23 de maig 2006

Perduda en el paradís



Arribo a la conclusió que sí, que els adolescents sovint es perden, es dispersen. Necessiten el seu espai i el seu temps per resituar-se, sobretot en el món dels adults. Els costa agafar embranzida, organitzar-se, decidir-se.
Per altre costat han d'esplaiar-se, assedegar-se de música, d'amics i d'amor.
Un temps perdut mai és un temps perdut.
Estic convençuda que és un temps per a recapacitar i sedimentar coneixements.
Cultiven valors tan fantàstics com l'amistat, l'altruisme i la companyonia.
Des de l'ombra podem acompanyar-los. Des de la distància, guiar-los. Respectar els seus silencis i escoltar-los en els moments d'eufòria. No podem decidir per ells.
Si el temps perdut serveix per emprendre un futur amb ganes i amb responsabilitat, benvingut sigui.
Perdre's per retrobar-se i aixecar-se un cop i un altre no deixen de ser petites lliçons de vida que els ajuda a créixer i a madurar com a persones.
Saben que la vida no és un paradís etern; per això s'aferren als instants perduts i viuen el moment.
Intueixo que , en silenci, es pregunten per el futur que els espera...

2 Comments:

Blogger Marta Mulberry said...

Joana, quines sàvies paraules... mentre et llegia recordava la darrera conversa que vaig tenir amb la mare d'un amic adolescent. Sort que us tenen a vosaltres per acompanyar-los en aquest camí i això no té preu. Enhorabona pel bloc (m'encanta com escrius!) i fins la propera!

11:51 p. m.  
Blogger Joana said...

Bé , veig que funciona!! He rebut l'avís del teu comentari per correu.

També nosaltres hem set adolescents i si ho recordem no és gaire diferent d'ara, tot i que hi ha qui ho vol maquillar i dir que no té res a veure.
Diuen que l'adolescència és com passar la varicel.la. Tothom la passa, més o menys forta i tothom se'n surt! No dura tota la vida. Ara però, s'allarga uns anys més.

Fins aviat!

10:08 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home