26 de gener 2007

L'altra


Arriba a casa després de la jornada laboral d'un matí espès i ressacós. Tot està per recollir. Una certa buidor l'envaeix, o és que té fred? El pis està fred i buit.
Sempre es repeteix que serà l'últim cop, que no es veuran més... Ara ja nota que la seva no és una dependència física, ara ja és emocional i això la trasbalsa.
Ara ja viu enganyada. El temps de les promeses... s'ha esvaït. El necessita. Es necessiten, però ell té una altra vida i ara veu clar que no hi renunciarà. Les vol a les dues. Un cert ordre i seguretat per un costat i la luxúria per l'altre, la deshinibició, la màgia, la incertesa... i aquest punt de sorpresa en cada trobada.
Ella viu sola. Està sola i ara s'hi sent.
Les primeres trobades l'omplien per tota la setmana, ara el buit la rosega per dins, com un corc. Però en certa manera ja ho ha acceptat. Ser " l'altra ".
I això que ho havien parlat. Sense implicacions, sense cap dependència. S'atreien fisicament i les trobades eren purament de plaer. No es podien enamorar. Això no entrava en el pla de cap dels dos.
Però s'anaven coneixent. Els movia unes mateixes inquietuds. Els agradava la muntanya. Feien travesses al Pirineu. Cadascú pel seu costat i amb els respectius amics. Però després, es descobrien en un hostal on un dels dos havia aterrat i junts, al costat d'una llar de foc s'escrivien poemes amb els llavis, impregnats de l'olor de terra, herba i cava.
I d'aquí a un luxós hotel quan ell anava a convencions, a Fires... per treball.
Es treu l'abric i les sabates tot recollint les pistes que va deixar anit. Una sabata... les mitges... el vestit... l'altra sabata... una corbata... uns mitjons... unes calcetes... una copa... una altra copa... fins a l'habitació.
Per sorpresa, la troba arreglada. El llit, fet, tot recollit i un ram vistós de flors amb una targeta.
- " No puc viure sense tu però tampoc amb tu... Et trucaré per anar a dinar..."
Se sent cansada. El desig també la desgasta. Se n'adona que hi ha moments que ho té tot i de cop no té res. No vol viure així.
Ha passat el Nadal i s'ha sentit buida... sense ell. Ara la rutina qüotidiana d'ell és el Nadal per ella i sovint perd l'oportunitat de sortir amb algú que li ho demana perquè sempre està pendent...
Avui un company de la feina li ha dit per anar al cinema. El truca i queden per anar-hi.
Abans que que no soni el mòbil, li envia un missatge:
_ " Havia de ser una nit, una sola nit i allargar-ho només em fa mal... No vindré a dinar..."
Obre la dutxa i es va despullant peça a peça mentre dues llàgrimes li regalimen per la cara i un doll d'aigua se les emporta... les últimes que li queden, tot recordant els últims versos que va llegir de Luís Cernuda... Tal com havia de ser... Només una nit...

" Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe"
Si tu pudieras darme tan solo una noche,
Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,
Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces
que no distinguirias vigília de sueño.
Los dos nos desvivimos por otras dos personas
No pretendo tu amor ni regalarte el mio,
El deseo se apaga pasadas unas horas
Y volverás a él como vuelve el rocío.
Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,
ella no sabrá que ensalivé tus senos,
Tu dueño no verá tu piel en mi mirada
dame solo una noche y después ...olvidemos.
Luís Cernuda ( 1902 - 1963 )

22 Comments:

Anonymous talcomraja said...

Magnífic poema de Luís Cernuda, gran descoberta ja que no tenia el gust d'haver llegit cap poema seu.

Per cert, tu ets "l'altra" o és una història inventada?

2:18 a. m.  
Blogger Joana said...

talcomraja,
gràcies per passar.
El meu bloc no és un diari personal.
És una barreja de ficció, fantasies i de realitats palpables. :)

2:23 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Uf..és ben fotut ser l'altra. Has de tenir els peus ben posats a terra. Maquíssim el relat Joana. Com sempre.

2:47 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Hola Joana. No té problema sense no m'entens al peu de la lletra. L'essencial és el llenguatge universal del cor.

El teu blog és molt bufó i ric, parabéns!

Una abraçada i gràcies pels teus comentaris.

3:27 a. m.  
Blogger Joana said...

Candela,
un tema espinós, espinós..
Gràcies!
carlinhos,
El meravellós llenguatge del cor, segur que ens entendrem.
Una abraçada!

3:32 a. m.  
Blogger Paul Walls said...

La història és teva? molt ben explicada. La veritat és que he viscut una cosa força semblant...Gràcies per escriure al meu blog. Benvinguda! He llegit al teu perfil que t'agrada molt la pell freda. Quin gran llibre!! Per cert, a finals de febrer en principi toco a Girona. Si es confirma ja t'ho diré, a veure si aconseguim una mica de públic! jeje. Apa q vagi bé!

4:20 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Gràcies Joana, pel teu comenatri, pel teu bloc i -aquest cop- per portar-me en safata a Cernuda, de qui feia anys i panys que no llegia res.

Que la teva llum impregni la blocosfera !

8:05 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Espinós, espinós... I tan espinós és ser "l'una" com ser "l'altra". Que quan "l'una" sap de l'existència de "l'altra" es voldria morir (que "l'altra" ja sabia que existia "l'una"...).
I quin patir el de "l'altra" quan veu que "l'una" està allà , reina de la casa i aliena al dolor...

