18 de febrer 2007

En Pólvora



Des del TNC i sota la direcció de Sergi Bebel ha arribat aquest cap de setmana " En Pólvora" d'Àngel Guimerà, al teatre Municipal de Girona ( ja restaurat ).

Casi dues hores de diàlegs intensos i silencis densos amb el rerefons dels talers d'una fàbrica.

Una època marcada per la revolució industrial i que molts dels nostres avantpassats ( besavis, avis i pares )van viure .

Amb les " fàbriques " la gent va abandonar " el camp" per anar a cobrar un sou cada mes. Amb aquests diners molts i moltes van poder assegurar-se un futur per ells i per els seus fills. Les primeres ràdios, els televisors i les rentadores de roba van revolucionar les llars i van permetre obrir una finestra al món. Veure què s'hi coïa a fora, més enllà dels telers, la pols i la borra.

El text de Guimerà ( estrenat el 1893 ), amb influències del realisme i del naturalisme que s'imposava a Europa, tracta de temes socials sense deixar de banda les passions i drames humans.

Un català rural es barreja amb " castellanismes " propis de l'època ( finals s. XIX ). Paraules com " assessinu " " huelga " denoten " termes lingüístics " molt arrelats al vocabulari que es parlava llavors. Potser per donar-li més èmfasi.

" En Pólvora " és un homenatge a tot un poble que va viure sota " l'amo " de moltes fàbriques. Uns obrers i obreres que amb les seves mans van deixar-hi tota una joventut i part de la vellesa. Una generació rere l'altre i famílies enteres depenien del sou de la fàbrica.

Dins la revolució industrial, la tèxtil va ser capdavantera, sobretot a Catalunya. Teixits " nous " van envair les botigues. El " prêt a porter " i "la confecció en cadena" van arraconar a moltes modistes i sastres.

Àngel Guimerà va ser, sens dubte ,el gran autor teatral per excel.lència. Obres com Mar i cel, Terra baixa, Maria Rosa, La filla del mar ... són avui, encara, un referent d'una època passada.

Vagi aquest petit homenatge per la meva mare. Una obrera del tèxtil durant 40 anys, enmig dels telers, el soroll, la pols i la borra. Una dona forta de la postguerra que encara fa uns guisats exquisits.

Recordo quant jo tot just enfilava l'adolescència, un dia em va dir .

_ Tens dos camins per elegir: Estudiar i fer una feina que t'agradi o anar a la fàbrica, on treballaràs dur i només veuràs el món per una finestreta. I malgrat això podràs ser feliç. Jo ho he estat.

Des d'aquell dia vaig estudiar i vaig procurar no suspendre. En aquell instant vaig decidir que sortiria del poble i que necessitava una finestra més gran. Ben segur que la felicitat no depèn només de quin camí agafes... o sí...

Si més no, vaig tenir la possibilitat d'elegir. Ella no la va tenir.

21 Comments:

Blogger iruNa said...

Està molt bé l'obra, i els actors, en general, ho fan força bé.
Referent al tema de l'obra i del teu post, tens tota la raó... és una època que va marcar un gran abans i després en la vida de moltes persones i en la vida dels que avui sóm aquí, intentant fer-nos camí entre tanta competitivitat!
una abraçada, m'ha agradat molt el post!!

7:16 a. m.  
Blogger B-612 said...

Ostres fa mil·lenis que no vaig al teatre! Això no pot ser! Es pot aprendre molt d'una bona obra. I sovint, com ara tu Joana, ens fan adonar del valor de moltes coses. Com els nostres pares que amb el seu esforç, han renunciat a part de la seva llibertat per donar-nos-la. Em fa sentir orgullós veure que tot el que he aconseguit i tot el que faré ha estat gràcies a ells. No en una fàbrica, sinó treballant la vinya. Però aquest ha estat el seu gran llegat, donar-me la possibilitat d'escollir.

9:52 a. m.  
Blogger El veí de dalt said...

Tens raó amb això de la teva mare. La meva tampoc va poder escollir (va treballar a la parada del mercat des dels 14 anys). Per això cal saber valorar els esforços de "poder" estudiar. Em sembla que els noves generaciosn van per altres espectatives. Ni millors ni pitjors; diferents. Dijous vaig jo al teatre. Ja us ho explicaré

3:25 p. m.  
Blogger onix said...

Magnific post !! I felicita a la teva mare , de la nostra part , em permeto fer-ho en nom de tots els què et llegim, què segur pensen el mateix, ja no per donar-te ,uns estudis , sinó per fer de tu, la gran dona què escrit ,rere escrit ens deixes veure què ets
;)****

10:16 p. m.  
Blogger nimue said...

Girona m'agafa una mica lluny però l'obra té molt bona pinta. La història de ma mare és molt semblant a la teua. De fet, la de tota una generació...

1:53 a. m.  
Blogger alatrencada said...

Sóc indecisa de mena tant per coses intranscendents o importants. Davant grans decisions vitals em col.lapso i pateixo molt, però entenc que són moments gloriosos. És tot un luxe tenir la possibilitat d'elegir.

Em sumo a l'homenatge a la teva mare. Qualsevol cosa seria poca per pagar tot el que les mares fan pels fills.

Ah! I a veure si us animeu a anar al teatre més sovint. Que jo vull tenir feina!

5:22 a. m.  
Anonymous supertram said...

