La " super" de nit ( II )

Mentrestant la " super " pujà al seu despatx. Va menjar un entrepà i es va asseure amb una tassa de cafè amb llet a la mà. Va repassar la llista del personal per la propera nit. Estava tot en ordre. Es va relaxar uns minuts.

Intuïa que disposava de tres quarts d'hora a una hora abans de baixar a la sala de reanimació per rebre el noi que operaven.

Va somriure pensant en ell. Li havia caigut bé. Era estrany que no l'acompanyés ningú. Només havia deixat un telèfon dels seus pares i havia trucat a una germana que vivia fora de la ciutat.

Estaria casat? Bé, tant se val, va pensar. Aquí és un lloc de pas. La gent entra i surt i continua amb la seva vida.

Estava cansada. Una somnolència s'anava apoderant del seu cos...

Dins de la foscor del túnel, algú l'estirava de la mà i ell no podia resistir-s'hi. El seu cos li pesava però es deixava portar. De cop es va obrir una porta i una noia amb un vestit negre ajustat i amb els cabells rossos el convidava a entrar.

Hi havia més gent. Semblava una festa. No coneixia nigú. Però aquella figura el seduïa. S'hi va acostar. Desprenia un perfum a violetes. Ell se la va mirar. Portava un vestit de punt negre amb un reguitzell de petits botons a l'esquena. Les sabates i les mitges ,negres. Sota el vestit deixava entreveure una roba interior de blonda. Un collar de perles llarg li donava dues voltes al coll.

Li va oferir una copa de còctel i el va arrossegar cap al fons de la sala. Una altra porta els va endinsar a la sala on hi havia els billars. No hi havia ningú. Una llum tènue. El luxe era exquisit, d'una elegància no embafadora. Va tancar la porta amb clau.

_ Aquí ningú no ens molestarà.

Ell anava vestit amb un " smoking " i amb el cabell lleugerament engominat. Feia temps que no es vestia així.

Un insinuant joc amb el collar el va fer atansar cap a uns llavis empurpurinats. Els rínxols es barrejaven amb les perles i els dits d'ell s'enredaven amb el seu cabell en un suau massatge.

El va portar fins a la taula de billar, li va envoltar la cintura amb una cama i va tirar el cap enrera tot oferint-li els seus pits a una distància milimètrica dels seus ulls.

No podia resistir-se al tacte d'aquest present. Els seus llavis buscaven entre el vestit i el sostenidor, el petit butó del seu pit emergent.

Amb les mans anava descordant la línea abotonada del vestit amb pressa per arribar allà on l'esquena esdevé un encoixinat.

Unes natges apretades només brodades per un fil de setí negre li van fer rodolar les mans a costat i costat.

Amb un impuls la va posar d'esquena sobre la taula del billar i descordant els últims botons va poder treure-li el vestit, tot descobrint unes cames que no s'acabaven mai.

Des del coll fins al melic el collar feia de guia a uns llavis que resseguien el degoteig del còctel que ella deixava anar des del seu pit.

I la barreja " perla-afruitada" esdevenia una explossió de gustos. L'aroma d'una pell tèbia es confonia amb el perfum de violetes que ella estrategicament havia anat escampant.

Les boles de la taula es bellugaven. El joc havia començat.

Al despatx, la son l'havia vençuda i només era mig conscient d'un pessigoleig que des dels peus cansats li anava pujant.

Una sensació plaent l'envaïa. Com si un aire perfumat se l'emportés per un espai d'una claretat encegadora.

S'anava allunyant de la realitat, com si viatgés.

Un jove vestit amb un " smoking " se l'enduia de festa i enmig de còctels afruitats, de converses ininteligibles i de partides de billar, ella era l'amfitriona.

Algú l'abraçava i ella recolzada a la taula d'un billar veia uns ulls que l'escudrinyaven més enllà d'unes cortines envellutades i d'unes làmpares a mitja llum.

Notava una calor desmesurada per a aquelles hores de la nit. No era mestressa del seu cos. Només assaboria aquest moment amb intensitat.

La remor esmorteïda del seu mòvil li va fer obrir els ulls amb una sensació avergonyida per haver-se adormit.

" El pacient de la 220 passava a reanimació. L'operació, sense complicacions"

Es va rentar la cara, es va posar un toc de brillantor als llavis i va baixar.

El noi encara estava semiinconscient. Anava monitoritzat i el cirurgià només va destacar una taquicàrdia de 150 pulsacions per minut i una pujada de tensió arterial a la meitat de l'operació sense cap signe de patiment cardíac. Tot es va resoldre sense medicació.

Les ordres mèdiques eren de no deixar-lo sol fins a les 8 del matí i si les constants vitals es mantenien, podria passar a la seva habitació.

Ella, amb la professionalitat que la caracteritzava, va dir que no l'abandonaria. Estava en bones mans!

A les 7 del matí, quan la primera claror del dia va entrar per la cortineta de la sala, el pacient es va despertar.

Ella li va dir que tot havia anat bé. Ell, tranquil, li va respondre que no tenia dolor. Que havia fet un viatge al.lucinant.

De sobte, amb els ulls esbatanats, li va preguntar com és que no portava el collar.

Ella va fer l'intent de buscar-lo tot palpant-se el coll i enrojolant-se , li va dir:

- Potser l'he perdut. He tingut una nit molt moguda!