25 d’abril 2007

La persistència de la memòria


Imatges plenes de records ben vius.

Sol. Vas agafar la maleta de cartró i et vas embarcar per descobrir nous horitzons... Per veure noves sortides de sol i diferents capvespres...
Vaig desfer el candau i vaig desar les cadenes. Et vaig oferir la llibertat...
El rellotge del temps, imparable...
Els decorats de la vida, canviant...
Ni una fulla a la branca, ni una onada amb empenta, només el record, com una roca ferma a la memòria ...
Sola. Em van caldre moltes nits perquè tornés a veure la llum.
Avui has desembarcat, vestit de capità, amb els galons... i cap lligam a la mà...
Junts. Passejant sota el sol de primavera ens hem confós ( fos ) en un bes...
L'únic testimoni, el riu.
Enmirallant-nos als ulls i assaborint el pas del temps...
Una altra proposta de Relats conjunts

16 Comments:

Anonymous Anònim said...

És trist, però agradable de llegir. M'ha agradat molt :)

11:06 a. m.  
Blogger Barbollaire said...

Preciós...
Melangiós...
Esperançador...

Tendre...

Genial! M'agrada tant!!!

Moltes gràcies!!

12:42 p. m.  
Blogger El veí de dalt said...

Ja he vist que, en el fons, i malgrat el pas del temps (o per ell mateix), tu ets de mena optimista. Que duri...!

1:42 p. m.  
Blogger Unknown said...

Què no es perdi aquest so... que deien els músics!

2:54 p. m.  
Blogger República B612 said...

Deixa'm que el meu comentari sigui simplement: ha estat un luxe llegir-te. La resta no cal dir-ho!

3:24 p. m.  
Blogger gatot said...

Poques paraules, triades i trenades.

Per cert, el riu...és el de la vida?

Petons i llepades primaverals!

9:16 p. m.  
Blogger Déjà vie said...

m'agradat sisi molt xulo!

3:57 a. m.  
Blogger Clint said...

Quina sort el capità aquest...

7:36 a. m.  
Anonymous Anònim said...

És molt maco. No sé si és més aviat un relat o un poema o una fusió dels dos, però és preciós. 8¬)

8:24 a. m.  
Blogger Joana said...

pd40,
gràcies...inspira tristesa el quadre. Jo no estic trista! :)
barbollaire,
Quants adjectius. Tu te'n mereixes més...
Veí,
I no tant en el fons... en la forma també. Que duri!!!
Tondo,
Ni el so, ni les paraules!
B-612,
El teu és preciós! Ho saps?
Gatot,
Trenant i destrenant es teixeix la vida! I sí...la metàfora del riu l'has encertada!
Déjà vie,
Tu si que ets xula! :)
Clint,
serà que em van els uniformes???
Millu,
Benvingut! Gràcies mil, no sabria dir-te què és. Paraules inconexes i trenades amb sentiment.
Una abraçada!

1:47 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Doncs mira, avui si et comento :-] un relat mot macu, una mica trist, però a l'hora profund, m'agrada com escriurs, ja t'ho vaig dir, oi?, jejejejejeje.

Un megapeto!!!!!

11:48 p. m.  
Blogger Joana said...

Cris....
Bon cap de setmana !

8:03 a. m.  
Blogger Mon said...

es trist de veritat pero es com m'agrada i si a mes li poses veu al teu relat una veu de dona seria perfecte

9:40 a. m.  
Blogger Joana said...

Mon,
El quadre m'ha inspirat tristesa...tot i que la meva veu no ho és.
Bon capde, Mon!

12:08 p. m.  
Blogger rhanya2 said...

He tingut les mateixes sensacions que el Gatot i la Millu... un relat poètic en forma i fons amb poques paraules però essencials, com Prévert. Jo no l'he trobat trist, m'ha recordat antigues històries de mar, de mariners i de dones que es quedaven esperant, de vegades per sempre més. Aquí hi ha retorn... i bonic!

10:01 a. m.  
Blogger Joana said...

Violette,
Sí...és una història de ports , mariners i amors retrobats...
Bon capde, Violette!

2:05 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home