LLum de Dona

La mudança

2007-09-25T09:23:00.000-07:00

He fet reformes a la meva segona residència. No té vistes al mar però puc sentir la seva remor. De fet no és un lloc només per a l'estiu. No. Vull estar-m'hi tot l'any.

Tampoc és una masia a la muntanya tot i que l'he amoblada amb mobles rústics. Donen més caliu. Els prefereixo als d'Ikea ( que us confesso que no hi he anat mai ).

És una casa penjada d'un fil i es gronxa amb l'aire.

He desempolsat els canelobres per lluir-los el dia de la inauguració tot i que ben mirat hi posaré unes espelmes...

He rentat les cortinetes de ganxet ( estaven esgrogueïdes ) i he emmidonat els cobretaules.

He rentat les fundes dels coixins i els he escampat arreu, sobre l'escó, sobre l'estora prop de la llar de foc, al balancí, sobre el llit...

He posat unes estovalles blanques, de fil ( que uns amics irlandesos em van regalar ).

He tret la cristalleria per a poder brindar. Tinc cava a dojo en fresc, xocolata, pastissos i maduixes ( del meu hort ), cafè del bo ( la meva perdició ). Un ram de lliris ( del meu jardí )...

He penjat quadres de la casa vella. He vernissat portes i finestres i he emblanquinat les parets.

Fins i tot el gramòfon funciona!

Després de tanta endreça necessitava un bany.

M'he banyat a la gorga ( No. No és una piscina ). Una bassa prop del riu, amb un saltant d'aigua... Com una cua de cavall.

Una bassa envoltada d'arbres fruiters, muntanyes i singleres, pollancres i faigs...

He tancat els ulls. Sé que ningú m'espia...

Encara no us he dit l'hora i el dia...

M'he regalat el bany, m'he deixat engolir pel remolí i he gaudit de la dansa de les fulles anunciant la tardor.

M'agrada regalar-me instants quan he acabat de feinejar... Un bocí de xocolata o una estona de relax... Una copa de cava... Un llibre... Fins i tot una conversa... o tota una nit...

M'he descuidat la toballola a dins de la casa i necessito abrigar-me... Comença a llustrejar.

Apareixes del no res i em poses el barnús blanc damunt les meves espatlles.

Et desconec però m'agrades...

Deus ser un " altre" regal...

M'obres la porta i m'acompanyes...

Et miro interrogant-te... Amb cert desconcert , però amb ànsia...

_ Primer nosaltres, em dius... Després, els convidats!

Benvinguts a la casa nova!

Orada a l'orenga

2007-09-22T01:00:00.000-07:00

Ingredients:

Filets d'orada

Tomata natural

Oli d'oliva

Sucre

Pebre negre

Orenga

Demaneu a la peixeteria que us filetegin l'orada ( 1 per comensal )

En una cassola plana poseu un raig d'oli d'oliva i hi ratlleu 3-4 tomates.

Hi afegiu un polsim de sucre i un de pebre negre molrat.

Deixeu-ho coure uns 20-25 minuts.

Poseu al damunt els filets amb un pols d'orenga ( la pell a sota ).

Sacsegeu la barreja amb la cassola tapada, uns 3-4 minuts, no més de 5.

Deixeu-ho reposar 5 minuts i ho teniu llest per menjar.

Podeu acompanyar-ho amb un flam d'arròs blanc.

Que us aprofiti!

Nus

2007-09-16T12:17:00.000-07:00

Si em lligues que sigui amb tu

Si em nues fes-me un llaç

Si m'abandones... deslliga'm

Si sóc un regal per a tu ... Ves desfent la llaçada ben a poc a poc

La Tornada

2007-09-13T06:41:00.000-07:00

(cliqueu a sobre per a poder llegir-ho)

La represa de l'activitat diària després de l'estiu comença a primers de setembre però sobretot quan els nens tornen a l'escola ( no ens enganyem tothom no fa dos mesos de vacances ). Però sí que el mes d'agost , al nostre país, esdevé "inhàbil" laboralment parlant.

