14 de novembre 2006

Un buit


"...Estar en silenci és viure el present. Ser conscient de que respires, de les sensacions que t'arriben, de com sents el teu cos. Viure l'instant. Si et destorbes amb records i pensaments deixes de viure el present..."
Aquestes són les paraules de la meva professora de ioga després de perdre la seva filla de 20 anys la setmana passada.
Avui s'ha reincorporat a les classes amb una llosa de dolor damunt el cos i res ni ningú pot alleugerir-li.
El silenci que ha acompanyat la classe ha estat còmplice amb el seu dol.
Quan no sabem què dir és millor callar. Calçar-te les sabatilles del teu company i caminar al seu costat.
Sovint ens costa posar-nos al lloc de l'altre. Sovint tenim por. I la por no ens deixa avançar.
I davant de tant desconcert les persones reaccionem amb ganes d'engolir el món. Volem la immediatesa . L'emoció del plaer. Sentir-nos, més que mai, vius.
És una resposta sensata. Simple, si voleu, però en la qual caiem sovint.
I en aquest instant t'adones de les coses que no pots deixar al tinter ( no fos cas que s'hi quedessin ). És quan recordes detalls que t'omplen d'il.lusió. Diguem-ne petits plaers.
I fas el propòsit, el ferm propòsit d'anar-los esborrant de la llista imaginària que tens escrita i guardada als cellers foscos de la memòria.
I quantes coses hi tenim !
Trucar aquell amic/amiga que sempre diem per quedar. Per tant, posem data i recuperem-lo. Sabem que ens ho passarem bé, que serà una vetllada agraïda.
Comprar un detall ( sense gastar massa) que fa dies que li anem al darrere: Aquell mocador de coll, uns guants, un collar, unes mitges de reixa...allò que ens dóna aquell aire més agosarat i que sovint oblidem.
Posar data per un cap de setmana ( ara que ve l'hivern ) i dedicar-lo a mimar un cos i que te'l mimin, encara que no sigui molt lluny de casa ( això sí, sense mòvil, tele ni fax ). Regala-te'l. No esperis la primavera. L'hivern és llarg i...fred.
Programar les properes vacances. Començaràs a secretar adrenalina i mentre t'informes i busques ja el disfrutaràs.
Comprar aquell llibre que t'han recomanat, anar veure aquella pel.lícula...
Comprar un vi una mica més bo i encetar-lo per sopar. Faràs d'un dia normal un dia especial.
Deixa't seduir per qui tens a prop. Regala-li una carícia i un bes. No li escatimis una abraçada.
La vida és tan efímera que quan te n'adones que vius, ja és massa tard.
"...Per relaxar la ment has de crear un espai. Aquest espai el pots omplir de silenci..."
Avui un espai ple de silenci ha omplert uns minuts de la meva vida. Voldria transmetre-us alguna cosa més.
Només puc obrir el pc i convidar-vos a uns instants de reflexió, amb la nit i el silenci per companyia.

15 Comments:

Anonymous Anònim said...

Joder! (perdó). 20 anys! Ningú ha d'enterrar els seus fills. I només els que ho fan poden entendre aquest dolor. Entenc el teu silenci, però i jo també em regalaré una estona amb ell, i amb mi, i amb els meus, i amb vosaltres. Bona nit, joanina.

3:10 p. m.  
Blogger Joana said...

Veí,
És injust. Però la vida , tot i les injustícies, continua.I penso que hem de ser valents, tot i que hi ha situacions en què costa.
Compartir silencis també ajuda. Gràcies veí!

5:15 a. m.  
Blogger B-612 said...

Quina veritat! Sovint volem solucionar-ho tot amb paraules. I les paraules poques vegades serveixen. Amb l'ús van perdent significat o inclús acaben produïnt l'efecte contrari que un voldria... Un silenci, una mirada, una abraçada, ho poden dir tot. Però quan només tenim el silenci ens engoixa. Poques vegades m'he sentit tan sol com aquell dia que esperava sentir la veu de la persona que estimo i no va dir res. Com es deu sentir la mare qua mai més sentirà la veu de la seva filla? Se'm fa un nus a l'estòmac només de pensar-ho. M'imagino perdent les persones que estimo i se'm treuen les ganes de viure.

