Tan lluny, tan a prop

Passejo pel Barri Vell, pels carrers estrets i et veig al mateix bar de sempre. Arraconat del món. Dins el teu món. La cigarreta cremant-te els dits, els pulmons i la vida...

Absort, llegint. Buscant un sentit a la teva existència...

Des de sempre, el dilema del que és i no ha pogut ser. Del que va ser i no pot ser. De la lluita aferrissada de tu i del que t'envolta.

Acabo entrant al bar i m'acosto.

Alces els ulls i em repasses. Em somrius.

Com ens coneixem!

_ Tu per aquí?

_ Feia una volta i t'he vist...

( Mentida... sabia que hi series... sempre hi passo ... et busco... i si et veig, entro ).

Ara ens uneix una amistat més enllà del desig brutal de nosaltres mateixos. Podem acaronar les paraules durant tota una tarda i fondre'ns en un petó simple. O besar-nos durant tota una tarda i despedir-nos amb una paraula. El gust de la coneixença. La barreja gens sofisticada dels encontres. La simplesa dels moments. Sense cap lluita interior.

El pas del temps assossega el to de les paraules buides i engrandeix el sabor de les petites estones plenes.

La vida ens ha decantat per dos camins diferents perquè no ens vam apuntar a l'aventura intrèpida de la busca metafísica del nostre interior. La joventut ens ho va impedir. Ara no hi ha recerca. Tenim les vivències per encomanar-nos... Vam marxar sols i hem tornat acompanyats.

Però hi ha tardes que s'encén una llum a l'estudi del Barri Vell i les campanes de la Catedral ens recorden una rere l'altre l'impuls sotregat de les primeres trobades al pis d'estudiants, al costat de l'Ajuntament.

Les nits en què no aclucàvem els ulls enfeinats un en l'altre. Els llavis enfebrits i els dits parlant. Un llenguatge que cremava de tant desig.

I ara resseguim els camins traçats anys enrera, camins amb herbam, flors i espines; pedres i solcs, com les nits en què començàvem a caminar, desperts... amb el ritme del piano del bar del costat.

I ens resistim a cremar els dies, perquè la flama interior encara és viva...

Deixo que apaguis el murmuri interior del meu cos amb els teus llavis humits, mentre les teves mans fan per indagar la certesa del foc que m'abraona per dins i et xucla per fondre's, per fondre't en mi...

Ashes

_ Déu meu! No vull tornar-hi...

_ No m'hi portis. Jura'm que no m'hi portaràs...

_ Acabaré més boja del que estic...

_ Per què el meu home m'hi va tancar?

( Ell en veu baixa... No, no, no... va ser la meva dona... )

_ No puc tornar-t'hi... No puc...

_ La meva vida no té cap sentit sense tu...

_ No puc tornar-t'hi. Visc aturmentat des que no ens veim.

_ Anem-nos-en lluny. Comencem una vida junts tal com vam planejar.

Tot va començar una nit de cap d'Any. Ella treballava en un cabaret de la ciutat de la llum. Una noia pèlroja amb un cos de vertigen. Un ulls com guspires i unes dents blanques i ben posades.

Ell, la seva muller i una parella amiga havien anat a passar el cap d'Any a París.

Després de sopar van treure entrades pel cabaret. Asseguts en una taula rodona amb una làmpada petita de color vermell, en un angle de la sala, ell es va encegar d'ella. Ella se'n va enamorar.

Va fer els possibles per allargar l'estada a París. Excuses de feina, de negocis, de compromisos, a la seva dona i als amics...

Es van trobar en unes golfes del Barri Llatí on ella vivia.

Ella tenia uns estalvis, ell disposava d'un fort capital. Era directiu d'una empresa de cosmètics.

Van quedar per trobar-se a l'aeroport d'Hamburg via Roma tres setmanes després.

Un seguit de malastrugances va fer que a ella la tanquessin en un frenopàtic amb el diagnòstic d'esquizofrènia.

Però ell l'estimava de veritat i no va parar de moure fils i contactes, sense èxit. La seva dona era jutgesa i ho havia lligat bé.

Vivien aturmentats. Assedegats de carícies, d'amor sincer. Ell la visitava sovint tot i la vigilància a la que estava sotmesa.

Va planejar endur-se-la.

Després d'una passejada pels jardins del frenopàtic i de subornar als vigilants, metges i demés personal... es van escapar.

Es van estimar a " Le Bois de Bologne " una nit plena d'estels sota el cel de París...

I ara la desesperació, la solitud, La incomprensió, les lleis... els errors... els esporuguien.

_ Errors ?

_ És un error estimar?

_ Estimar algú que les lleis diuen que no has d'estimar?

