06 d’agost 2006

Retrat ( II )

Desperta més d'una nit somniava sentir , ni que fos per uns segons, l'escalfor dels seus llavis.
Com puc pensar això? - es preguntava l'Aura.
- Estimo l'Ignasi.
El dia de l'exposició es va llevar d'hora. Va anar a la perruqueria i es va arreglar de cap a peus. Estava neguitosa. No sabia què posar-se. Ni molt mudada ni poc. Ni vestit de còctel ni d'esport. Ni vestit llarg ni curt. Pantalons o faldilla? Sabates amb tacó alt?
No, en Marc no era alt. Era prim, sí, però no era alt. No podia ser més alta que ell. Un dilema.
La trobaria atractiva? - es va preguntar.
Podia perdurar el desig després de tants anys?
Ella es va dir que sí , que encara el desitjava.
No podia demorar-se més, pensant. Es va vestir, es va maquillar suaument i va baixar les escales. L'Ignasi ja l'esperava a baix. La va trobar radiant, més bonica que de costum. La va besar al front.
- Anem-hi! - és tard.
La sala d'art era al Passeig de Gràcia. Feia un dia primaveral, molt clar. Barcelona també estava bonica, com l'Aura.
El dia de la inauguració, ja se sap, hi ha més gent. El còctel de benvinguda el servia un dels bons restaurants de Barcelona, el Drolma. Per tant, l'èxit estava assegurat. I a aquella hora de la tarda ja venia de gust picar alguna cosa. Les 6, eren les 6 de la tarda.
Només de creuar la porta el va veure. Ell estava atenguent els amics, els saludava i reia. Se'l veia eufòric. Ella i l'Ignasi es van anar acostant cap a on era en Marc. L'Aura notava un cuquet dintre seu i també que el cor se li accelerava. Havia de controlar-se. Va respirar fondo. En Marc va alçar la vista i els va veure. L'Ignasi es va llançar cap a ell per abraçar-lo. Es van fondre en una abraçada esperada, sincera i amical. Feia tant que no es veien!
Un minut, va durar l'abraçada. De seguida l'Ignasi li va dir a n'en Marc:
- Recordes l'Aura? I en Marc sense obrir la boca va fer que si amb el cap. L'Aura el va mirar i el va felicitar per l'exposició i per l'èxit aconseguit com a pintor. Es van donar dos petons, a galta i galta, casi sense tocar-se, només un suau fregadís, el just perquè els dos s'estremissin. Es van mirar i sense parlar es van dir moltes coses.
- Preneu alguna cosa - els va dir en Marc-.
- He de saludar uns coneguts.
- Tornaré amb vosaltres en uns minuts.
L'Aura necessitava beure, menjar, anar a mirar quadres, moure's. No es podia quedar palplantada i bocabadada. El va trobar irresistiblement seductor ,a n'en Marc. El cabell gris, una mica llarg. Unes petites arrugues li vorejaven els ulls. Aquells ulls tan verds. I els llavis! Aquells llavis tan molsuts, que encara recordava. Continuava prim. A ella li agradaven els homes prims. L'Ignasi havia agafat una mica de pes. Massa hores al despatx. Li diria que tornés a fer tenis. Abans hi jugava 2 cops a la setmana i no feia panxa. Avui a la nit li ho diria.
Quan es van despedir, després d'una hora de voltar per la sala i de parlar de coses trivials tots tres, en Marc s'acostà a l'Aura i, a cau d'orella, li va dir que la volia pintar, que li volia fer un retrat. I dirigint-se a l'Ignasi van quedar que un dia farien un sopar plegats i parlarien de tots aquests anys.
- Conserva-la. - li va dir en Marc.
- És una noia molt bonica.

2 Comments:

Anonymous Spock said...

...I és que, de vegades, el retorn d'un desig que semblava llunyà, colpeja amb molta més força que als somnis. M'encanta ccom expliques la dualitat i els dubtes de l'aura...

el tercer aviat?

Una abraçada

Spock

10:47 a. m.  
Blogger Joana said...

Eiiiiii!! Spock,

Crec que els destijos dormisquegen en el nostre inconscient. i que només ens cal una paraula, un so d'una mu´sica, una conversa o algú...perquè se'ns desvetllin de nou.

A veure la tercera...

Una abraçada

3:25 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home