El poema preciós, i el teu escrit... bellíssim.

9:08 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Una abraçada Joana, et llegeixo al Brasil, a Tarragona, a Girona...

Salutacions :)

11:07 a. m.  
Blogger B-612 said...

Puf! Joana aquesta història m'ha afectat molt! Descriu sentiments se m'apropen massa al moll de l'os. Ficció i realitat, quina línia més mal dibuixada! :)

11:45 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Deixeu-me ser l'ignorant, però a mi, el poema no m'ha agradat massa, no així el teu relat, quedi clar. Segurament, el fet de no tenir ni idea de lletres juga en contra meu, però així és com ho veig...I'm sorry.

12:22 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Buf! Aquest si que m'ha tocat! I no es tracta de ser més llest o més sensible, Oriol. És que segons què i segons com, et toca o no et toca. I Cerbuda, Joana, ho saps, també és molt Cernuda. En fi: de punta els tinc.

1:03 p. m.  
Anonymous Spock said...

Sempre em sorprén la teva capacitat per crear personatges vivíssims en tan poques línies. Sempre ens sorprens amb històries intenses i tan de debò que semblen més reals que la veritat!

I el poema.... Ostres, havia llegit Cernuda quan anava a la Universitat... i ara he vist una cosa tan masclista, ddigueu-me maniàtic, que m'ha destrossat els versos: parla de "mi amada" i de "tu dueño"... No ho trobeu molt fort? I ho acceptem perquè està escrit per un gran poeta!

Una abraçada

3:51 p. m.  
Anonymous barbollaire said...

Joana El tot del post és reconegut. I sentit. I desperta algun ressó que ja no hauria de ser...
Preciós en la forma d'explicar-ho. Com sempre.
I no penso que Cernuda sigui especialment masclista. Tots, voluntaria o involuntariament, fem servir el possesiu, en moment o altre, per parlar de la persona que comparteix vida amb nosaltres, no? "La meva..." ,"el meu...".
LA forma d'expresar el sentiment crec que es podria considerar pura "llicencia poètica"...
Ualaaaaaaa quin rotllo. Perdona Joana.. ;¬)*

1:52 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Les "elles" prenen decisions o ho sembla... però i ell? Potser ell les necessita de veritat a les dues i potser no li cal decidir-se a triar.

Una nit que s'allarga massa...

I si no s'hagués establert cap rutina amb l'altra? I si cada trobada hagués estat una nit única?

I si...

petons dolcets

2:50 a. m.  
Anonymous Anònim said...

buf! millor no se l'altre...amb el bonic que és que algu t'aixugui les llàgrimes!

a mi sí mpha agrdat el poema.

petonets

2:15 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Un moment, ara que recordo...Cernuda era homosexual, no declarat; i això l'angoixava; i tot i que el poema està escrit adreçat a una dona, hi ha una clau amagada en la seva poesia per aquesta doble moral que va haver de viure. És així, Joana?

3:17 p. m.  
Blogger Joana said...

Paul Walls,
M'agrada que el que escric arribi endins. Si véns a Girona, farem públic, segur!
Tondo,
Gràcies a tu. És que Cernuda té anys i panys!
Violette,
La vida és espinosa i un cop o altre ens punxem. Gràcies per la teva reflexió.
Cèsar,
Un honor i un afalag. Moltes gràcies!
B612,
Puf! Remou...perdona'm...
Oriol,
El vers l'he triat perquè s'esquèia bé amb el relat. M'afalaga igual la teva opinió. :)
Veí,,
Touché! Cernuda reflexa en els seus versos un modus vivendi censurats en la seva època. desconec la seva homosexualitat.
Spock,
Gràcies! Els poemes de la generació del 27 , alguns trspuen aquest deliri de pertinença, sí, d'acord.( Machado i companyia). Però en Barbollaire et dóna la resposta...
Barbollaire,
Tots en un moment o altre som o hem estat possessius. I en altres moments, generosos.Les persones sovint som contradictòries.
Gatot,
Téns raó. També " ells" prenen decisions..si seguir...si tallar...quant...si...I si.... Tothom té dret a prendre decisions...algunes doloroses, sens dubte. Gràcies per dir-ho. Tots els punts de vista enriqueixen.
robertinhos,
Estic amb tu però no podem tancar els ulls a " les altres realitats".
Que passeu un bon diumenge i gràcies a tots/totes!

1:06 a. m.  
Anonymous Spock said...

Digueu-me torramelons, eh? Però, possesius inclosos, no és el mateix dir "Mi amada" que "tu dueño", sobretot perquè qui té el Dueño és justament la dona.... Com sonaria si digués "mi dueña" i "tu amada"? És una parida, ho reconec, una parida que no devalua el fons del poema.

Una abraçada i perdoneu!

2:26 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Gràcies guapa!

3:09 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Joana,
M’acabes de sorprendre, desconeixia la teva faceta d’escriptora.
M’han agradat les teves notes, les he trobades sorprenents, suggeridores, amenes amb complicitat, en fi... que t’enrotlles molt bé , et felicito.

sion

5:17 a. m.  
Blogger Joana said...

Spock,
Et donc la raó... A mi tampoc m'agraden el termes " amo" "dueño" "dueña"...
És un tema igual d'espinós parlar de masclisme i feminisme.
Gràcies!
Cèsar,
:)
Sion,
Tots tenim alguna cosa sorprenent, no et sembla??
Gràcies wapa!

7:20 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home