Realitat versus virtualitat
M'agraden els restaurants petits, amb poca gent i amb les taules separades. Trobo que faciliten la intimitat. Pots conversar sense estar pendent dels veïns. El plaer del menjar és semblant a un acte d'amor. Et relaxes, olores, degustes suaument mentre paladeges i fas barreges de colors. Per a mi és un ritual. I quan surto a sopar crec que, a part de saciar la gana, vull omplir els sentits i disfrutar del moment.
Hi ha llocs amb una llum tènue, les taules arraconades, la decoració, els cambrers movent-se com plomes per la sala, discrets... És un regal que em permeto de tant en tant i procuro escollir bé. En aquests casos no em deixo portar per la golafraria. I si la companyia és grata, el joc de mirades i mans arrodoneix la festa.
Tot i que aquest no és el cas, un sopar amb amics també és una ocasió especial.
Això ve a compte perquè l'altre dia vaig anar a sopar amb una amiga. Han obert a Girona una Pizzeria " Il Viaggio " on fan cuina gastronòmica italiana. Res de pizzes. Fan una pasta boníssima, cuinada al moment, aromatitzada amb alfàfrega fresca, formatge parmesà acabat de ratllar i uns vins italians sublims.
Ens veiem de tant en tant perquè ella viu a Barcelona i ens expliquem mitja vida: la feina, els fills , els pares, les nostres parelles... Tenim una amistat consolidada de molts anys i el cert és que existeix una certa complicitat.
Gaudim d'un sopar excel.lent mentre desgranem bocins de vida.
Vam arribar d'hora. Només hi havia una taula ocupada amb 5 persones. Semblava una parella amb els tres fills.
Ens van donar una taula en un raconet, amb una làmpara i una flor . El mantell, d'un blanc trencat.
El xef amb una professionalitat innegable ens va assessorar.
Només de començar el primer plat que vam compartir, una mozarella tèbia de búfal sobre un llit de melmelada de tomata i créixens... va entrar una parella, que es va asseure a la taula més propera a la nostra, tot i que la distància no permetia cap intromissió a les converses.
Jo estava de cara a l'home i la meva amiga els donava l'esquena. Per tant ella no estava al cas de qui tenia al seu darrera.
Ens van portar un vi, negre, que passava com l'aigua i deixava a la boca el sabor del raïm recent premsat sense cap més ornament, ni afruitat, ni enrourat... crec que era un vi jove, sense cos, lleuger... lliscava a la gola sense cap tipus d'acidesa ni pessigolleig... molt suau. I tampoc enterbolia el cap. Era una bona tria, sens dubte.
No vaig poder evitar clavar-li la mirada des que es va asseure i ell me la va clavar a mi. No sabria explicar-ho. Fou com una mena d'embruix. Els seus ulls eren rasgats, d'un verd maragda, el cabnell una mica ondulat i portava un gran bigoti. Tenia bona planta. Uns dits llargs, ben fets. No semblava dedicar-se a cap feina artesanal ni feixuga. Més aviat semblaven mans de pianista. La seva pell era clara, i les faccions de la cara, dures. Els llavis, molsuts, deixaven entreveure un reguitzell de dents no del tot blanques. Potser era fumador. Al restaurant no estava permès fumar i tampoc es va aixecar per fer-ho al carrer.
Parlava amb la seva parella sense deixar de mirar-me en més d'una ocasió i jo no podia resistir-m'hi. Em distreia de la conversa amb la meva amiga i notava una escalfor al cos que en vaig culpar al vi i a la calefacció del local . Una excusa per no voler creure'm que el que estava era sofocada i sorpresa amb tantes mirades furtives.
_ Només per una mirada, vaig pensar, no n'hi ha per tant!
Vam acabar les postres, i sense cafè, vam pagar i marxar.
Vaig passar a dos pams d'on ell estava assegut i el cos se'm va electritzar. Estava convençuda que el vi me la jugava.
Vam decidir no anar enlloc a fer una copa i ens vam despedir.
Vaig arribar a casa. Tothom dormia. Era la una passada. Em vaig desmaquillar i em vaig rentar les dents. Estava desvetllada.
Vaig anar a l'estudi i amb el pijama i una manta em vaig allargassar al sofà amb un CD d'en Leonard Cohen. Aquella veu sempre m'ha seduït. No sé si em vaig endormiscar.
No, no era una fantasia el que em voltava pel cap. Era un desig real. Em seduïen aquells ulls i aquelles mans foranes. Aquell personatge d'expressió dura a la cara i de llavis llisos. Més enllà de la música, sentia la remor de la seva veu mentre sopava. Una veu sense canvis de to, amable. Una veu amb una dolçor que semblava acaronar les paraules... i jo m'hagués deixat acaronar... sense paraules... amb els ulls clucs... sense voler saber qui era.
Era un moment d'impulsivitat que sovint s'apodera de mi i que em permet traspassar la meva bombolla vital, més enllà del món real. Un lloc on hi ha la màgia de moltes fantasies que fan emergir l'altre " jo" i em permeten satisfer la dualitat que habita en mi.
Vaig dormisquejar somiant amb aquelles mans...
L'endemà mentre anava a la feina vaig passar per el mercat i al sortir vaig anar a fer un tallat. Just quan sortia del bar, vaig veure'l que entrava en un baix tot obrint la persiana.
" Centre de Quiromassatge J.L.G. Telefon, Hores convingudes ".
Un calfred em va recórrer pel cos. Em vaig apunatr el telèfon i des de la feina vaig reservar una sessió per a les 6 d'aquella mateixa tarda, tot imaginant-me el trajecte que recorrerien les seves mans...
De sobte, vaig notar una taquicàrdia i una suor freda... I si el massatgista és un blogaire... que té un bloc... i que sovint ens comentem... i que es fa anomenar GATOT?
Girona és una ciutat petita, no seria res d'estrany.
Em vaig assossegar... i ... no... no vaig anul.lar la sessió de la tarda.
Joana
22 comentaris