_ No hi ha ningú amb el dret d'imposar l'objecte de l'estimació, ningú!

La història es repetia.

Tornarien a començar!

Una nova proposta de Relats conjunts

Paraules en silenci

He obert els ulls envoltada d'una translúcida boirina.
He descobert uns ulls fitant-me...
He fet per incorporar-me...

_ Shsssssst....
_ Així estàs molt maca!

He mirat al voltant... El lloc m'era desconegut.
Una barreja d'incertesa i desconcert...
He tancat els ulls i m'he esmunyit al balancí d'uns braços de pell tèbia.
No he tornat a obrir-los...
M'he quedat arraulida, mig endormiscada, assaborint el moment de vigília.
No he desclòs el llavis...

" Si és un somni ja em despertaré...

Si és real ja me n'adonaré...!

Ara no...

Ara és el moment d'absorvir tot allò que es desprèn del fregadís del meu cos amb un altre cos, de la meva pell amb una altra pell...

Amb els ulls clucs... per no trencar l'encanteri del moment.

Només allargar-lo...

Instants en què la ment resta silenciosa i el cos, atent...

El meu cos oferint-se i tu gaudint-lo, en silenci... per no despertar-me...

Avui, però, hi he volgut posar paraules...

Escletxes de llum

Amb retard però amb els deures fets. La Violette me'ls va passar . Unes coses sobre mi que no sabeu però que em pertanyen i que les comparteixo amb qui les vulgui llegir.
Treballs que he tingut
( Durant els estius i caps de setmana mentre estudiava. A partir dels 20 fins avui continuo amb la meva professió , la qual li trobo un sentit per continuar ).
1_ Cambrera. D'aquí em ve la vena gastronòmica, la curiositat per provar nous plats i per cuinar-los. M'agrada sorprendre quant convido als amics a sopar. Ho cuino amb tots els sentits...
2_ Ajudant de perruquera. A la meva família hi ha perruquers i perruqueres i encara si em necessiten els donc un cop de mà. Rento caps a la perruqueria d'homes i els faig un massatge que casi se'm queden adormits ... a les mans.
_ Caram teniu perruquera nova?
_ No... és de la família... és dedica a ....
_ Bufff... no s'assembla amb res a la perruqueria... doncs... no
3_ Planxadora de llençols i vànoves en una clínica. Durant un estiu i a una temperatura de 37 ºC. Una sauna!! Em vaig aprimar 5 kg. en un mes.
4_ Quiromassatgista. Quan em vaig treure el títol feia massatges a tort i a dret. Aviat em vaig adonar que preferia que me'ls fessin. Des de llavors que sóc jo la que m'estiro a la camilla.

Pel.lícules que puc veure un i altre cop
1_ No acostumo a repetir pel.lícules. Només rellegeixo algun llibre.

2_ He vist totes les d'en Woody Allen i les d'en Clint Eastwood
3_ Les de l'oest , per mi, tenen un encant especial ( John Wayne, Gari Grant, Gary Cooper, Robert Mitchum, Katharine Hepburn, James Stewart... )
4_ Em va encantar " Chocolat", amb la Juliette Binoche i en Johnny Deep
Programes que m'agraden
1_ No miro la TV des de fa bastant temps. Només " La nit al dia " de la Mònica Terribes
2_ Escolto " El món a RAC 1 " d'en Xavier Bosch ,als matins i el " Minoria absoluta " d'en Toni Soler, als migdies.
3_ Quan arribo a casa poso música clàssica .
Plats - Plats - Plats
1 _ Escudella i carn d'olla, truita de patata i ceba, pa amb tomata i pernil ibèric. Arròs a la cassola ( de muntanya- caldós, de color fosc, amb conill, ànec...) Arròs a la marinera, caldós. Arròs negre amb sepiones. El bacallà cuinat de totes les maneres...
2_ La cuina mediterrània el.laborada sense gaires sofisticacions. M'agraden els productes de qualitat tractas al punt, de cocció i sabor - sense disfresses.
3_ La cuina grega ( tot i que és mediterrània, té el seu toc diferencial ).
4_ La tarta Tatin- de poma sobre un llit de pasta de full i un rajolí de crema de llet tèbia...
Llocs on visito a Internet
1_ Blocs- El teu, el teu, el teu.... els vostres.
2_ El diari " Avui" cada dia
3_ " 20 minutos " per saber al minut què està passat al nostre planeta.
4_ Google- per cercar allò que no sé.
5_ Les webs que necessito per la meva feina diària.