Hi ha una esbandida general de joves pels carrers, bars i parcs.

Els horaris de molts llocs de treball tornen a ser els de sempre. Per a molts s'acaba la jornada intensiva i per altres els dissabtes deixen de ser festius.

Els mitjans de comunicació ens ho anuncien a totes hores.

Un any rere l'altre es repeteixen les mateixes notícies. La despesa que suposa tornar a l'escola ( llibres - No es poden reutilitzar d'un any per l'altre i la gratuïtat queda lluny ). La roba per vestir els nens ( d'acord, creixen ... però tampoc cal comprar-la tota de cop. Hi ha periòdes de rebaixes. ), el material nou de trinca perquè res del curs es pot o no volem aprofitar.

En un altre apartat es parla dels barracots que durant aquest curs per a molts nens serà la seva escola. Hi ha alguna escola "nova" que aquesta darrera setmana estava acabant-se ... a quatre dies de començar el curs. Tot a correcuita. Llegirem a més d'un diari cartes de pares indignats perquè no han obtingut plaça a l'escola més propera al seu domicili mentre altres nens que viuen a l'altre punta hi accediran.

Els mestres interins també tenen la seva tornada amb trasbals. A molts se'ls adjudica una plaça a més de dues hores del seu domicili familiar. Es queixen de que són un número. Jo crec que també és molt important que els educadors dels nostres fills es sentin bé al lloc on han de donar classe i no amb neguits extres.

Reclamacions a Ensenyament i així transcorrerà el primer trimestre.

A Girona en quatre dies arribaran les Fires de Sant Narcís ( quan tot just els nens i professors acaben de conèixe's) i amb unes setmanes més, Nadal... Passa molt de pressa el primer trimestre! Jo crec que massa!

Aquests dies també es parla i molt de la síndrome postvacacional. Neguit, estress, palpitacions, insomni són alguns dels símptomes que la gent nota. Més o menys semblant a l'astènia primaveral, abans de l'estiu.

Ens proposen mil remeis amb forma de vitamines i defatigants, llibres d'autoajuda per entrar a la roda laboral sense pressa, com una segona adaptació, vaja, com l'adaptació que fan els petits a les escoles bressol. Un altre tema a destacar, la manca de guarderies públiques i el cost de les privades. Feu quatre números els que tingueu 2 o 3 criatures. La mitjana de preu de les privades és de 300 euros al mes i les municipals no són gratuïtes del tot.

A vegades penso que estem en una espiral sense sortida. Cada època de l'any es repeteixen els mateixos problemes. Ja sé que tot és cíclic, però els ciutadans de tant en tant o més a sovint hem de tenir alguna satisfacció.

Paguem, paguem i paguem ... Haurem de deixar la nostra professió i fer la feina que paguen a uns altres perquè la facin?

Els polítics només es mouen per la pressió social. Ja em direu doncs el que ens toca.

En general estem cansats de demagògies i falses promeses. Ara que vindran eleccions es mourà alguna cosa. Es deixaran a l'aire algunes promeses, s'agafaran al vol i deixaran anar una mica la beta...Allò de contents , però enganyats.

No sé si fóra millor inventar una píndola que servís per l'astènia primaveral, per la síndrome postvacacional i de passada per donar una mica de claredat a tots aquests temes pendents. Jo trobo que fa massa que duren!

La continuació del post d'en Clint.

Primer dia de classe d'un adolescent d' 1,76 m i 69 kg.

_ Com ha anat wapo el primer dia de classe?

_ Bufff.... Les nenes estan molt bones... No sé si em podré concentrar aquest curs!

_ Bé ... Hauràs de compaginar una cosa amb l'altra!

_ Bufff... Serà difícil!

RESPOSTA

2007-09-09T13:26:00.000-07:00

Rosella, Babols, Gallaret, Quiquiriquic, Rosa vermella, Papaver rhoeas (en llatí ), Roella, Gall gallaret,Paparola, Pipiripí...

