L'altra

Arriba a casa després de la jornada laboral d'un matí espès i ressacós. Tot està per recollir. Una certa buidor l'envaeix, o és que té fred? El pis està fred i buit.

Sempre es repeteix que serà l'últim cop, que no es veuran més... Ara ja nota que la seva no és una dependència física, ara ja és emocional i això la trasbalsa.

Ara ja viu enganyada. El temps de les promeses... s'ha esvaït. El necessita. Es necessiten, però ell té una altra vida i ara veu clar que no hi renunciarà. Les vol a les dues. Un cert ordre i seguretat per un costat i la luxúria per l'altre, la deshinibició, la màgia, la incertesa... i aquest punt de sorpresa en cada trobada.

Ella viu sola. Està sola i ara s'hi sent.

Les primeres trobades l'omplien per tota la setmana, ara el buit la rosega per dins, com un corc. Però en certa manera ja ho ha acceptat. Ser " l'altra ".

I això que ho havien parlat. Sense implicacions, sense cap dependència. S'atreien fisicament i les trobades eren purament de plaer. No es podien enamorar. Això no entrava en el pla de cap dels dos.

Però s'anaven coneixent. Els movia unes mateixes inquietuds. Els agradava la muntanya. Feien travesses al Pirineu. Cadascú pel seu costat i amb els respectius amics. Però després, es descobrien en un hostal on un dels dos havia aterrat i junts, al costat d'una llar de foc s'escrivien poemes amb els llavis, impregnats de l'olor de terra, herba i cava.

I d'aquí a un luxós hotel quan ell anava a convencions, a Fires... per treball.

Es treu l'abric i les sabates tot recollint les pistes que va deixar anit. Una sabata... les mitges... el vestit... l'altra sabata... una corbata... uns mitjons... unes calcetes... una copa... una altra copa... fins a l'habitació.

Per sorpresa, la troba arreglada. El llit, fet, tot recollit i un ram vistós de flors amb una targeta.

- " No puc viure sense tu però tampoc amb tu... Et trucaré per anar a dinar..."

Se sent cansada. El desig també la desgasta. Se n'adona que hi ha moments que ho té tot i de cop no té res. No vol viure així.

Ha passat el Nadal i s'ha sentit buida... sense ell. Ara la rutina qüotidiana d'ell és el Nadal per ella i sovint perd l'oportunitat de sortir amb algú que li ho demana perquè sempre està pendent...

Avui un company de la feina li ha dit per anar al cinema. El truca i queden per anar-hi.

Abans que que no soni el mòbil, li envia un missatge:

_ " Havia de ser una nit, una sola nit i allargar-ho només em fa mal... No vindré a dinar..."

Obre la dutxa i es va despullant peça a peça mentre dues llàgrimes li regalimen per la cara i un doll d'aigua se les emporta... les últimes que li queden, tot recordant els últims versos que va llegir de Luís Cernuda... Tal com havia de ser... Només una nit...

" Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe"

Si tu pudieras darme tan solo una noche,

Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,

Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces

que no distinguirias vigília de sueño.

Los dos nos desvivimos por otras dos personas

No pretendo tu amor ni regalarte el mio,

El deseo se apaga pasadas unas horas

Y volverás a él como vuelve el rocío.

Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,

ella no sabrá que ensalivé tus senos,

Tu dueño no verá tu piel en mi mirada

dame solo una noche y después ...olvidemos.

Luís Cernuda ( 1902 - 1963 )