Retrat ( III )

A la tornada, en cotxe, l'Aura estava callada. Va dir a l'Ignasi que tenia una migranya d'aquelles que volen foscor i dormir. Que no soparia.

- Hi ha amanida de pasta a la nevera i fruita. Pots sopar i jo aniré a descansar.

L'Ignasi va pensar que amb poca cosa soparia. Els canapès i el còctel també li havien tret la gana. Acabaria de mirar uns papers al despatx.

Aquella nit l'Aura no va poder clucar ull. Va donar voltes. Només veia la cara d'en Marc. I la volia pintar, fer-li un retrat! Això la va desvetllar encara més.

L'endemà de bon matí van trucar al telèfon. L'Ignasi ja havia marxat a la feina i l'Aura baguejava encara al llit. L'assistenta li va dur l'encàrrec .

_ Ha trucat un tal senyor Marc i ha deixat aquest número per vostè. Que el truqui quan pugui - li va dir a l'Aura.

L'Aura es va aixecar d'una revolada, es va rentar la cara, es va beure el cafè i el va trucar.

Van quedar per aquell mateix matí. A les 12, a l'estudi que havia llogat a Barcelona.

La volia pintar! I ella només va poder contestar amb un fil de veu, que li agradaria molt.

A les 12 en punt estava davant la porta de l'estudi. En Marc la va rebre amb un somnriure de pam, acabat de dutxar. El cabell moll. Ella va donar un cop d'ull a l'estudi: Teles, pinzells, paletes, caballets, quadres, pots i esmalts. Un fil musical i una llum tènue. Un lloc molt càlid. S'hi va sentir bé.

La va fer passar i li va oferir un te. Es van asseure. Es van mirar. Els va costar començar a conversar.

_ Vull pintar-te.

_ Per a què? li va preguntar l'Aura.

_ Vull portar-te sempre amb mi.

I durant una setmana, cada dia a la mateixa hora, l'Aura va anar a l'estudi.

El retrat avançava però encara no el podia veure.

_ Fins divendres , li va dir en Marc, quan l'acabi del tot.

El divendres el va poder veure. Es va quedar muda.

Era ella amb vint anys menys, amb el vestit i el pentinat del dia de la graduació.

_ Com podia recordar fil per randa cada detall?

En Marc li va dir que durant aquests anys només havia viscut per retrobar-la. La tenia present cada dia.

Ella va insinuar-li que no es pot viure de records. La vida és un canvi constant.

_ Jo he sobreviscut, li va dir en Marc.

_ Es pot viure sempre que tinguis quelcom per aferrar-t'hi, un motiu, una il.lusió, una persona... va dir l'Aura.

A l'Aura se li plantejava la mateixa qüestió que uns anys enrera. Viure amb comoditat i seguretat amb l'Ignasi. Tenir totes les necessitats cobertes i tota mena de capricis. Una vida aburgesada i ensopida, amb el grup d'amics de sempre; els sopars, les festes, els vestits i el luxe. O deixar-se temptar per un món incert, bohemi, viatjant sovint. També potser amb un cert desordre, però en definitiva més atractiu. I amb algú que sap improvisar, creatiu i sensible. En aquells moments, com tants anys enrera, va tornar a dubtar.

Al migdia, però, no va anar a casa seva l'hora de dinar.