( Fotos fetes aquesta primavera passada a la Garrotxa )

Característiques :

És una planta herbàcia anual que creix entre els sembrats, especialment de cereals i lleguminoses. De color vermell i fruits en càpsula.

S'utilitza com a planta remeiera , en forma d'infusió, per els costipats, tos i insomni.
La llet que compté fa de lleuger adormidador ( extret del llibre d'en Lluís Ripoll - Herbes i remeis casolans - Ed.H.M.B )

Curiositats: Fa pocs dies vaig comprar a la fleca pa amb pètals de rosella.

ENDEVINALLA

2007-09-08T09:35:00.000-07:00

ELS CAMPS VERDS ESQUITXO,

VERMELLETA DE COLOR

SENZILLA PERÒ VISTOSA

SEDUEIXO A TOT PINTOR

Temptació

2007-09-04T14:54:00.000-07:00

Ets TU

Que em reclames

Que em busques

Que m'empaites

Que em mires

Que em somrius

Que em parles

Que t'ofereixes

Que em proposes

Que m'acompanyes

Que em fas efervescent ...

I mentre el sol d'estiu va amainant, els teus ulls respiren aigua salada i llepen olor de mar i jo em perdo en les meves paraules...

I no sé si t'agradaria ... perdre't en mi...

Retalls

2007-09-02T14:26:00.000-07:00

La Duschgel em va passar un meme ja fa uns quants dies. El meme del 8. Un curiós meme. Es tracta de dir 8 coses de mi que encara no sabeu. I és que som curiosos de mena!

Que fàcil seria fer un cafetó tots plegats , xerrar una estona i mirar-nos als ulls. Deduir què s'hi amaga darrera de cadascú , com ens movem , gesticulem, parlem i ens expresem.

Però la virtualitat fa que conservem aquest punt enigmàtic, de misteri. Això ens dóna peu per continuar tafanejant per aquest món i conèixer retalls de vida , bocins, parceles que per més memes que fem mai acabarem de monstrar-nos com som.

De fet tots sabem que no som " Aus raris", tot al contrari, gent molt humana, sensible i compromesa i amb aquell puntet de sentit de l'humor que tant ens agrada.

Endavant, doncs:

_ M'agrada viatjar. Conèixer altres cultures i altre gent. Provar menges diferents. El viatjar ha sigut la meva segona escola d'aprenentage de la vida. He après a no tenir por davant lo desconegut. He descobert que tothom és com és degut a la seva història ( personal, del lloc on ha nascut i viscut ) i que tothom té un tret que el fa diferent. He viatjat durant molts anys anant de càmping. Fent rutes i preparant recorreguts quilomètrics. 2 o 3 dies a cada lloc.Sense tele, fullejant un diari cada 3-4 dies... desconnectada del món i envoltada de natura.

He voltat per França, Anglaterra i Escòcia, Holanda, Irlanda ( nord i sud ), Còrcega, Espanya i les Illes, Alemanya, i ciutats com Paris, Berlin, Hamburg, ... ( amb tenda, remolc i autocaravana ). Llocs més programats com Bulgària, Egipte, Grècia, Sardenya, ciutats com Brusel.les, Venècia, Roma, Edimburg...

---------------------

_ Tinc debilitat per les arracades. En tinc de totes mides, colors i materials ( d'or, plata, bisuteria ). No surto mai de casa sense. Les combino amb la roba que porto. Em donen vida a la cara. Potser és quelcom inherent a la meva fisonomia. No tinc penjoll al lòbul de l'orella ( és un tret hereditari ). I per tant em veig estranya sense res que hi pengi o ho adorni. Ho supleixo amb arrecades i punt.

--------------------

_ Tinc la carrera de Psicologia per acabar. Em falten uns quants crèdits. Digueu-me vaga!. Després de cursar una carrera tècnica em vaig posar a treballar i per gust vaig començar psicologia. Sóc una persona que quan començo una cosa, l'acabo encara que no m'agradi del tot. No sóc de pagar un curs i deixar-lo per S. Santa o pagar un gimnàs i no anar-hi. Sóc complidora. La Psicologia és l'única cosa que tinc inacabada...Ho faré!