És evident que el teu post de l'obra no hauria surtit tan bé, sense l'herencia anticipada dels teus pares, de puguer trobar les respostes de la vida per tu mateixa.Crec que has tucat la fibra més sensible d'aquest colectiu de blocaris, sobretot, els que venim d'una época de pocs estudis i molta feina.I que en hores fora de treball ,feiem un esforç terrible d'autoprenentatge.
Crec que jo i d'altres ens deurien trobar amb la mateixa situació.
Felicitats Joanita !!! per transmetre'ns la teva saviesa i coneixements.

1:39 p. m.  
Blogger Paul Walls said...

Quina ràbia em va fer no arribar a temps de veure-la!! Quan vaig trucar per a reservar entrades al TNC ja va ser massa tard. Per tal com ho expliques et va agradar no??

5:36 a. m.  
Blogger Oriol said...

Estic amb l'onix i puntualitzo que de "tal pal tal astill". Quina gran paciència i sabiduria la dels pares, ja no només per deixar-te escollir, sinó per encaminar.nos i educar.nos de certa manera.

7:55 a. m.  
Blogger Cèsar Llamborda said...

A Tarragona el teatre el fan una sèrie d'actors cada dia de cada dia destrossant la ciutat amb obres i més obres.

9:05 a. m.  
Blogger violette said...

Un homenatge molt sentit i molt ben lligat amb el comentari teatral. Mes félicitations!

3:26 p. m.  
Blogger Déric said...

Tot això que expliques al post em recorda molt a la història de Salt, eminentment tèxtil.

12:41 a. m.  
Blogger Candela said...

Molt bé el post! m'apunto la recomanació!

9:41 a. m.  
Blogger Joana said...

Doncs sí, la revolució tèxtil va marcar una època i un país i a molta gent. Veig que esteu d'acord en què els pares ens transmeten uns valors ,no només amb paraules, sinó amb el dia a dia i nosaltres en prenem nota ... o no.
L'obra de Guimerà està ben feta. I la vida no deixa de ser una gran obra de teatre, també.
iruNa, gràcies!
B612,les vinyes i el vi. Quanta passió!
Veí,
La generació actual m'atreviria a dir-te que ho tenen pitjor.
Onix,
darrera cada blog hi ha una gran persona. I ja som molts!
Nimue,
Totes les mares tenen una història, algunes semblant.
Alatrencada,
Tu fes teatre, que no es perdi.
Supertram,
Al teu costat vaig escoltar per primera vegada Supertram ...
Paul,
Estan de gira ara mateix. No sé si tornaran al TNC.
Oriol,
El que els nostres pares van fer per nosaltres, ara ho fem per els nostres fills, és la moneda de canvi.
Cèsar, no m'agraden aquests actors...
Violette, petit homenatge per una gran dona.
Dèric, molts pobles i ciutats. Tothom podria explicar la seva història.
Gràcies a tots/ totes!
que tingueu una bona setmana i millor weekend!

9:50 a. m.  
Blogger Joana said...

Candela,
Bentornada!

9:50 a. m.  
Anonymous barbollaire said...

Jo la vaig veure a l'estrena i reobertura del Teatre Principal de Sabadell.
Malgrat la petitor de l'escenari, s'ha de reconeixer el gran treball dels actors i la qualitat de l'obra.

Darrerament estem aprofitant les oportunitats de anar al teatre que dona, per exemple, Catalunya Radio que ofereix entrades a 4€ per les sessions de preestrena: La Primera historia d'Esther, Don Gil de las calzas Verdes... O oportunitats de Last Minute...
Diumenge vem anar a veure "La Revista Negra", si us agrada el Jazz... fins el 28 al Tivoli...
Petó. ;¬)

2:42 p. m.  
Anonymous barbollaire said...

Per cert... la mare també va treballar en una fàbrica de confecció... ;¬)*

4:37 p. m.  
Blogger rinxolets... said...

Poques vegades he anat a Girona, un parell de vegades a les famoses Barraques (preciós el bosquet aquell!), i de visita pel Barri Antic amb l'escola. Però he llegit que eres de Girona i m'han entrat moltes ganes d'anar-hi!

Per cert, vaig llegir Terra Baixa, i em va agradar molt! Així que prenc la teva recomanació!

1:14 a. m.  
Blogger Carlinhos Medeiros said...

Salvi, doze Joana. Obrigado per tua visita a celler. Gostei do seu blog per isso virei outras vezes aqui. Abraços

3:56 a. m.  
Anonymous Crue said...

La vaig veure al TNC i em va agradar, però no entusiasmar.

El teu post, però, la magnifica. Un petó.

7:37 a. m.  
Blogger Joana said...

Barbollaire,
A Girona no tenim la possibilitat d'aquests preus però amb algun abonament surt més econòmic. Baixar a Barcelona a teatre, sopar i viatge és un luxe. I la mare tb a la fàbrica... com moltes. :)
Rinxolets,
El " bosc " és la Davesa de plàtans on fan les " famoses" barraques per Fires,ar no tan famoses...El casc antic i jueu és el més bonic de Girona.
I gràcies per llegir-me ;). Et visitaré!
Carlinhos,
Passaré per la bodega. Un plaer saludar-te.
Crue,
Les obres de teatre estan ben representades o no.Aquesta la vaig trobar ben enmarcada.Les coses que m'agraden, les magnifico... potser sí. Bentornada de Bulgària.:)

11:44 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home