Cànons de bellesa i Roma

M'agrada viatjar. M'agrada observar. M'agrada descobrir geografies diferents i persones diferents. M'agrada programar el viatge i fugir dels llocs més "turístics". És clar que quan es visita una capital has de fer " la volta turística" per veure de primera mà el que coneixes dels llibres, de les fotografies, del cinema i de l'escola.
Un cop visitats aquests llocs ve la part més atractiva del viatge. Perdre't per rutes alternatives i allunyades de multituds. Trepitjar els carrers i llocs que no surten a cap guia. Allà coneixes l'essència de l'indret, la seva gent, com viuen i com mengen. Les botigues que no són de " souvenirs" i com no! sempre et trobes algun viatger ,com tu, a qui li agrada perdre's.
Per això no us faré una crònica del viatge a Roma. Els que la coneixeu sabreu què cal visitar i per on cal passejar de dia i de nit. Els qui no hi hagiu estat, us la recomano.
Per tant només us diré que la setmana va ser frenètica. Hi ha molt per veure i ho volia veure. Exprimia els dies i les nits eren curtes. He de dir que el contrast em va impactar, tant o més que Grècia, que de pedres també n'hi ha. Egipte ja és un altre tema. Mereix un post a part.
La setmana abans de marxar vaig llegir un article del Salvador Sostres a l'Avui. L'escrit portava per títol : " Les dones vénen de Milà" Caram! vaig pensar. I els homes, d'on vénen?
Els que el llegiu o el coneixeu sabreu que escriu molt bé i que li agrada provocar. Les seves afirmacions són extremistes, o és blanc o és negre. No admet les mitges tintes. Quan parla de les dones, les adora o les trepitja.
En aquest article parlava de la quantitat de dones belles físicament que hi ha a Milà. Per dir-ho d'una altra manera: la cuna dels cànons de bellesa femenina neix a Milà.
I vaig pensar, ja que anava a Roma, que potser em trobaria amb icones de la bellesa arreu. Sé que Roma no és Milà, però per allò de la proximitat i els trets llatins que de sobres tots sabem quins són.
A les tardes era quan m'abellia passejar pels carrerons o asseure'm en una terrassa, abans de buscar la Tratoria per anar a sopar. Em dedicava a badar. Hi ha tant de garbuig de gent que la vista treballa a moltes revolucions. La capacitat de captar imatges que tenim em sorprèn dia a dia. I el que constato és que vaig veure dones amb unes faccions i uns trets vorejant la perfecció. Uns cossos estilitzats i unes formes ben esculpides, talment com les imatges de marbre dels temples que visitava als matins. Però els ulls també captaven les escultures masculines. Els homes italians, morenos de pell i de cabell fosc, les línees ben traçades, els ulls vius i expressius.
Tanmateix no sabria dir-vos a quin indret per metre quadrat hi ha més homes o dones calificats com a " icones de bellesa". El Salvador Sostres sí ho va afirmar. I si ell titulava el seu article " Les dones vénen de Milà", jo a sota hi afegiria " I els homes vénen de tot arreu". Perquè no ens enganyem, si fugim de les " belleses siliconades" sortides del mateix cirurgià plàstic i que reprodueixen unes faccions i uns cossos clonats, la realitat i la pròpia natura són prou sàvies per anar modificant la genètica i anar repartin criatures arreu. El conjunt fa que tots ens donem la volta i gaudim mirant-los. Siguin homes o dones.

I em vaig meravellar de descobrir bellesa en els rostres inerts de les estatues de marbre. De sentir la invitació d'apropar-me als musculats guerrers i d'acariciar els plecs de les túniques i vestits, que semblaven cosits a mida d'uns cossos totalment allunyats dels esquelètics que desfilen a les passarel.les de moda i que serveixen de model en el nostre món actual.

Em vaig enlluernar amb les mirades d'uns personatges que transmetien un estat anímic , en detriment d'unes mirades lànguides de moltes models d'avui, totalment inexpressives.

Semblava que els cossos tinguessin vida pròpia. Les robes seguien els moviments. Els músculs contrets, en els homes; uns cossos tornejats, plens de corbes , en les dones.

Desprenien tanta sensualitat que eclipsaven els aparadors de moda de la capital.

Al Vaticà em vaig quedar aturada davant " La Pietat" de Miquel Àngel ( que amb 23 anys la va esculpir) . El rostre de la Verge té l'expressió de la més dolça i fràgil condició femenina. La de la mare jove amb un rostre llis i alhora escruixit per la mort del seu fill. George Bassari, historiador i biògraf de Miquel Àngel, va dir d'aquesta escultura: " Es un milagro que una piedra , al principio sin forma, se haya convertido alguna vez en aquella perfección que la naturaleza en fatiga suele formar en la carne".

A la capella de les catacumbes de Sant Callisto hi ha " el bust del Salvador" , una obra de Gian Lorenzo Bernini ( restaurada aquest 2006). La va fer quan tenia 80 anys. Sencillament una obra d'art. Sòbria, bella.

No puc explicar la bellesa amb paraules. És quelcom que es capta i que et commou. Va més enllà de les normes d'estètica. I cadascú l'aprecia i s'hi encanta , amb uns cànons ben diferents.