12:25 p. m.  
Blogger Joana said...

b-612,
Tu també tens raó. El silenci pot arribar a ofegar però a vegades diu moltes coses.I sovint s'agraeix, sobretot quan les paraules causen més dolor.I la mort d'un fill deu ser el sumun del dolor.Costa imaginar-ho.
Gràcies per visitar-me.

2:35 p. m.  
Anonymous Spock said...

Tens raó, Joana, un cop més. Són aquells instants de petits plaers, de petits plans, de petites troballes, de petits assoliments personals, els que fan que "els cellers foscos de la memòria" estiguin plens de punts de llum.

I davant d'un dolor d'una magnitut que no puc ni imaginar com el que has descrit, us deixo un somriure silenciós que voldria ser un altre punt de llum. Un somriure també ens ajuda a avançar... i a viure.

Una abraçada

1:03 a. m.  
Blogger Joana said...

Un somriure i una copeta de cava és suficient!
O no?
Una abraçada

11:54 a. m.  
Anonymous Spock said...

Ho és sens dubte, potser perquè hi ha somriures que, barrejats amb les bombolletes, creen tot un micromón....

Una abraçada

3:33 p. m.  
Blogger l'home de la musica said...

Agafo aquests instants de reflexió... quina llàstima, amb 20 anys, i quina llàstima la gent que l'estimava. Amb aquestes coses ens donem compte de la fragilitat en la que vivim...

4:25 p. m.  
Blogger Joana said...

Spock,
Buff, si hem de parlar de micromóns...i bombolletes!!!És molt difícil comptabilitzar-los.

L'homemúsic,
En les lletres de moltes cançons també es parla de la fragilitat de la vida. Tots ho sabem, però ens costa parlar-ne.
Gràcies

9:35 a. m.  
Blogger Dessmond said...

Ostres no sé com qualificar una mort d'algu amb només 20 anys. Em supera.

9:53 a. m.  
Blogger Joana said...

Dessmond,
Segurament ens supera a molts, però la mort forma part de la vida i sense una no hi ha l'altra.
Gràcies.
Vaig a llegir "la cara de pòquer"...

10:00 a. m.  
Blogger Abogada en Bcn said...

Cuanta razón tienes Joana. Nos pasamos el tiempo ocupados, enfadados o preocupados y no valoramos todo lo que tenemos (por ejemplo la salud) ni a todos los que nos rodean. Ha de pasar una desgracia para que reflexionemos... Ojalá nos replanteáramos estas cosas más a menudo. Un abrazo muy fuerte.

10:01 a. m.  
Blogger Joana said...

Abogada,
A la vida tenim temps per a tot.Moments per reflexionar i moments per gaudir del que tenim.Val la pena assaborir-la. Aquests moments que sovint són...no sé ...màgics?. Valuosos.
Una abraçada

10:05 a. m.  
Blogger Dessmond said...

Joana,
Estic d'acord. La mort forma part de la vida i s'ha d'acceptar, sigui quan sigui. Sigui en la forma que sigui. No podem convertir-ho en un tema tabú. Hi estic d'acord. Ara, no se com m'ho pendria si em toqués de ben a prop aquest cas. Suposo que no hi ha altra sortida que tirar endavant. Ho sé. Però desitjo no haver de trobar-m'hi.

10:39 a. m.  
Blogger Joana said...

Dessmond,
Ni jo. Però jo visc sovint les dues cares de la moneda. Una nova vida comença i a un pam, una altra s'acaba. I no hi estem preparats. Però el fet de parlar-ne ja és un començament per anar interioritzar aquest concepte que no podem destriar de la vida.

10:44 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home