24 d’octubre 2006

Llàgrimes de tardor


El Meme d'el veí de dalt mereix un punt i a part. Us recomano que el llegiu i sobretot que l'escolteu.
Sense demanar-li li he manllevat un paràgraf i n'he fet una petita reflexió.
" Apropar-se pels vorals perillosos i pecaminosos de la vida té el seu encant. Aboca't! Potser és només un desig, i de desigs també es pot anar tirant"

M'atreveixo a afegir que sovint és més emocionant que traspassar-los. Perquè no hi ha res que ens emocioni més que l'espera. I em pregunto: És encant? Desig? O màgia del que desconeixem? O màgia del que sentim i sovint no gosem expressar perquè " els límits infranquejables de la societat" ens ho impedeixen.
El que és evident és que hem de sublimar aquesta màgia, expandir-nos en ella i viure-la com un regal. I no m'erro molt si penso que certs blocaires desprenen aquesta màgia, sovint soterrada amb altres finalitats literàries tan o més encantadores. Però les emocions i la sensibilitat de cadascú acaba traspuant i empapant a qui està disposat a rebre-les.
Viure en l'anonimat a la blogòsfera i poder compartir " paraules " que s'endinsen i trasbalsen, és viure a l'altre costat del riu. Veure fluir l'aigua com veiem passar la vida. Asseure't en un cafè imaginant " altres vides ". Assaborir el cafè, tancar els ulls i olorar el seu perfum. Disfrutar el moment i intuir " altres moments ".
Pensar en com ets tu i dubtar de com són els altres.
Continuo pensant que la fredor de la virtualitat està sobradament compensada per tants i tants gestos que el nostre intel.lecte és capaç de transformar en imatges reals.

10 Comments:

Anonymous Anònim said...

Joana

per al.lusions (i perquè sóc educat i agrait de mena) el teu post mereix resposta. Certament, la fredor de la xarxa queda suplerta per allò que la gent hi escriu. Alguns us coneixeu, d'altres ho intuiu, la majoria (com jo) no tenim ni idea de qui hi ha a l'altra banda de la vorera. I tampoc ens cal travessar el carrer. En el meu pis som molts veïns que tan sols ens saludem i ni ens sabem el nom. Jo (com ells) em faig pel-lícules sobre com deu ser conviure amb ells, què mengen, on passen l'estiu, de què treballen, si els agradà llegir, si enganyen la parella, si voten CiU o PSC,... Per això sóc el vel de dalt. Segurament fer un bloc vol dir moltes coses, però si hi ha una que cal ressenyar és les ganes de voler dir coses de forma deshinibida i sincera (i compromesa) amb tu mateix i els que et llegeixen, i aquí està la gràcia; que no et coneixen, però t'imaginen i et responen. Com jo amb els meus veïns; que no parlo a peu d'escala però al millor ho faig a peu de bloc. Curiosa la naturalesa humana...En fi, cap problema per manllevar-me els mots (que poètic que m'ha quedat això) i rep cordials records del veí.

3:52 p. m.  
Anonymous *eLi* said...

Hola mama!!!
Felicitats pel blog, és genial!
Ara t'escric des de la biblioteca de Barcelona, peruè vegis que m'ho curru ;)

petons i fins divendres :*


t'estimooooooo

7:02 a. m.  
Blogger Joana said...

Veí de dalt,
El post és una auto-reflexió amb veu alta que he fet d'una frase extreta a l'atzar. Res més lluny de qüestionar res i menys a l'autor. No voldria que m'haguessis malinterpretat. Tot el contrari.
Desconec qui hi ha a l'altre costat. És pura intuïció.Tenir un bloc potser és una petita aventura personal,un repte i un compomís.Les inquietuts que mouen a cadascú poden ser ,o no, les mateixes. En tot cas l'encanteri de l'anonimat em fascina.
I la frase em va donar peu per dir la meva.
Ben cordialment...

7:24 a. m.  
Blogger Joana said...

*eli*,
Han calgut 100 km de distància per llegir-lo. Sabía que un dia ho faries.
Amb tot el meu amor!

7:26 a. m.  
Anonymous *4&3* said...

Que cert que és l'immens poder que té la ment i la imaginació.
Pots crear el teu món, els teus somnis, les teves metes i supòsits i mils etcèteres que fan especial cada moment que hi passes en el teu propi món.
Tan macu és el món que vius realment com el que tu et crees, cadascun t'aporta algo per poder ser més feliç.

Tota meta és traspassar allò que volem al món on existim.

PD:Ummm cada dia menjo algo de xocolata.

2:04 p. m.  
Blogger Joana said...

*4&3*,
Somniar és gratuït. I la capacitat per imaginar i viatjar més enllà de tota frontera és exclussiu dels humans. I només es viu un cop!
Mmmmmmmm...la xocolata negra amb 70% o més de cacau és un altre petit plaer.Jo també en menjo un trosset cada dia ;)
A reveure!

3:44 p. m.  
Blogger jbauer said...

Joana, ja saps que fa poc que ens llegim, però els teus comentaris son sempre encertats. Poetisa?

i veí de dalt, per al.lusions també et toca un premi a la redacció.

Joana taràs x sant Narcís a Girona?

8:18 a. m.  
Blogger Joana said...

jbauer,
Gràcies. Ja sé que som " noves" en aquesta blogòsfera. Però és un privilegi coneixer tanta gent diversa.
Estaré a Girona per Fires i si et ve de gust podem fer un " toc".
Traspassarem la vorera? ;))
Joana

8:22 a. m.  
Blogger Mr. X said...

Wei, no coneixia el teu blog :P M'hi passaré, ho prometo ;)

12:49 a. m.  
Blogger Joana said...

Ei! mr.x,
Ara ja el coneixes . Quan vulguis passar ja ho saps. Veig que ets Peixos. Jo també. ;)

3:14 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home