--------------------

_ M'agrada fer esport. De fet he estat pocs periodes de temps sense fer-ne. Em sento bé, vital. Em dóna energia i alhora em relaxa. Escampo la boira mentalment. Cremo calories. És un mitjà per relacionar-me i sens dubte, un regal pel cos.

He fet esquí, canoa, rafting, aerobic, tenis i bicicleta. Ara faig ioga, natació i senderisme. Hi estic enganxada. Sóc antisofà.

--------------------

_ M'agrada fer cursos i cursets. N'he fet per la meva professió ( Formació continuada ). Però m'encanta fer-ne que no tinguin res a veure amb la feina.

He fet cursets de cuina, de balls de saló, de dansa del ventre, d'escriptura creativa, un d'astrologia, de massoteràpia, de sofrologia musical. Català, anglès, dietètica i un de Protocol social...

Crec que és una manera més de sortir a l'exterior i d'aprendre.

--------------------

_ Sóc calculadora i previsora. M'agrada programar qualsevol aconteixement amb temps i dedicació. M'hi entrego amb passió. M'ho treballo. Hi poso el millor de mi i en gaudeixo tant o més que el moment mateix. Però també sóc impulsiva... De tant en tant actuo sense programació prèvia... Suposo que és el meu " alter ego " que protesta i em guanya. Llavors veig que hi ha coses que surten bé i d'altres que no tant, com tot a la vida, tant si ho programo com si no. Tot no depèn d'un mateix.

--------------------

_ Cuido l'alimentació. Per mi és un plaer, menjar. És cultura, és descobrir, és educació, és ensenyar, olorar, sentir... És una font inesgotable. Compartir, alimentant el cos i l'esperit.

Em preocupa veure com cuina la gent ( o no cuina, que és pitjor ) i la manca de qualitat que s'ofereix a molts restaurants. S'ha guanyat amb alta gastronomia però anem perdent els sabors autèntics.

Hi ha una autèntica degradació de la cuina. Ho vaig comentar en un post, el menjar és com un acte d'amor. Em temo que els pre-cuinats, el menjar escombraria i la manca d'educació del paladar portarà a la ruïna un dels autèntics plaers que encara podem gaudir.

-------------------

_ Tinc una fita. M'agradaria associar-me a Metges sense Fronteres. Anar a algun país i ajudar a la gent. Si tinc el cap clar i el cos en forma.... marxaré lluny... quan els meus siguin independents.

Si no puc marxar lluny em quedaré a prop. Faré un voluntariat ( ja n'he fet algun ). També a casa nostra hi ha molta gent necessitada. Si els que estimo em volen acompanyar seran benvinguts, un senyal d'amor. Però... seré egoïsta per un cop a la meva vida... Si per ells és una obligació, un no deixar-me anar sola... Faré allò que he desitjat sempre... Donar allò que a mi em sobra als que no tenen res, cuidar amb les meves mans i abraçar amb els meus braços.

Per fer el viatge final no necessito cap equipatge!

Aprofito per penjar el fons de pantalla que tinc posat. Un altre meme que m'ha passat l'Esther.

És l'estany de Banyoles. Un lloc ple de pau. Verd. L'aigua que canvia de colors cada dia depenent del sol i dels núvols.

Em relaxa contemplar aquesta imatge. Us veig darrera i m'imagino com sou. A casa vostra davant la pantalla i escrivint com ara ho faig jo.O intuint , deduint, pensant i somrient.

M'agradaria saber quin fons de pantalla tens Uribetty, aquest jove poeta que ens enlluerna amb els seus versos.

Les últimes notes

2007-08-29T23:00:00.000-07:00

Sonen les últimes. Són les últimes notes que s'escampen per l'esgésia de Sant Genís de Torroella de Montgrí, enmig d'un silenci sepulcral i ple de gom a gom. Només d'un dits àgils en pot sortir la màgia de la música.

Són els últims dies d'estiu. Un estiu més fresc del que estem acostumats... La pluja ha fet marxar molts turistes i els indrets queden mig buits.

