pd40,
Disfrutar cada instant no treu que també hem de buscar lloc per a reflexionar i pensar en situacions no sempre grates.
Sabateta,
A mi tb m'agrada Márai. L'última trobada, Converses d'un burgès, la dona justa...Denses, reals i sàvies novel.les.
Aquesta és diferent, planera,íntima...A veure si t'agradarà...En parlem?
Euria,
Doncs sí. Costa creure que la mort i l'amor tenen un nexe comú.
Uribetty,
Va bé filosofar de tant en tant.Alliberes tensions i et planteges altres interrogants.
Gràcies a tots/totes.
Un llibre diferent. A mi m'han vingut ganes de rellegir-lo...i això és bona senyal.
Una abraçada a tothom!

2:11 p. m.  
Blogger Henry The VIII said...

Benvolguda Joana,

Referent al post anterior sàpigues que tens dret a alliberar les hores per anar a cal metge. No res d'agafar-se dies d'assumptes personals que se'n tenen molt poquets.

Salutacions i enhorabona pel blog.

Henry The VIII (No el monarca sinó el de la cançó de Herman Hermitts)
La vostra ànima amiga

5:38 a. m.  
Blogger Joana said...

Henry,
Gràcies. Ja ho sé que tinc dies i hores i que en tenim poquets... Però el metge no dura tot el dia i llavors puc anar fins i tot a la platja! ;)
Una abraçada!

11:23 a. m.  
Blogger El veí de dalt said...

Joana,
La dona justa em va agradar, però com diu la Sabateta, la tercera part em fallava (crec que la va escriure molt després de les altres dues). Suposo que aquest que dius -i com ho dius- també m'agradarà.

9:35 a. m.  
Blogger Joana said...

Sí Veí,
Estic d'acord amb la tercera part de la Dona kusta...menys àgil, però també interessant.
Aquest és planer però profund, pel tema.
una abraçada!

1:29 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home