28 de març 2007

Ashes


_ Déu meu! No vull tornar-hi...
_ No m'hi portis. Jura'm que no m'hi portaràs...
_ Acabaré més boja del que estic...
_ Per què el meu home m'hi va tancar?
( Ell en veu baixa... No, no, no... va ser la meva dona... )
_ No puc tornar-t'hi... No puc...
_ La meva vida no té cap sentit sense tu...
_ No puc tornar-t'hi. Visc aturmentat des que no ens veim.
_ Anem-nos-en lluny. Comencem una vida junts tal com vam planejar.
Tot va començar una nit de cap d'Any. Ella treballava en un cabaret de la ciutat de la llum. Una noia pèlroja amb un cos de vertigen. Un ulls com guspires i unes dents blanques i ben posades.
Ell, la seva muller i una parella amiga havien anat a passar el cap d'Any a París.
Després de sopar van treure entrades pel cabaret. Asseguts en una taula rodona amb una làmpada petita de color vermell, en un angle de la sala, ell es va encegar d'ella. Ella se'n va enamorar.
Va fer els possibles per allargar l'estada a París. Excuses de feina, de negocis, de compromisos, a la seva dona i als amics...
Es van trobar en unes golfes del Barri Llatí on ella vivia.
Ella tenia uns estalvis, ell disposava d'un fort capital. Era directiu d'una empresa de cosmètics.
Van quedar per trobar-se a l'aeroport d'Hamburg via Roma tres setmanes després.
Un seguit de malastrugances va fer que a ella la tanquessin en un frenopàtic amb el diagnòstic d'esquizofrènia.
Però ell l'estimava de veritat i no va parar de moure fils i contactes, sense èxit. La seva dona era jutgesa i ho havia lligat bé.
Vivien aturmentats. Assedegats de carícies, d'amor sincer. Ell la visitava sovint tot i la vigilància a la que estava sotmesa.
Va planejar endur-se-la.
Després d'una passejada pels jardins del frenopàtic i de subornar als vigilants, metges i demés personal... es van escapar.
Es van estimar a " Le Bois de Bologne " una nit plena d'estels sota el cel de París...
I ara la desesperació, la solitud, La incomprensió, les lleis... els errors... els esporuguien.
_ Errors ?
_ És un error estimar?
_ Estimar algú que les lleis diuen que no has d'estimar?
_ No hi ha ningú amb el dret d'imposar l'objecte de l'estimació, ningú!
La història es repetia.
Tornarien a començar!
Una nova proposta de Relats conjunts

14 Comments:

Blogger El veí de dalt said...

Un relat difícil, eh? L'amor, l'atzar, la follia, la roda sense fi,...complexitat dels sentiments; sublimació del desig...

4:35 p. m.  
Anonymous Anònim said...

És un error estimar? Bona pregunta, bon relat!

6:28 p. m.  
Blogger onix said...

Molt bon relat Joana , m'ha portat al Paris d'entre guerres , no se si tu l'has volgut descriure en aquesta època o en quina l'has situat ,potser pensaràs que es una tonteria que et comenti això,però personalment crec que es important saber com arribem als altres amb les nostres paraules
ui perdo !! que quasi faig un post
;)********

6:44 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Déu meu...
Amb que has amarat les teves paraules?
No he llegit el teu relat... L'he visionat!!!
Ha remogut coses... S'han difuminat altres...
Com la pols en suspensió atrapada en un raig de sol que entra per la finestra...
Preciós, Joana... Genial

12:05 a. m.  
Blogger Clint said...

Ostres Joana, molt bonic, diria que és el més tendre dels relats que he llegit.

12:33 a. m.  
Blogger República B612 said...

Fantàstic! He trobat traces de Verónica Dedice Morir, Moulin Rouge,... I certament bones preguntes! És un error estimar? Potser l'error és preguntar-s'ho. Les preguntes tenen una resposta lògica. L'amor, pel jo he pogut aprendre, no respon preguntes. Només en crea.

1:48 a. m.  
Blogger Alepsi said...

Caram, Joana.... m'ha encantat.... buffff... els frenopàtics.. feia temps que no sentia aquesta paraula. Realment increïble, Joana. I... sí, estimar és una bogeria (però per sort tots, qui més qui menys, la patim en algun moment...) xD

10:04 a. m.  
Blogger el paseante said...

C'est un amour fou, comme la vie.

4:58 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Vaja, Joana... quin poder evocador... I París, tu, ni més ni menys.

Gairebé em venen ganes de sumar-me als relats conjunts.

4:13 a. m.  
Blogger Joana said...

Sens dubte el relat m'ha suggerit una escena de desesperació, de follia, d'amor disortat, de penúria.
I sí, Onix , al París de les guerres i de les misèries. M'hi ha abocat la recent peli " El Perfum ", et oui " L'amour ést fou!
Gràcies a tots / totes!
Els vostres relats també han calat fons!
Bon cap de setmana!

6:07 a. m.  
Anonymous Anònim said...

M'ha agradat molt una de les idees del teu relat Joana: l'amor més enllà de la follia. Quan estimes realment a algú, l'estimes tal com és. Felicitats! ;-)

4:52 a. m.  
Blogger Joana said...

millu,
Gràcies per entendre-ho!
salutacions!
B-612,
No totes les preguntes tenen una resposta lògica. Hi ha preguntes sense resposta.
una abraçada!

3:55 a. m.  
Blogger Mon said...

m'agradat molt joana, es molt bonic i es perfila un amor com mai

10:15 a. m.  
Blogger Joana said...

Gràcies Mon,
Estimar algú mig enfollit, encara que sigui d'amor, té molt de valor.

4:29 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home