Llocs on m'agradaria estar ara
1_ En una autocaravana descobrint món...
2_ En una masia rural, al costat d'una llar de foc, amb el meu company de viatge, sense presses ni horaris, només l'un per l'altre ( sé que a ell també li agrada ) .
3_ Caminant, fent una travessa pel Pirineu fins a esgotar-me. Dutxar-me i disfrutar d'un bon àpat i un bon vi.
4_ Gaudint d'una obra de teatre o un concert musical a qualsevol teatre o auditori.
5_ Trepitjant alguna capital europea. He caminat per tants pobles i muntanyes que ara m'abelleix moure'm per les capitals.
6_ En un Spa... entre bombolletes i bafs ... És la meva última addicció ...
M'acompanyeu... ?
Si els ve de gust fer-ho, passo el meme a n'en robertinhos i a La Cuca

La tornada

He buidat la maleta. He tret la roba i les sabates, les planxes pel cabell, les potingues per la cara, els texans, la caçadora de dia, la jaqueta i el fulard de nit, uns collars i unes arrecades de fantasia...

Miro la maleta tancada, en un racó de la meva cambra. La veig plena . Tardarà uns dies a buidar-se; Assaboriré el que me n'he endut fins que es dilueixi en la memòria del temps, fins que la torni a agafar, per uns dies, per unes quantes hores... i amb il.lusió torni a fer l'escapada, vital per l'ànima i per el cos.

Els records i les vivències pesen per allò que tenen de durs o de fràgils, de lleugers o volàtils.

La vida té aquesta dualitat. Moments feixucs i moments alliberadors.

L'equilibri emocional sovint ens aclapara. Costa trobar la mida justa, costa dosificar-nos. No sempre el cap i el cor van junts. I malgrat això continuem siguent nosaltres i continuem vivint...

Ens alimentem d'estones acariciables, gairabé no palpables però denses en contingut, perquè vibrem amb elles, sense deixar de mostrar-nos, despullats i sense filtres.

Torno carregada d'abraçades, de llargues converses represes, de mirades còmplices i conegudes i de mirades noves i sense història ... Una nit de teatre, sopars compartits, racons nous, bombons i llibres i un passeig pel cas antic... Un cafè a mitja tarda i estones per badar mentre el sol es ponia i deixava la ciutat a mitja llum...

Barcelona de nit és com Girona de dia. Bull !!

I per uns dies jo també he estat més efervescent, més volàtil... amb els peus empresonats... perquè , això sí, m'he posat les sabates de tacó i les ulleres Gucci!

Els sentits i la poesia

" Podem oblidar les paraules més dolces del món, però sempre recordarem quina olor desprenia qui ens les va dir "

( Martin Lindstrom )

Llegir poesia ens omple el cos d'esborranys i sovint de dubtes.

Com en saben, els poetes , de trobar els mots escaients !

Nosaltres assaborim aquests mots com petits bombons que ens deleiten el paladar i expandeixen el seu sabor tot fonent-se amb nosaltres...

" Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:

aquella part de mi que se'm revolta,

que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula

et miro. Jo sóc tu mateixa.

No em reconec : sóc l'altra."

Vels de ceba o la dansa secreta

Ran de l'aigüera

mans de dona despullen

danses de vels

de ceba, arrels

de LLum i d'ombra

presa i desapresa,

tels de teranyina

encesa,

esquinçalls

de flor d'aram

secreta.

Mans de dona

teixeixen

i desteixeixen

un desig translúcid

- ran de l'aigüera -

mantellina de núvia

nua i defesa,

de criatura nada

en l'embolcall

d'una intacta

promesa.

Mans de dona saben,

però desisteixen:

cada dia clouen

i ceguen i obliden

- ran de l'aigüera -

la dansa secreta.

" El meu amor sense casa "

Maria Mercè Marçal. Ed. Proa ( 2003 )

Canvi d'escenari

Per pocs dies, per unes quantes hores ... canviaré d'escenari. Em trobaré amb companys de la feina que no veig habitualment tot i que hi parlo sovint

Tinc un curset a Barcelona ( només als matins ). La tarda , per a mi.

Vull passejar per els carrers del Barri Gòtic, passar per davant del museu Picasso on hi vaig viure mentre estudiava, ramblajar, amb els ulls ben oberts, per no perdre'm detall. M'agradaria anar al teatre o a escoltar música en viu ...

Vull deixar-me portar a un nou restaurant i gaudir d'una estona de conversa. Prendre un cafè en un raconet, amb una música de fons ... I fer una copa mentre disfruto de la companyia i del moment.

Aprofitant aquests cursets visito amistats llunyanes . M'asseguro que estan bé. Amb els anys la vida va deixant la seva empremta i no sempre com voldríem.

