Llàgrimes de tardor

El Meme d'el veí de dalt mereix un punt i a part. Us recomano que el llegiu i sobretot que l'escolteu.
Sense demanar-li li he manllevat un paràgraf i n'he fet una petita reflexió.
" Apropar-se pels vorals perillosos i pecaminosos de la vida té el seu encant. Aboca't! Potser és només un desig, i de desigs també es pot anar tirant"

M'atreveixo a afegir que sovint és més emocionant que traspassar-los. Perquè no hi ha res que ens emocioni més que l'espera. I em pregunto: És encant? Desig? O màgia del que desconeixem? O màgia del que sentim i sovint no gosem expressar perquè " els límits infranquejables de la societat" ens ho impedeixen.
El que és evident és que hem de sublimar aquesta màgia, expandir-nos en ella i viure-la com un regal. I no m'erro molt si penso que certs blocaires desprenen aquesta màgia, sovint soterrada amb altres finalitats literàries tan o més encantadores. Però les emocions i la sensibilitat de cadascú acaba traspuant i empapant a qui està disposat a rebre-les.
Viure en l'anonimat a la blogòsfera i poder compartir " paraules " que s'endinsen i trasbalsen, és viure a l'altre costat del riu. Veure fluir l'aigua com veiem passar la vida. Asseure't en un cafè imaginant " altres vides ". Assaborir el cafè, tancar els ulls i olorar el seu perfum. Disfrutar el moment i intuir " altres moments ".
Pensar en com ets tu i dubtar de com són els altres.
Continuo pensant que la fredor de la virtualitat està sobradament compensada per tants i tants gestos que el nostre intel.lecte és capaç de transformar en imatges reals.