Interior a l'aire lliure

_ Menys mal que tothom ja ha marxat. Estic esgotat. Tanta gent... Tant menjar... Tantes converses buides... Cada dia m'agraden menys aquestes festasses on tothom ve a lluir i a aparentar.

_ Has vist la Lisa, la dona del notari? Sí, sí ... la que tot el dia remena el cul davant els homes.

_ T'has fixat com anava vestida? Desvergonyida, això és el que és. Una escalfa-de-tot! Sap que la seva bellesa trastoca a qualsevol. Ho sap ,amb aquell posat altiu, quan es passeja rambla amunt, rambla avall. Sap que se la miren perquè desperta passions als babaus que se la miren. Un vestit vermell !

_ L'has vista? Semblava la mestressa de la casa... I la mestressa, la meva dona...arraulida amb un atac de les seves migranyes.

_ Per què sempre té migranyes? Sempre que vénen dates senyalades, quan vénen amics, quan hi ha celebracions... sempre em deixa sol amb tot el protocol. Sort en tinc de tu... Fidel al meu costat.

_ Tu no veus res, oi? No sents res. La discreció en persona. Et mous pel menjador, com una ploma, impol.luta, amable. Coneixes a tothom i a tothom li dius la paraula justa. Et disculpes en nom de la Cati, la mestressa, la meva esposa migranyosa, feble, apàtica a la vida i a l'amor. Visc amb ella i estic sol. Envelleixo més de pressa només de mirar-me-la.

_ On són aquells ulls que em van enamorar?

_ I aquell somriure?

_ On és ella? Té el cap emboirat, espès, atepeït de medicaments. No lluita. S'ha rendit.

A mi només em queda l'estudi on escric. Tot el dia allà tancat. Només, quan baixo a fer algun encàrrec o a fer una partida amb els amics, m'allibero.

Això és una presó, d'or, però una presó. Només tu hi poses un alè d'aire fresc. Ventiles la casa, dónes ordres de que la netegin. Poses flors als gerros. Cuines i serveixes. Ens cuides i ens mimes.

_ Per què no dius res?

_ Deixa de brodar i parla'm...

Tu mai dius res fora de lloc. Educada. Neta com una patena. Ets l'admiració del veïnat. No com la Lisa... tan mallerenga... però tan bella...

_ T'has adonat del vestit vermell? I.. de les joies? És clar, és la dona del notari!

_ No em dónes el teu parer?

_ Sí senyor Ramon. He sentit parlar els seus amics amb la Lisa. El metge, el farmacèutic... Tots l'adulaven per com anava vestida...

_ Ah sí? I ella? Què deia ella?

_ Només he sentit que els deia que el vestit que duia li havia regalat el senyor Ramon, vos, vaja.

_ No sé , senyor Ramon, de què us escandalitzeu... de la Lisa? o de vos mateix !

M'he adherit a la proposta dels relats del bloc de l'Onix