Si no veig la seva mirada i no sento la seva veu no estic segura de que tot va bé. És fàcil maquillar una llàgrima o una ganyota per telèfon. Necessito sentir la complicitat i l'euforia del retrobament.

I també sé que m'esperen ...

Per uns dies deixaré la meva rutina diària ... M'oblidaré del super, la rentadora i de cuinar...

Anyoraré als qui deixo a casa ...

Penjaré el meu uniforme i em vestiré per a l'ocasió, amb colors i ulleres de sol ...

I ompliré la maleta amb roba, sabates i bisuteria ( i els apunts ...) , i m'agradaria tornar-la plena d'abraçades i d'oxígen...

Em temo que serà curtíssim!

Sensacions

" No hi ha res que ens emocioni més que esperar"

I com m'agrada allargar l'espera mentre jugo mandrosament a aturar el temps...

Intuïnt, somiant, veient, sentint, deduïnt, assaborint, imaginat més enllà del que esdevindrà...

Un cúmul de sensacions properes, conegudes, esperades ... de l'instant efímer en què dues línees finíssimes tangencials es fusionaran en un BES!

La seducció : entre el joc i l'instint

" A vegades juguem a seduir

A vegades seduïm jugant... "

Segons el diccionari d'en Pompeu Fabra:

_ Seduir : Induir, arrossegar ( algú ) a alguna cosa amb abelliment; Captivar

_ Joc : Entreteniment, exercici recreatiu, sotmès a regles, en el qual l'un perd mentre l'altre guanya.

" L' instint de la seducció " és un llibre d'en Sebastià Serrano, Ed. Ara llibres, que ens parla de l'art de seduir, un camí entre el joc i l'instint.

No m'havia plantejat mai que la seducció era un instint, que tots tenim més o menys desenvolupat i que el duem a la pràctica a través del joc, convertint-lo en art.

Segons S. Serrano, la seducció ha servit des de sempre per anar millorant l'espècie. Els mascles " més simpàtics" " que conten històries " ( creïbles o no) s'emporten les famelles " més formoses " i amb més " capacitats per engendrar". Les famelles fan servir una altra classe de " paranys " per atraure'ls.

Així l'espècie ha anat " millorant " i la tria dels gens ha estat deguda a la selecció, fruit d'un acurat joc de seducció.

Segons el llibre, i ara no ho transcric perquè no el tinc al davant, les persones amb un determinat to de veu tenen fama de seductores.

A part dels atributs físics, que no ens enganyem, totes les espècies en són portadores i com més exuberants més atrauen, hi ha la forma en què ens comuniquem.

Els gestos, la mirada, com posem les mans, com parlem i de què, l'expressivitat del cos en general ... tenen un poder altament qualificable en el joc de la seducció.

Tothom coneix el llenguatge no verbal.

Aquests darrers mesos, als blocs, ens hem comunicat d'una altra manera. No només amb les paraules escrites. " El blocaire invisible, els memes de les veritats i mentides, els memes X, alguns posts ... ( Alepsi amb " Heu pensat mai... ", Onix amb " Imaginarium " i d'altres ) han deixat traspuar detalls de nosaltres mateixos que no escrivim. Hi ha alguna cosa més dins nostre, que germina, que ens fa diferents i que ens atrau.

He deduït que ens hem deixat seduir per tot allò que traspassa la pantalla.

Pocs ens coneixem a la vida real. La gran majoria només captem a través de les paraules; com respirem, per quins viaranys ens movem, com pensem...

Imaginem o no un físic, però ens agrada què diu i com ho diu. Per tant la paraula va més enllà de transmetre informació, plasmar poemes i comunicar-nos. Deixa entreveure com és qui escriu. Entre el joc i la màgia del que intuïm s'estableix un altre llenguatge, el qual facilita diàlegs entre joves, no tan joves i més " madurs ". Tothom s'ha apuntat al carro. Ens agrada seduir i que ens sedueixin. I no ens fa por dir-ho. Ens hi sentim bé. De la mateixa manera ens movem a la feina, a la universitat, al gimnàs i continuem aquest joc social. És indubtable que ens comuniquem constantment i arreu.

Ens agrada " agradar ".

M'atraveixo a dir que l'estat " ideal " és el de saber-nos acceptats, compresos, parlant un mateix llenguatge, expressant uns sentiments semblants i emocionat-nos amb el que captem dels altres.

Més enllà de les converses a internet i als mòvils, preval un joc agosarat de paraules i missatges subliminals. I captar tot el que llegim " entrelínees " ens fa una mica més iguals, independentment de l'edat, el sexe, la professió i la vida personal de cadascú.

Tot plegat sembla un joc de paraules, i potser ho és ... o parlàvem de seducció?

Solució

El Forrellat