16 de desembre 2006

Una trobada entre el jazz i la poesia


Els deures que m'ha posat l'imparable "robertinhos" ( capaç de despertar la mussa més adormida ) és un meme musical.
" Busca un CD, vés a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos. En cas de que el primer CD que et vingui a la mà sigui sense lletra la dificultad s'accentua: comenta'ns què et transmet la música en un parell de frases."
El CD que tinc a mà és del grup de jazz Aiguaviva Quartet.
" El ritme de les paraules" amb Araceli Aiguaviva cantant poemes de Joan Margarit.
Joan Margarit ha dedicat els poemes al jazz i als seus protagonistes: John Coltrone, Billie Holiday, Art Tatum, Charlie Parker o Clifford Brown.
La tercera cançó és un poema dedicat al gran Charlie Parker i com que és curtet us el transcriuré sencer:
Encara era un infant i als clubs nocturns
en un racó de vora l'escenari
entre el fum blavós de marihuana
sense bufar-lo teclejava un saxo
apedaçat i vell.
Sense so interpreto el temps perdut
la peça que ningú no ha tocat mai
i que un dia tu i jo ballarem junts.
Perquè en la soledat sempre hi ha un saxo
com un remolcador que entre la boira
com si fos Charlie Parker toca un blues.
( Sembla ser que fou així com el Charlie Parker va aprendre a tocar el saxo )

Què seria del jazz sense algú que toqués el saxo?


11 Comments:

Anonymous Anònim said...

Joana , m'he enrojolat amb lo de la mussa... merci! ;) tens una invitació per a tu i pel teu company de camí per baixar a Tiana i anar a dinar.

merci pel meme, estic buscant el disc a l'emule per escoltar-lo

petonets

3:04 a. m.  
Blogger Joana said...

Ja veus, els deures fets. Ara no me'n posos més que he de descansar. I no dubtis de que baixarem!! ;)

1:45 p. m.  
Blogger jbauer said...

Ei Gironina, a mi m'encanta el Jazz, i sentir el saxo, em fa posar la pell...

Molts petonets reina...

8:22 a. m.  
Blogger Joana said...

La pell de gallina i els pèls de punta?
Jajajaja és bonic el jazz!

8:26 a. m.  
Blogger Abogada en Bcn said...

Bona tria!

9:29 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Què seria de nosaltres si alguna vegada no haguéssim sentit un saxo?

Tindríem la mateixa percepció del món?

10:23 a. m.  
Blogger Joana said...

abogada,
Un plaer saludar-t. La barreja de jazz, poesia i a sobre en català és una tria encertada.
gatot,
No sé, però la percepció amb el saxo de fons és ben diferent.
;)

11:11 a. m.  
Anonymous barbollaire said...

Joana què dir... El saxo és jazz, potser, per damunt d'altres intruments: Parker, Young, Hawkins,Getz, Garbarek, Marsalis,...
El registre, el sentiment que es pot projectar és impresionant...
De tota manera, Miles Davis a l'Ascenseur pour l'échafaud... buf, buf, buf...

Bona nit. Petó de cava de jazz. :)

3:25 p. m.  
Blogger Joana said...

batbollaire,
I tant! no calen les paraules, només amb el so es projecten sentiments, sentiments que no cal expressar amb paraules.
Que passis un bon dia!

8:19 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Malgrat l'anonimat recullo les teves com petits tresors. Tan de bo res fos com és. Però no ho puc canviar. No he après a ressucitar encara. No havia estat mai mort. Però miro d'aprendre'n. Un petó

8:26 a. m.  
Blogger Joana said...

usuari anònim,
Les teves paraules em conmouen més enllà de la meva condició d'espectadora anònima i no tinc esma per alleugerir tant dolor, perquè sobren les paraules.
Una abraça!da

9:07 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home