Els festivals de música van tancant les seves portes fins l'any que ve.

Les últimes entrades es compraven per internet pocs dies abans del concert.

La clausura, de la mà del pianista Joaquín Achúcarro. La pinzellada clássica del Festival de Torroella. Un dels millors pianistes de l'Estat espanyol.

La primera part ens va obsequiar amb un recital dedicat a Johannes Brahms i a la segona, una visió de Granada oferta per Isaac Albèniz, Manuel de Falla - Andaluza -,Claude Debussy - la puerta del vino i la soirée dans Grenade - i El cant dels ocells de Joaquim Nin - Culmell.

Precís, metòdic i elegant aquest fi de festa.

L'església de Sant Genís ( d'estil gòtic ) es va alçar majestuosa en una nit amb lluna creixent i amb els perfils empordanesos guaitant-la.

El lloc, sobri. L'acústica , aconseguida gràcies a les pantalles acústiques que s'hi han instal.lat.

Al costat, un Palau gòtic i renaixentista del segle XIV ( antic castell feudal ), transformat en hotel i restaurant - El Palau Lo Mirador -.

El pati està catalogat com a monument nacional. L'han adaptat com a Chill Out i és una meravella prendre-hi un cafè.

-----------------------------------

....." Un buffet fred a la carpa dels jardins un cop acaba el concert... Ens barregem amb la gent que no coneixem. Entre ells l'ex President de la Generalitat de Catalunya ( Pascual Maragall ) i la corrua de gent que l'envolta... El pianista... empresaris... polítics... amics i coneguts... que no el deixen respirar amb les salutacions.

M'assec a dos pams d'ell, li desitjo que li aprofiti i assaboreixo el cava que un cambrer molt professional i atent em serveix.

Disfruto del meu anonimat observant una part de " l'elit " política catalana que disfruten de les seves vacances a l'Empordà. No goso treure paper i llapis... No fos cas que es pensessin que sóc periodista o d'algun partit de l'oposició. No. Em mantinc al meu lloc.

Els repasso i hi veig material per a molts posts que segurament no escriuré. Sens dubte, és la gran comèdia de la vida on tots hi representem un paper. Però on, sovint, ser-ne espectador, esdevé un privilegi.

Em sorprèn veure " madames" poc glamuroses per a l'ocasió....Faldilles llargues arrugades, esperdenyes i cabells no planxats ni ondulats ... senzillament deixats anar...

De fet és la diferència que els fa diferents.

La majoria dels passants fan patxoca de com van abillats. L'ocasió s'ho mereix, i el lloc també. Ells estan de vacances i es distingeixen anant vestits com " d'estar per casa". Jo he disfrutat empolaïnant-me i fer de la sortida una petita festa. Potser les prioritats són diferents..."

----------------------------------------------------------

He gaudit de la meva llibertat per moure'm com peix a l'aigua i aplaudeixo al servei perquè no ha fet distinció als començals que han estat a primera fila i als que hem comprat les entrades més barates per internet.

No sabeu com m'agrada veure el món per un forat ( que no és el mateix que el forat del pany ). No. Avui no he espiat. Avui m'hi he recreat.

La lluna o jo

2007-08-25T02:12:00.001-07:00

A l'estudi entra la llum del capvespre per la claraboia. He regirat llibres i papers, mapes i fulletons de viatges. M'he entretingut tot ordenant nous projectes i noves aventures.

Al calaix dels records només hi ha això, records.

...És difícil acotar les etapes mentre les vas vivint. Una acaba diluint-se mentre en comença una altra. I mentre fas les passeres, tentineges per no caure al riu i que se t'endugui el corrent. Claves els peus a les pedres i trepitges fort. Has de passar a l'altra vorera i començar a caminar de nou.

I t'envaeix aquell punt d'il.lusió per albirar què s'hi amaga a l'altre costat del turó...

Caminem , igual com respirem, sense adonar-nos-en!

I l'airet que entra pels finestrons m'embulla els cabells i em fa pessigolles.

Poso música i em deixo caure al balancí...

