Chat noir
La Jeanbrina va néixer a la pròspera Ioguslàvia d'en Tito.
Era filla d'un diplomàtic. Va viure en l'ostentació ,amb criats i majordoms, guardaespatlles i modistes...
Fins que la guerra li va girar la vida.
Els seus pares van morir en un atemptat quan una bomba va explotar el cotxe on anaven, fa 4 anys quan en Milosevik governava.
Tenia un marit, ambiciós de poder i de diners i dos fills.
Mai es va sentir estimada.
El va abandonar quan es va assebentar de la triple vida que portava. Tenia fills amb dues de les seves amants...
Va marxar amb els seus dos fills i es va refugiar a casa d'una amiga en un poblet de l'Empordà. S'havien conegut durant unes vacances al mar Bàltic feia uns quants anys. No es podia permetre viure a l'intempèrie, amb dos fills.
La Jeanbrina tenia uns ulls color esmeralda, grossos i expressius. Una cintura d'abella, els malucs rodons i els pits ferms...
Encara era jove i s'hi sentia ... Però es notava tan buida per dins!
Necessitava diners per els seus fills i va decidir vendre el seu cos per poder pagar-los un bon col.legi, mentre convalidava el títol de doctora naturista i reflexòloga...
Com cada nit s'empolainava davant del mirall. S'empolvava la cara, s'engrandia la mirada i es pintava els llavis...
Es respallava el cabell - negre com l'atzabeja - i es perfumava discretament. Li agradava fer olor de sabó, de net... No es podia enllustrar la seva ànima, encara...
Es vestia amb vestits de seda, dels que li quedaven de les festes de l'alta societat que freqüentava, a l'antiga Ioguslàvia...
Es vestia els peus amb unes sabates de xarol , negres,...amb un tacó de pam...
I com cada nit agafava el bolso platajat, mirava les fotos dels seus fills i les besava.
I com cada nit dues llàgrimes li regalimaven galtes avall... I tornava a retocar-se la màscara de cera que duia a la cara.
Sabia que ella s'amagava sota aquella cuirassa. Sentia fred i por. No era forta...
I com cada nit, sospirava abans de marxar de casa per si trobava algun home amb paraules dolces, encara que fossin " de mentida"...
No s'avesava als clients llardosos i adinerats...
Es despedia del seu Chat noir, el seu únic amic que l'esperava a la tornada, quan ella entre sanglots, li explicava la seva disortada vida.
" Et chaque nuit les yeus du Chat noir allumen le coeur froid et seul du Jeanbrina..."
24 Comments:
Dur, sec, brutal...sense subterfugis. Miau! Excel.lent. Remiau!
Un relat mol dur i posiblement real amb altres protagonistes,exelent Joana.
per cert el post que has comentat no es el del viatje a Roma el de el viatje es esde sota i suposo que dintre de una estona penjare la segona part.
tanta gent tant sovint ha de maquillar l'ànima... i alguns i algunes, sense guerres explícites, poden veure's abocats sense poder triar, al lloguer del propi cos.
Tant de bó sempre es pogués triar, oi joana?
gràcies pel relat!
Com han dit abans, un relat dur i que segur que ha estat realitat més d'una vegada. M'agrada com l'has fet, sense sentimentalismes.
Bon cap de setmana :)
Qué triste amiga, de verdad que me sentí muy triste pues esa es la historia de muchas mujeres.
Gracias por mostrarnos esa otra cara de la moneda de una forma tan sensible.
Un gran abrazo
aquest si que es un veritable gat de companyia no?
molt bonic el relat, noia!
em quedo amb la següent frase : "però es notava tan buida per dins" ... evidentment, això ho produeixen els medicaments per donar resposta a les flatulències !! .. salut
jolin, que trist i que bé que ho has explicat. Com sempre. b7s!
molt bo la realitat relatada amb el teu punt de sentiment que sempre ens traspassa ;)****
Hola Joana.
Me gustaría si no es molestia que nos contaras como es el tema de los cuentos que estan escribiendo varios amigos a partir de la figura del gato.
Me gustaría decirle a Joan que participe ya que él disfruta de la escritura.
