Surant

He vist els nenúfars surant a l'estany

El reflexe de la nostra vida surant

Arrelem sobre fonaments d'aigua

Ens expandim uns al costat dels altres

Mai he vist la vida amb la nitidesa de l'aigua

No sóc flor, sóc fulla ampla

M'eixamplo...

Allargo els meus dits

per poder tocart-te...

Un regal d'un company blocaire. Gràcies!

Thinking bloggers

Rebre distincions, afalags i premis, encara que siguin virtuals, sempre generen satisfacció i alhora motiven a continuar.

Estic gratament sorpresa per aquest distintiu vingut de més d'un bloc i de persones diferents.Per tant, és un honor per a mi poder formar part d'una colla de " Thinking bloggers ".

Perquè , en definitiva, ens tenim enllaçats per quelcom més que un pur formalisme de comentar-nos reciprocament.

Hi ha alguna cosa que ens atrau i que ens convida a rumiar.

Sovint quan us llegeixo penso que no ho podíeu escriure millor. Qualsevol tema que jo tinc a la ment i que no sé com enfocar-lo.

Per tant us diria que uns i altres ens complementem. I és des de diferents punts sobre un mateix tema que podem anar construint una altra opinió, que la fem nostra, després de reinterpretar-la i saber d'on l'hem captada.


Una mica com caçadors d'idees i de paraules...

Estic satisfeta del que heu dit sobre el meu bloc. Tanmateix m'agrada que rebeu, a través de les meves paraules, aquestes sensacions diverses que fan que ens sentim ben vius...


La Déjà vie va dir:Llum de dona, esta vez es joana quien nos deleita con sus poemas de exquisita sensualidad a los que siempre ensalza la mujer desde el punto mas femenino imaginable. Característica que escasea en los tiempos que corren, valora la feminidad como tal y se refleja en cada letra de sus relatos en los que desprende una belleza que invita a imaginar. Siempre deja la ventana abierta...

( Déjà...Si la tingués tancada no podrieu entrar a casa meva... )


El robertinhos hi va afegir:Joana : La musa que em va animar a continuar esrivint en aquest blog. La seva escritura ha evolucionat fins a definir un estil propi. Femenina, sensual, eròtica...la seva escriptura és un desgranament del temps a través de les paraules. Simplement obriu el seu blog i deixeu-vos seduïr

( Robertinhos...Veig que hi continues entrant... )

I el Gatot deia:

la Joana: ens vam conèixer virtualment a partir d'unes opinions totalment irreconciliables sobre un tema científic. I em vaig enamorar de nou. De la seva forma de fer arribar els sentiments en els paraules, de transmetre emocions més enllà de la pantalla. Tant li fa si escriu prosa, poesia o reflexiona sobre un tema d'actualitat: genera un tsunami de sentiments en cada frase, en cada idea, en cada emoció...

( Gatot...Procuraré que només sigui una tormenta d'estiu... )

He pensat que com que ja he gaudit uns dies d'aquests Awards, ara els cediré a 3 blocs que associo a un color sempre que llegeixo el seu nom. Sigui pel nom del bloc o pels colors que té o del que parla, sempre, sempre hi veig un color...

Per tant els meus Awards van per:

El bloc de la Violette moulin :

Un bloc amb vels de colors ... ple de matisos i tonalitats.

Paraules ben trenades i cuites a foc lent. Un bloc que em desperta salivera i em fa bategar el cor. Ple d'emocions, calma i tempestes. La cuina, la música i la dansa contornejadora de la serp em tenen cautivada.

En cada post hi veig un vel. Un vel que l'autora es va llevant en una dansa tot lliscant per la superfície de la vida...


El bloc de la garrofa de Mont-roig - Mon -

Aquest bloc reflecteix el color de la terra, de l'argila.

Un bloc cimentat de terra i la seva gent.
En Mon des de sota el garrofer ens fa sentir una mica mont-roigencs. Hi ha denúncies, crítiques i felicitacions. Un bloc valent on s'hi escriu sense embuts però que traspua una sensibilitat que va més enllà de la seva terra.
Mon...m'agradaria que el pengessis sota el garrofer...Potser et portarà sort!

El bloc de Connexions ( from Tarragona ) - Tondo rotondo -

El bloc em transmet el color de la pell.


Els colors del món. Un bloc que traspassa fronteres. Amb posts curts però densos i incisos. Paraules sinceres i punyents.
Un bloc que està a l'aguait de l'avui, l'ahir i el demà. Solidari i reivindicatiu. Una referència per estar ben informats. Un saber fer, un arribar allà on es toca la fibra...
Només hem de llegir els comentaris que arriben d'arreu.
Un bloc obert. Una mà amiga!

Disfruteu-los!!!

Temps d'estiu ( II ) Per anar fent boca

A l'estiu cal buscar uns aperitius que entrin bé, lleugers i gustosos. A la cuina a mi sempre m'ha agradat barrejar la fruita amb els guisats, les amanides, les postres... Fan que els plats siguin més digeribles i perfumats.