Deixo passar el compàs del temps flairant la meva pell ... Es fa de nit...

La pell d'estiu desperta l'udol dels nous passants, enlluerna als coneguts o ... és la foscor de la nit que em transforma. Més atrevida...

Em calço les sabates platajades i el vestit de foc. Em despentino els rínxols, em matiso la mirada. Vull competir amb la lluna.

Em torno fada... Sé que ho seré fins a la matinada...

I cada estiu, i per una nit, ningú em reconeix... ni tan sols la lluna.

I l'endemà ... el cafè del matí, té gust de TU.

Um meme

2007-08-21T14:32:00.000-07:00

M'arriba un meme ( bé, ja fa dies que el tinc pendent) de la mà de l'amic blocaire Mon de la Garrofa de Mont-roig.

Foto de l'Eli ( Girona temps de flors 2007 )

Es tracta de donar una pinzellada a alguns blocs i webs que més visito i que m'agraden per algun motiu.

Un bloc en català:

El bloc de la Myt.... fa poc que l'he descobert. Desprèn una calidesa que enganxa. I una música que em dóna pau. Doneu-li un cop d'ull.

---------------------------------------------

El bloc d'en Dessmond. Un bloc que parla de política i d'alguna cosa més: gastronomia, família, de vacances... Sovint amb un to sorneguer... Si voleu estar informats del que passa dia a dia, entreu-hi.

----------------------------------------------

El bloc del poeta per excel.lència de la blogòsfera: Barbollaire. No puc anar-me'n a dormir sense entrar-hi. Dolç, gens rebuscat, ple de colors nítids... i amb música! No us el perdeu!

----------------------------------------------

Un bloc en un altre idioma:

M'encanta el bloc de la Duschgel ( en castellà ), tot i que escriu molt bé el català i no sé quantes llengües més ( quina enveja sana! ).

Plasma d'una manera sorprenent les traces d'una realitat que ens és propera. Redacta uns escrits que voregen la perfecció, amb una qualitat gramatical que deixa traspuar que deu dedicar-se a una feina relacionada amb les lletres i les llengües.

El bloc del Paseante ( en castellà ): Enllaça històries en cada post. Barreja realitat i ficció. Un bloc sobri i intel.ligent. Jo crec que podria passar per ser un bon escriptor.Temps al temps.

------------------------------------

Una pàgina web:

M'he enganxat a photo.net i badoco mirant fotos. Fotos de tots els estils i de grans fotògrafs. Me n'adono que sóc una ignorant en aquest camp.

------------------------------------

Un post especial d'interès:
Això de l'interès és personal, crec. Jo més aviat diria un post que em va sacsejar quan el vaig llegir. És el S.O.S economico-laboral, escrit pel Gatot. Era el mes de desembre. Un mes en què sembla que el món s'acabi, pel malbaratament en el menjar, les festes i els regals. I em va tocar la fibra...

----------------------------------

Una eina d'internet: El Google mateix m'ajuda molt.

----------------------------------

Un video: Un de Metges sense fronteres o de Pallassos sense fronteres

Un audio: Concert de la Madonna de l'any 1990.

( Em disculpareu però no acostumo a mirar ni escoltar música ni videos per internet i tampoc els sé posar aquí , els enllaços... però n'aprendré abans que s'acabi l'any).

Com que veig que tothom bufa quan li passen un meme , el deixo a l'aire. Si algú li fa il.lusió fer-lo, ja sap... Endavant!

Contes d'estiu ( II )

2007-08-19T02:35:00.000-07:00

Imatges robades

Al seu estudi mai hi veig llum. De nit sempre està fosc. Sé que m'espera... Treballa de fotògraf a la revista " NUM ". Una revista de nus, masculins i femenins.

Em conec i reconec el meu perfil, cada pam del meu cos. Són anys de viatge junts, jo i el meu cos.

Me'l cuido i l'hidrato amb cremes , olis i perfums, i el moldejo amb suaus massatges i embolcalls ( d'argila verda, d'algues i sals minerals ...).

