La persistència de la memòria
Imatges plenes de records ben vius.
Sol. Vas agafar la maleta de cartró i et vas embarcar per descobrir nous horitzons... Per veure noves sortides de sol i diferents capvespres...
Vaig desfer el candau i vaig desar les cadenes. Et vaig oferir la llibertat...
El rellotge del temps, imparable...
Els decorats de la vida, canviant...
Ni una fulla a la branca, ni una onada amb empenta, només el record, com una roca ferma a la memòria ...
Sola. Em van caldre moltes nits perquè tornés a veure la llum.
Avui has desembarcat, vestit de capità, amb els galons... i cap lligam a la mà...
Junts. Passejant sota el sol de primavera ens hem confós ( fos ) en un bes...
L'únic testimoni, el riu.
Enmirallant-nos als ulls i assaborint el pas del temps...
Una altra proposta de Relats conjunts
16 Comments:
És trist, però agradable de llegir. M'ha agradat molt :)
Preciós...
Melangiós...
Esperançador...
Tendre...
Genial! M'agrada tant!!!
Moltes gràcies!!
Ja he vist que, en el fons, i malgrat el pas del temps (o per ell mateix), tu ets de mena optimista. Que duri...!
Què no es perdi aquest so... que deien els músics!
Deixa'm que el meu comentari sigui simplement: ha estat un luxe llegir-te. La resta no cal dir-ho!
Poques paraules, triades i trenades.
Per cert, el riu...és el de la vida?
Petons i llepades primaverals!
m'agradat sisi molt xulo!
Quina sort el capità aquest...
És molt maco. No sé si és més aviat un relat o un poema o una fusió dels dos, però és preciós. 8¬)
pd40,
gràcies...inspira tristesa el quadre. Jo no estic trista! :)
barbollaire,
Quants adjectius. Tu te'n mereixes més...
Veí,
I no tant en el fons... en la forma també. Que duri!!!
Tondo,
Ni el so, ni les paraules!
B-612,
El teu és preciós! Ho saps?
Gatot,
Trenant i destrenant es teixeix la vida! I sí...la metàfora del riu l'has encertada!
Déjà vie,
Tu si que ets xula! :)
Clint,
serà que em van els uniformes???
Millu,
Benvingut! Gràcies mil, no sabria dir-te què és. Paraules inconexes i trenades amb sentiment.
Una abraçada!
Doncs mira, avui si et comento :-] un relat mot macu, una mica trist, però a l'hora profund, m'agrada com escriurs, ja t'ho vaig dir, oi?, jejejejejeje.
Un megapeto!!!!!
Cris....
Bon cap de setmana !
es trist de veritat pero es com m'agrada i si a mes li poses veu al teu relat una veu de dona seria perfecte
Mon,
El quadre m'ha inspirat tristesa...tot i que la meva veu no ho és.
Bon capde, Mon!
He tingut les mateixes sensacions que el Gatot i la Millu... un relat poètic en forma i fons amb poques paraules però essencials, com Prévert. Jo no l'he trobat trist, m'ha recordat antigues històries de mar, de mariners i de dones que es quedaven esperant, de vegades per sempre més. Aquí hi ha retorn... i bonic!
Violette,
Sí...és una història de ports , mariners i amors retrobats...
Bon capde, Violette!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home