Aquest aperitiu que us proposo és fàcil i ràpid de preparar-lo i el resultat us sorprendrà.

Aperitiu de kiwi i crema d'anxova

Ingredients:

Llesquetes fines de pa ( millor del dia abans )

Margarina

2- 3 anxoves de l'Escala

Formatge Emmental

Poseu les llesques de pa en una safata per el forn

Barregeu la margarina ( una cullerada sopera ) amb les anxoves amb la mà de morter.

Unteu el pa amb la barreja

Poseu una rodanxa de kiwi al damunt de cada llesca

I per sobre un pols de formatge emmental

Un cop de forn ( preparat per gratinar )

i ja ho podeu servir....

Per acompanyar , un còctel de Cassís ( fàcil de preparar i molt refrescant).

A ritme de samba

La Banda del Surdo són un grup de joves catalans. Els vaig descobrir el dimarts, a la plaça dels Jurats.

Cada any durant els mesos d'estiu, l'ajuntament de Girona dóna l'oportunitat d'anar a escoltar música o teatre , gratuïtament, a diferents indrets de la ciutat: El pati del Museu d'Art, l'Auditori o la plaça dels Jurats.

La banda del Surdo passeja el seu nou espectacle - Dukkun - arreu . La proposta té arrels africanes i rítmiques, com la samba i amb tocs melòdics ( porten 2 guitarristes que fa goig escoltar-los ).

Una hora i mitja de concert sota la fresca. La veu femenina va engrescar un públic heterogeni i amb ganes de moure l'esquelet.

Molta percussió i bon ritme.

Per en robertinhos, percussionista i amant de tot allò que té a veure amb el continent africà.

No sé si coneixes aquest grup ( ja fa 10 anys que es belluguen per els escenaris ). En tot cas ja em donaràs el teu parer.

I si els veieu en algun cartell us els recomano!!!

Chat noir

La Jeanbrina va néixer a la pròspera Ioguslàvia d'en Tito.

Era filla d'un diplomàtic. Va viure en l'ostentació ,amb criats i majordoms, guardaespatlles i modistes...

Fins que la guerra li va girar la vida.

Els seus pares van morir en un atemptat quan una bomba va explotar el cotxe on anaven, fa 4 anys quan en Milosevik governava.

Tenia un marit, ambiciós de poder i de diners i dos fills.

Mai es va sentir estimada.

El va abandonar quan es va assebentar de la triple vida que portava. Tenia fills amb dues de les seves amants...

Va marxar amb els seus dos fills i es va refugiar a casa d'una amiga en un poblet de l'Empordà. S'havien conegut durant unes vacances al mar Bàltic feia uns quants anys. No es podia permetre viure a l'intempèrie, amb dos fills.

La Jeanbrina tenia uns ulls color esmeralda, grossos i expressius. Una cintura d'abella, els malucs rodons i els pits ferms...

Encara era jove i s'hi sentia ... Però es notava tan buida per dins!

Necessitava diners per els seus fills i va decidir vendre el seu cos per poder pagar-los un bon col.legi, mentre convalidava el títol de doctora naturista i reflexòloga...

Com cada nit s'empolainava davant del mirall. S'empolvava la cara, s'engrandia la mirada i es pintava els llavis...

Es respallava el cabell - negre com l'atzabeja - i es perfumava discretament. Li agradava fer olor de sabó, de net... No es podia enllustrar la seva ànima, encara...

Es vestia amb vestits de seda, dels que li quedaven de les festes de l'alta societat que freqüentava, a l'antiga Ioguslàvia...

Es vestia els peus amb unes sabates de xarol , negres,...amb un tacó de pam...

I com cada nit agafava el bolso platajat, mirava les fotos dels seus fills i les besava.

I com cada nit dues llàgrimes li regalimaven galtes avall... I tornava a retocar-se la màscara de cera que duia a la cara.

Sabia que ella s'amagava sota aquella cuirassa. Sentia fred i por. No era forta...

I com cada nit, sospirava abans de marxar de casa per si trobava algun home amb paraules dolces, encara que fossin " de mentida"...

No s'avesava als clients llardosos i adinerats...

Es despedia del seu Chat noir, el seu únic amic que l'esperava a la tornada, quan ella entre sanglots, li explicava la seva disortada vida.

" Et chaque nuit les yeus du Chat noir allumen le coeur froid et seul du Jeanbrina..."

El concert

Amb raó li diuen el " blanc amb veu de negre". En Joe Cocker, als seus 63 anys, està en plena forma i no ha perdut gens de potència bucal.

Vestit de negre i amb un aspecte físic " renovat", diria jo, el cantant britànic va mostrar la gran versatilitat de la seva veu i l'impecable domini del soul, el rock i el blues.

