08 d’octubre 2006

El tren de les 7


Com cada diumenge a la tarda agafava el tren de les 7 per anar a la ciutat a estudiar. I com cada diumenge, ja somniava a ser divendres, per tornar.
Marxava amb la seva olor enganxada al cos i amb el seu gust als llavis. Deixava l'escalfor als llençols. Ell s'hi embolcallaria i guardaria cada sospir, fins divendres. Es somniaven.
Tancava els ulls per no distreure's, per no destorbar-se.
El tren, petit refugi d'anades i tornades.
Les tardes de diumenge eren especialment dolces. Compartien amor i desig. I gosaven enllaminar-se entre besades i petites delicadeses de la pastisseria de baix. I amb quina golafraria en fruien! Es respiraven.
Més tard, ella va descobrir que no sempre van de bracet, l'amor i el desig. Ara no. Ara no tocava.
Vivien el despertar. Els seus cossos es buscaven. Ella es mostrava com la fruita madura, sucosa i esbardellada. Es menjaven.
I com se la mirava! Ni la sacietat, ni l'enfitament, ni la pèrdua, ni la manca de...No estaven en el seu vocabulari. Encara no.
Li va encomanar el gust per la lectura. Per cada aniversari, un llibre nou. Ella se'ls empassava. Primer les dedicatòries, després la prosa, la poesia...Les traces de la seva lletra adreçades a ella. Per despertar i descobrir, per traspassar i gaudir.
Un dia li va regalar un llibre de poesia eròtica : "Antologia de la poesia eròtica del segle XX" de Josep Maria Sala Valldaura ( Ed. Proa ). Erotisme? Ella encara no l'havia descobert. No en sabía. Tot just començava.
Avui rellegeix la dedicatòria. Avui que el vent s'ha endut la seva mirada i les seves vides no van de bracet.
Sovint pensa: " Si als 20 anys escrivia això, què deu escriure ara?"
" Perquè el sexe no és tan sagrat com es voldria, ni tan impur com hom afirma, perquè no som tan animals com per fer l'amor sense estimar, ni tan idòlatres com per estimar sense desitjar, perquè el sexe pot ésser tan bonic com la vida tota i l'univers, perquè és vida i univers i origen i fi d'ambdós, perquè no en sabem i volem saber i volem fer; i volem estimar, perquè el sexe és amor, és donar i rebre a l'ensems, és compartir un estat intemporal i inespacial, l'únic moment en què l'home és déu sense deixar de ser animal."
I un petit vers del llibre citat:
JOC
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha un vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
Gabriel Ferrater ( 1922-1971 )
De Teoria dels cossos, 1966

14 Comments:

Blogger jbauer said...

Hola Joana, feliç dilluns a la ciutat. M'ha agradat molt el post.
Aquesta singularitat de l'amor és molt dolça.

3:12 a. m.  
Blogger l'home de la musica said...

Caram! a mi aquesta dedicatòria, m'ha agradat més que el propi llibre, segur. Es molt maco el post en general. Molt sensual.

5:42 a. m.  
Blogger Joana said...

jbauer,
Ja sabem que no sempre l'amor és tan dolç. Hi ha èpoques i èpoques...com tot. Però crec que els moments dolços sempre es recorden.
:)Bona setmana

L'homemusic,
Les dedicatòries escrites en plena efervescència són úniques!
Què hi farem! M'alegro que t'hagi agradat.

12:30 p. m.  
Anonymous Spock said...

D'aquesta dedicatòria n'haurem de fer bandera. M'ha agradat molt aquesta combinació de prosa ben escrita i poesia, tot sensualitat, tot sensibilitat.

Una abraçada

2:59 a. m.  
Blogger Dessmond said...

Quin post més tendre...
Deu-n'hi-do amb la dedicatòria, i si, que deu escriure ara aquest pardal si als 20 feia coses com aquestes? Potser te blog i tot!

5:42 a. m.  
Blogger Joana said...

Dessmond,
Hauré d'averiguar-ho, si té blog!
En tot cas no em lamento de que el pardal volés. El pòsit és el que compta. :)

6:15 a. m.  
Blogger Joana said...

Ei Spock!
No sé , però em sembla que ara no se'n fan tantes de dedicatòries als llibres. A mi m'agrada posar-hi aquest petit toc personal.
Els dediques tu els llibres?
;)

2:14 p. m.  
Anonymous Spock said...

Mai! No n'he sabut fer mai, de dedicatòries, ni de llibres ni aquelles dedicatòries que es feia la gent quan s'acabaven les vacances i s'intercanviaven les adreces (parlo de l'any de la tos): em sentia tan inútil per aquest tema que normalment m'amagava, no donava l'adreça... i perdia els amics, jajajaja.

5:35 a. m.  
Blogger Joana said...

Spock,
Em costa creure't. Perquè mira que n'escrius de bé!
Alguna en devies fer, segur!
:)

10:13 a. m.  
Anonymous *4&3* said...

Un escrit preciós. M'encanta el primer paràgraf.
Dedicar un llibre és preciós i molt simbòlic.
Una dedicatòria sempre agrada, sempre es ben rebuda.
Un escrit plasmant relament el que sent per aquella persona és una gran dedicatòria tant per el que la fa com per el que la rep.

Felicitats novament per l'escrit.

PD:Maca la foto. Fan ganes de rebre un "petó de maduixa"

1:58 p. m.  
Blogger Arare_ said...

Molt bon post!
petonets

6:35 a. m.  
Blogger Joana said...

*4&3*,
És que les dedicatòries parlen per elles soles. Diuen molt. I un cop han passat els anys encara diuen molt més. S'hi afegeix el record d'un temps que va ser i que es fa present pel fet de rellegir-les. Tan senzill com això. Ah! i les maduixes, dónen ganes de mossegar-les!

arare,
Gràcies per visitar-me. M'alegro que t'hagi agradat.

10:15 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Un post molt sensual i un amor molt romàntic. A mi m'agrada molt que em regalin llibres i música, i també en regalo. Però no acostumo a fer dedicatòries.

Realment, si escrivia així als 20, com deu escriure ara?

2:24 a. m.  
Blogger Joana said...

roberthinos,
Els llibres són com una droga, enganxen!
Segur que escriu coses igual de boniques, o més. He d'averiguar-ho.
Ens llegim

8:03 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home