Un beso y gracias
Veí,
Per desgràcia ...real! Hi ha moltes Jeanbrines a tot arreu.
Bon capde, veí!
Striper,
Tu ho dius...molt real!
Gatot,
La vida , sovint, no és tan fàcil...I no sempre es pot triar!
gràcies!
pd40,
M'ha costat no deixar-me portar per el sentiment, no creguis...
Carolina,
Me gustaria siempre mostrar la cara feliz de la vida. La realidad, sin embargo, es más cruel! Gracias!
Mon,
Quan no tens res ni ningú t'aferres a qualsevol cosa, en aquest cas a un gat de companyia!!!!
Mossèn,
En aquest relat la " buidor" és més profunda...
Nimue,
Gràcies!Tot escrivint-lo , també em va tocar.
Onix,
Gràcies a tu per proposar-lo!
Carolina,
T'enviu un correu. Cap molèstia.
Bon cap de setmana a tothom!
Una historia punyent, excel·lent, directa, dura, real, sentiment sense sentimentalisme....
com la mateixa vida que ens envolta i de la que no podem fugir...
genial, com ens tens acostumats, nina.
petó dolç ;¬)********
Una història realment dura, però perfectament recreada, i et felicito per la descripció de la situació. És una llàstima que aquesta història reflexi tant bé la realitat de moltes dones...
Bé... desprès de ser lectora silenciosa em decideixo a comentar:
un relat magnífic, real, punyent i directe al cor.
I diria més coses però ja les han dites, així que felicitats per escriure tant bé i ens llegim!!!
Quan vaig a treballar sempre veig una noia joveneta que espera a l'entrada del polígon i sempre he pensat que més o menys deu fer això davant el mirall abans de sortir a jugar-se-la.
Molt bo el relat!
Barbollaire,
Gràcies. Aquí no calia maquillar la història...és massa real!
XExu,
Benvingut! Sí...sovint massa real!
Cafeambllet,
benvinguda també. I gràcies...ens llegim!
Cñint,
Sí...davant del polígon, a les carreteres, als boscos...n'hi ha massa de Jeanbrines!
Gràcies a tots i a totes!
Buff, nena, que dur, però que maco a l'hora.
Un petonas ben gran bonica!!!!
És tristot el post però podria ser totalment real ( a no ser que ja ho sigui ).
Felicitats per el post!
Una abraçada!
Joana "relatadora d'històries", torno a rodar per aquí i ja saps que no me les perdo, les teves. M'agraden així, curtes, abruptes... encara que deixin un regust amarg.
Un petó dolcíssim, Joanina!!
Un relat molt colpidor i ben trobat Joana.
Petons guapíssima.
Estic d'acord amb tots els teus comentaristes: dur, però preciós!
M'ha agradat especialment la frase: "no podia enllustrar-se l'ànima encara..."
Crec, que tot i que ella se sentís bruta pel que es veia obligada a fer, que es sentís en molts moments poc forta, buida,.. la seva essència plena d'amor pels seus fills, donant-se cada dia, tot l'esforç i el coratge que posava al seu dia a dia, no feien més que treure més brillantor a la seva ànima que mai havia deixat d'estar neta.
Una abraçada :-)
Gràcies Jo mateixa,
Durillo!!!
Uribetty,
Sí, veig que tots coincidiu...i molt real, també!
Violette,
Ja t'he vist altre cop a blogville i em fa molta il.lusió!!!
I Felicitats pels premis!!!
Meta,
Gràcies wapa!Estàs de vacances d'escriptura??? Va que m'agrada llegir-te!
Myt,
Gràcies per veure-ho com jo he vist aquesta història i no he escrit. És deduïble i estic d'acord amb tu!
Recordeu aquests dies : PROTECCIÖ SOLAR A TOPE!!! NO us cremeu! ;)
No sé mai si les coses que expliques són reals, si les has escrit tu o són fragments de llibres... En qualsevol cas, aquest relat és magnífic.
Paseante,
Casi sempre,mitad real i mitad fantasia, algun cop fantasia només o realitat només... De moment no he "agafat" cap fragment de llibre, només les posies d'autors...Gràcies per comentar-ho!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home