El públic va vibrar amb les cançons més lentes i romàntiques : " Up where we belong" i " You are so beatiful".

Amb el " You can leave your hard on" la gent va sospirar.

Va presentar el seu nou disc " Hymn for my soul" i va fer un repertori dels seus grans èxits com " Chainol Fools, Feeling Al night o Summer in the city, Unchain my heart, With a little help from my friends entre d'altres.

Quan el vaig escoltar , a Berlin, per primer cop, fa uns quants anys, el mur de Berlin encara estava en peu. Com recordareu o haureu llegit el van construir el 1961 i va ser enderrocat 28 anys després. En Joe era el roquer de l'època. Amant de l'alcohol i d'altres substàncies, el seu físic reflectia un cert descontrol.

Ara , la seva imatge desprèn serenor. Els anys l'han fet madurar i tot i que no deixarà de ser un roquer, sap transmetre, com ningú, la part més sensible i sovint més desgarradora dels seus missatges, a través de les seves cançons.

Veus com la d'en Frank Sinatra, Tom Jones, i el mateix Joe....perduraran per molts murs que es construeixin.

Ahir i Avui

Es va girar, distreta. Els ulls li anaven d'un costat a l'altre. No coneixia ningú. Va demanar una Coca- Cola al cambrer de la barra.

_ Sola?

_ No, amb llimona... sense gel.

I els seus ulls es van aturar, de sobte.

No podia ser que fós Ell.

Estava apoiat al final de la barra, sol, mirant la poca gent del local que ballava, amb un got a la mà.Amb els seus jeans i la camisa de fil blanca, com sempre...

Ella i els seus companys de feina havien sortit a sopar i a fer una copa al local més concorregut del moment.

Ella s'hi trobava fora de lloc, amb tant jovent, però la música era agradable i l'ambient gens carregat.

No es va moure del lloc on estava.

El cambrer li havia posat 3 glaçons a la Coca- Cola i sense llimona.

Li va dir que volia una Coca- Cola d'ampolla, sense gel i amb llimona... Si us plau! I va somriure... Des de sempre la Coca-Cola havia de ser d'ampolla. Res de " a granel "...

" Els carrers estrets del Barri Vell, buits... Només ells dos passejant. Cada capvespre ella sortia de la universitat i Ell l'esperava al bar, davant La catedral. Donaven un tomb. Feien un " toc ". Anaven a escoltar música i algun dia a sopar.

S'electritzaven sempre que estaven junts. No només amb el tacte de les seves pells i dels seus llavis. Només estant un prop de l'altre. El cor se'ls accelerava, la temperatura dels cos pujava i els ulls els brillaven...

Les paraules embadocaven l'un quan l'altre parlava. El somriure es contagiava... "

Va fer un glop de cola. La cançó de'n Joe Cocker _ You can leave your hart on _ li va entrar per les temples i va recordar quan , en un viatge d'estiu, van anar a escoltar-lo en concert, a Berlin.

Qui no recorda la mítica cançó que va servir de banda sonora a l'striptease de la Kim Basinger a Nueve semanas y media!!

Es va neguitejar. El cor li palpitava i va notar una sudoració desmesurada... Va pensar que es desmaiaria. No. Ella mai es desmaiava.

Una veu al seu darrera la va convidar a sortir i a fer un tomb pel barri vell.

_ A fora s'hi està més fresquet...

_ ...............

No es va desmaiar.

Es va fondre...

Era la disfressa del temps. Tornar-lo a tenir. Tornar a sentir.

Me n' adono que estic al sofà. M'acabo de despertar d'una migdiada llarga, relaxant, plaent...

Obro els ulls. He d'anar a dutxar-me i a vestir-me pel concert d'aquesta nit...

Sobre la taula veig les dues entrades que tinc per en Joe Cocker, a Sant Feliu de Guixols...

" Ara mateix m'agradaria poder aturar aquell instant que guardo a la memòria en forma de PRESENT "

Per actiu i per passiu

He deixat que llisquessis al meu costat. He deixat, un altre cop, que els teus dits em resseguissin tota.

Que s'aturessin als turons, que agafessin embranzida a les baixades i que voregessin els contorns i les corbes.

M'he abandonat a la mandra. He obert els sentits i el meu cos ha quedat quiet. Esperant.

He retingut les imatges. Imatges difuses ...

Hi ha dies que només necessites ser conjugada en passiva. Com si del que es tractés fós descobrir algun canvi, alguna troballa preciosa amagada.

I després esdevenir el present actiu...

És el canvi d'estat el que fa que no oblidem que la bellesa del desig ve del fet que sempre serà un misteri.

" La cosa més bella que podem experimentar és el misteri. És la font del veritable art i de totes les ciències.

Aquell a qui aquesta emoció li és aliena, aquell que ja no pot aturar-se per meravellar-se i abstreure's amb delit, és mort: els seus ulls estan tancats."

Einsten