31 de març 2007

Tan lluny, tan a prop


Passejo pel Barri Vell, pels carrers estrets i et veig al mateix bar de sempre. Arraconat del món. Dins el teu món. La cigarreta cremant-te els dits, els pulmons i la vida...
Absort, llegint. Buscant un sentit a la teva existència...
Des de sempre, el dilema del que és i no ha pogut ser. Del que va ser i no pot ser. De la lluita aferrissada de tu i del que t'envolta.
Acabo entrant al bar i m'acosto.
Alces els ulls i em repasses. Em somrius.
Com ens coneixem!
_ Tu per aquí?
_ Feia una volta i t'he vist...
( Mentida... sabia que hi series... sempre hi passo ... et busco... i si et veig, entro ).
Ara ens uneix una amistat més enllà del desig brutal de nosaltres mateixos. Podem acaronar les paraules durant tota una tarda i fondre'ns en un petó simple. O besar-nos durant tota una tarda i despedir-nos amb una paraula. El gust de la coneixença. La barreja gens sofisticada dels encontres. La simplesa dels moments. Sense cap lluita interior.
El pas del temps assossega el to de les paraules buides i engrandeix el sabor de les petites estones plenes.
La vida ens ha decantat per dos camins diferents perquè no ens vam apuntar a l'aventura intrèpida de la busca metafísica del nostre interior. La joventut ens ho va impedir. Ara no hi ha recerca. Tenim les vivències per encomanar-nos... Vam marxar sols i hem tornat acompanyats.
Però hi ha tardes que s'encén una llum a l'estudi del Barri Vell i les campanes de la Catedral ens recorden una rere l'altre l'impuls sotregat de les primeres trobades al pis d'estudiants, al costat de l'Ajuntament.
Les nits en què no aclucàvem els ulls enfeinats un en l'altre. Els llavis enfebrits i els dits parlant. Un llenguatge que cremava de tant desig.
I ara resseguim els camins traçats anys enrera, camins amb herbam, flors i espines; pedres i solcs, com les nits en què començàvem a caminar, desperts... amb el ritme del piano del bar del costat.
I ens resistim a cremar els dies, perquè la flama interior encara és viva...
Deixo que apaguis el murmuri interior del meu cos amb els teus llavis humits, mentre les teves mans fan per indagar la certesa del foc que m'abraona per dins i et xucla per fondre's, per fondre't en mi...

24 Comments:

Blogger El veí de dalt said...

Intens, com tot el que escrius. La imatge d'algu altre, que sempre ens acompanya i que busquem sovint perquè necessitem saber-nos vius; còmplices en la tendresa i el record. No m'ha agradat, però, "l'aventura intrèpida de la busca metafísica del nostre interior" (em permets que t'ho digui? sé que no t'enfadaràs); però en canvi, el paràgraf final, és sublim.

8:37 a. m.  
Blogger Carlinhos Medeiros said...

Um beijo para ti e para as estrelas do céu de Girona.

11:06 a. m.  
Blogger B-612 said...

Mitja cara em somriu i mitja em plora. M'emociona fins a la malaltia i m'encoratja a empènyer dies el teu relat! Ets simplement increïble!

1:08 p. m.  
Blogger euria said...

Bonic, bonic....la complicitat és fantàstica! Ja podria anar carreró amunt i avall si el resultat en el moment de la trobada fos tant tendre.

2:26 p. m.  
Blogger Robertinhos said...

Joana,
captures l'essència del desig com ningí i l'escrius d'una manera tan pausada, desgranant cada segon de passió continguda...
m'ha agradat el teu relat

11:14 p. m.  
Blogger Clint said...

No se com t'ho fas per aconseguir aquesta dolçor en el que ens expliques. Segurament molts, recordem el nostre particular pis al costat de l'ajuntament.
Molt bonic.

1:22 a. m.  
Blogger Joana said...

Veí,
Ben captat. De fet l'expressió em va sortir a raig i jo li trobo significat. Molt profund, clar.
Hauràs de fer quelcom per remeiar " l'enfadament" ;) . Tu mateix!
carlinhos,
Una abraçada des de la Girona grisa!
B-612,
Si tinguessis la meva edat, ens entendríem bé. Si jo tingués la teva, també. I la diferència fa que ens sentim còmplices! Curiositats de la vida!
Gràcies, un petó!
Euria,
Tens raó. Passejar per els carrers plens de records és quan m'embolcalla una espècie de tendra i calmosa melangia.
robertinhos,
És un plaer per a mi desgranar aquests moments i fer-vos-els arribar. Gràcies!
Clint,
La dolçor ve per la manca de rencor, de quelcom que forma part de les nostres vides, inclús el pis al costat de l'Ajuntament que més o menys tothom ha tingut! ;)
Gràcies!!!

