Indignació

És la paraula que se m'acut quan llegeixo el diari. Si és al matí la indignació és majúscula. No hi ha apenes notícies que m'ajudin a despertar el dia amb un somriure.

Reconec que l'únic que m'enganxa són els articles de Diàleg, la secció de Cultura i espectacles i la d'Opinió, en el cas del diari " Avui ".

Avui a l'apartat de societat hi havia aquesta notícia.

Se'm remou tot per dins quan llegeixo, en ple s. XXI, notícies com aquesta.

Em torno a fer les mateixes preguntes que em feia anys enrere i que avui encara no tenen respostes.

Qui és qui per decidir què ha de fer una altra persona, sobretot en temes tan íntims com el dret a ser mare?

No puc admetre que algú es prengui la llibertat de decidir si arribaràs a final de mes, si podràs menjar o si podràs pagar el lloguer. Mai he entès la personalitat de la gent que fa xantatges, que es creu superior, que descrimina treballadors i companys per la seva categoria laboral o per raó de sexe.

Em pregunto com podem educar fills i filles en la igualtat , si al carrer se'ls continua discriminant.

Qui no vol pels seus fills una bona formació acadèmica o professional? Però no hem de descuidar que una part de l'èxit a la vida rau en la part afectiva. El sentir-se acceptat, valorat , estimat, el tracte igualitari a casa i a la feina.

La projecció que fem, com a persones, més enllà de la nostra formació professional, té a veure i molt en el fet que som éssers vius amb capacitat intel.lectual per decidir i assumir les conseqüències dels nostres actes.

Aprenem dels errors però evidenment ningú pot tallar-nos les ales de la llibertat. És la pitjor de les castracions.

La capacitat de decidir de les dones sempre es veu truncada per ments compungides o frustrades en algun dels seus àmbits, personal o professional. A les dones sempre se les crucifica. Si avorten i si no avorten.

Quina mena de ment perversa pot entrar en una altra vida i esmicolar-la en segons? Direccionant el rumb de qui té una vida plena i il.lusionada i sobretot coaccionant la llibertat, el valor més preuat de l'ésser humà...

Vull per la meva filla les mateixes igualtats personals, professionals, de sou, d'oportunitats, de conciliació de la vida laboral i familiar, de decisió... de fer i desfer...

Em temo que les dones de la meva generació vam lluitar per no anar a les fàbriques on les nostres mares eren esclaves d'un encarregat / encarregada sense escrúpuls.

Em dol veure que passen els anys i que costa tant acceptar situacions inherents a la biologia.

Sembla que només s'accepta la igualtat quan hom està prostrat en un llit d'hospital amb la mateixa camisa posada. Llavors... ja és massa tard per rectificar. És l'únic moment en què hom es torna humil. I em dol que sigui així.