16 de gener 2007

Indignació


És la paraula que se m'acut quan llegeixo el diari. Si és al matí la indignació és majúscula. No hi ha apenes notícies que m'ajudin a despertar el dia amb un somriure.
Reconec que l'únic que m'enganxa són els articles de Diàleg, la secció de Cultura i espectacles i la d'Opinió, en el cas del diari " Avui ".
Avui a l'apartat de societat hi havia aquesta notícia.
Se'm remou tot per dins quan llegeixo, en ple s. XXI, notícies com aquesta.
Em torno a fer les mateixes preguntes que em feia anys enrere i que avui encara no tenen respostes.
Qui és qui per decidir què ha de fer una altra persona, sobretot en temes tan íntims com el dret a ser mare?
No puc admetre que algú es prengui la llibertat de decidir si arribaràs a final de mes, si podràs menjar o si podràs pagar el lloguer. Mai he entès la personalitat de la gent que fa xantatges, que es creu superior, que descrimina treballadors i companys per la seva categoria laboral o per raó de sexe.
Em pregunto com podem educar fills i filles en la igualtat , si al carrer se'ls continua discriminant.
Qui no vol pels seus fills una bona formació acadèmica o professional? Però no hem de descuidar que una part de l'èxit a la vida rau en la part afectiva. El sentir-se acceptat, valorat , estimat, el tracte igualitari a casa i a la feina.
La projecció que fem, com a persones, més enllà de la nostra formació professional, té a veure i molt en el fet que som éssers vius amb capacitat intel.lectual per decidir i assumir les conseqüències dels nostres actes.
Aprenem dels errors però evidenment ningú pot tallar-nos les ales de la llibertat. És la pitjor de les castracions.
La capacitat de decidir de les dones sempre es veu truncada per ments compungides o frustrades en algun dels seus àmbits, personal o professional. A les dones sempre se les crucifica. Si avorten i si no avorten.
Quina mena de ment perversa pot entrar en una altra vida i esmicolar-la en segons? Direccionant el rumb de qui té una vida plena i il.lusionada i sobretot coaccionant la llibertat, el valor més preuat de l'ésser humà...
Vull per la meva filla les mateixes igualtats personals, professionals, de sou, d'oportunitats, de conciliació de la vida laboral i familiar, de decisió... de fer i desfer...
Em temo que les dones de la meva generació vam lluitar per no anar a les fàbriques on les nostres mares eren esclaves d'un encarregat / encarregada sense escrúpuls.
Em dol veure que passen els anys i que costa tant acceptar situacions inherents a la biologia.
Sembla que només s'accepta la igualtat quan hom està prostrat en un llit d'hospital amb la mateixa camisa posada. Llavors... ja és massa tard per rectificar. És l'únic moment en què hom es torna humil. I em dol que sigui així.

11 Comments:

Anonymous Anònim said...

Jo també m'he esgarrifat al llegir la notícia. Crec que a les dones immigrants sobretot els deuen passar sovint aquest tipus de coses o pitjors i ningú s'entera. És vergonyós.

11:25 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Jo també m'he esgarrifat al llegir la notícia. Crec que a les dones immigrants sobretot els deuen passar sovint aquest tipus de coses o pitjors i ningú s'entera. És vergonyós.

11:26 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Joana... no és només indignant...és aberrant.

Tinc per desgràcia una dilatada experiència laboral.

La darrera, tot i que esboçada en alguns post, la baix detallar perfectament a un blog (http://gatot84.wordpress.com/)(aquest) que vaig començar conjuntament amb el de blogspot, i que després vaig deixar una mica (o del tot) abandonat.

Allà, ja denúnciava que a part del meu cas, hi havia la discriminació econòmica pel motiu de ser dona.

I...Candela... les dones inmigrants en aquella fàbrica eren un 10%. A totes, catalanes o no, sel's aplicava la mateixa discriminació per motiu de sexe.

12:43 p. m.  
Blogger Joana said...

Candela, Gatot,
No sé si el cas és d'una dona immigrant o catalana .És una dona. A mi em preocupa això. De moment només les dones podem portar fills al món i si sóm tractades així, quina mena de societat estem creant?

1:28 p. m.  
Anonymous Spock said...

Ho podies dir més alt, però no més clar, Joana. Jo també he quedat literalment estupefacte quan ho he escoltat de bon matí a la ràdio.

Però indignant-se no aconseguim res. Si aquesta denúncia es confirma (abans no, per si de cas), el que s'hauria de fer és fer córrer el nom del restaurant perquè ningú que tingui un mínim de decència hi posi els peus.

Una abraçada

2:19 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Indignant i patètic! Calen accions més contundents per denunciar casos com aquest.

L'amo del restaurant a la presó, ja!

2:24 p. m.  
Blogger Joana said...

Spock, Tondo,
A primera hora del matí et quedes que no t'ho acabes de creure. I sí ja he dit que si se sap el nom del restaurant, jo no hi aniré més per molt bé que ho facin. Punt i ratlla!

2:31 p. m.  
Anonymous Anònim said...

quin horror! Els jefes som jefes pq decidim el futur dels nostres subordinats. Ara bé, l'ètica ha de ser molt present en les decisions. I per això tenim un altre jefe que valora les nostres decisions.

en fi, que aquest tio mereix que l'enquatrecaminin!

2:11 p. m.  
Blogger Joana said...

Sí Rober,
L'ètica, el sentit comú,la llibertat,i sobretot l'humilitat. No som amos dels altres ni pel càrrec que tenim ni pels diners. Primer de tot som persones.
Patètic!

8:28 a. m.  
Blogger B-612 said...

I què volia aquesta dona? Fer perdre temps i diners al pobre amo del bar? Només pel capritxet de tenir un fill? Si les dones no tinguessin la mania de parir, al món no hi hauria FILLS DE PUTA com l'amo del bar! Extinguim-nos! Que fem vergonya! ;)

9:22 a. m.  
Blogger Joana said...

B-612,
En aquest cas sembla ser que és un home, l'amo. També hi ha mestresses, no ens enganyem.
Però ara per ara només parim les dones :) Coses de la biologia!

11:13 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home