4:06 a. m.  
Blogger Odalric said...

Ho he trobat molt trist.
La melancolia del que no ha estat...

10:57 a. m.  
Blogger Salva Piqueras said...

M'has produït una sensanció de buidor... potser la pèrdua del passat per sempre? O enveja per canviar el passat-present-futur per un "sempre"? Sigui com sigui, m'has fet sentir...

12:23 p. m.  
Blogger Duschgel said...

Joana, m'has fet reviure moments passats, moments presents. I ho has descrit tot amb una delicadesa impressionant. De llegir coses com aquesta, se'm treuen les ganes de llegir llibres.

Un petó, Joana!

12:24 p. m.  
Blogger Paul Walls said...

molt bé tu...tant de bo jo en sabés d'escriure...

12:27 p. m.  
Blogger Joana said...

odalric,
Transmetre aquests sentiments de tristesa, melangia, anyorança amb paraules quan hom està bé costa perquè has de burjar molt endins, però estic contenta amb el resultat.
salva,
És el que intento. Que al llegir , sentiu. Veig que ho he aconseguit. Gràcies!
duschgel,
A vegades només una paraula o una cançó ens fan reviure moments. Que l'escriure no ens faci perdre el llegir! :)
Paul,
Jo no en sé , de música, i tu sí!
I escriure només és proposar-s'ho.
una abraçada!

4:37 a. m.  
Blogger Duschgel said...

No dic que l'escriure ens tregui el llegir. Vull dir que el que llegeixo aquí i en altres blogs supera molts llibres :-)

6:27 a. m.  
Blogger Joan said...

estarc tan a prop i tan lluny és massa fort...
les flames interior s'apaguen amb el temps, em temo.

10:43 a. m.  
Blogger Joana said...

Duschgel,
T'he entès. Això ens passa a la majoria. Una abraçada!
joan,
Tens raó, també. Ens cremaríem si persistis la flama. Ens queda, però, la imaginació, que crec que és molt potent.

11:03 a. m.  
Anonymous barbollaire said...

M'encanta... Com tots el teus relats...
tenen un força impactant... M'encisen.

Petonet dolç d'un (urbanita irredempt :¬P) ;¬)***

2:44 a. m.  
Blogger Uribetty said...

(Re)Trobar-se amb algú després de tant de temps és impressionant.
Felicitats per el relat, com sempre ''m'has enamorat''
Salutacions!

5:32 a. m.  
Blogger Tondo Rotondo said...

M'ha agradat aquest passeig amb ànima pel barri vell d'aquesta magnífica ciutat.

Sempre guardo molt bon record de Girona. D'aquell bar que hi ha sota les escales de la catedral, de l'arquitectura del barri vell, dels sacòfags paleocristians... de les barraques sota el pont... !!!

Salut!

10:22 a. m.  
Blogger Déric said...

què bonic! com m'agrada el Barri Vell! Vaig començar a escriure una història que passava allà, sobre gent del barri... potser algun dia la recuperi.

12:52 p. m.  
Blogger Joana said...

Barbollaire,
La força dels teus versos, m'impacten a mi! Gràcies!
Uribetty,
El mateix que al Barbollaire. I tu "m'enamores" amb els teus versos!
Tondo,
L'ànima corre per els llocs on has passat i viscut. I el Barri vell de Girona és un lloc ideal! Veig que també tens records... El bar és L'Arc?:)
Déric,
Escriu-la... segur que és interessant!
Bona Setmana Santa a tothom!

8:36 a. m.  
Blogger violette said...

M'ha encantat, com sempre que escrius des del ventre i el cor. Simplement, em toques molt d'a prop. Una abraçada!

4:40 p. m.  
Blogger el paseante said...

Un bon post que fa despertar la nostra nostàlgia per moments similars.

4:01 p. m.  
Blogger Joana said...

Sí Paseante, nostàlgia gratitud per haver-los viscut!
Una abraçada nostàlgica!!;)

5:49 a. m.  
Blogger Joana said...

Violette,
M'havia oblidat de tu...Una abraçada que toqui ;)

1:32 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home