Ressegueixo cada corba al mirall i m'estimo la imatge que desprenc, mentre el seu objectiu traspassa els cortinatges. Em vesteixo amb bates de seda, pijames de ras i botons nacarats i deixo entreveure blondes i puntes, cames de seda i ungles de carmí. M'adorno amb perles cares, sabatilles de plomí i perfums de París ... Unes gotes als turmells, als plecs, unes gotes darrera les orelles, entre els pits i al melic ...

Els seus dits em raspallen els cabells mentre noto l'escalfor del seu alè.

Deixo que es passegi, càmara a la mà i jocs de llums...

I de nit, sempre és la companya - la nit - unes mans m'acaronen perquè també s'acaronen, en altres nits... les seves nits, les nostres nits.

I en somnis l'esguard del seu cos nu es transforma en un univers nou, capaç de traspassar el moment.

I més enllà... el desig, per sublimar l'instant fugisser de tota raó, lògica o il.lògica, si entenc la raó com l'instrument que ens fa racionals. Perquè en moments de vulnerabilitat extrema no puc raonar. S'imposa el silenci i res ni ningú pot restablir l'equilibri d'un somni que va més enllà de qualsevol record.

I sí, jo també l'he despullat, nit rera nit quan el seu cos implora el meu, tan nu com el seu.

------------------------------------------

" Els records tenen la textura dels somnis. Els somnis tenen la qualitat escorredissa dels records. Sovint són tan semblants uns i altres..."

Contes d'estiu ( I )

2007-08-16T13:43:00.000-07:00

Lladregot d'imatges

Com un vigilant nocturn m'assec cada nit a l'aguait i l'espero. Viu a l'àtic del davant.

Espero que arribi i que encengui la petita làmpada del seu cuarto. La contemplo mentre es despulla i en robo una imatge. Se'n va a la dutxa i torna per emmirallar-se. Es posa crema i es perfuma. Es raspalla els cabells...

M'inspiro en ella i li manllevo una part del seu cos. Escric i penjo la fotografia a la revista on treballo.

La seva cara i els seus ulls no hi surten mai. La preservo de les mirades indiscretes. Només el seu cos.

Com un lladre furtiu, l'espio de dia quan puja al terrat a estendre la roba i el vent li acarona les cames més enllà del que jo puc arribar a albirar, i el sol li escalfa el pitram quan s'ajup i els seus pits s'aboquen dins les copes de puntes fines. I mira si algú la mira, mentre els seus cabells li entelen la mirada.

I dia rere dia la veig madurar... Les corbes se li arrodoneixen, el pit en tensió, la panxa protuberant...

I el desig que sento s'aviva cada dia davant la fragilitat d'un cos canviant. I dubto. Dubto si he de continuar robant.

Fa massa temps , que en somnis, la despullo. Massa temps que temo que se m'esmicoli entre les mans.

Avui no... Avui no l'he robada. Ella s'ha ofert:

_ Fes-me una foto prenyada!

Avui no vol ser una imatge sense cara. Vol ser la protagonista de la portada.

_ Qui no ha robat una imatge amb una mirada!

_ Qui no ha robat una paraula, una frase o un vers!

_ Qui no ha manllevat un instant, un bes o una abraçada!

_ Qui no es fascina amb allò que li agrada!

-----------------------------------

Poema robat

Venedor d'amor/

Porta joies fines:

La noia que vols/

La noia que tries

De tanta claror/

Que el mercat destria/

Per cada cançó/

Dónes una vida/

Quina vida dóns/

Quina altra en voldries:

/ Jo me l'he triada/

moreneta i prima./

Moreneta i prima/

Que sembla un palmó:/

Si un altre la mira/

Li treu morenor./

Jo l'he demanada/

Que fós sols per mi/

L'he comprada esclava/

la vull fer lluir.

Autor desconegut.

( L'Espiadimonis ha encertat l'autor... Salvat-Papasseit ), La sabateta, la segona i per descomptat el Veí...el tercer...Enhorabona! A la propera hi haurà " premi"

Nits musicals al Call Jueu

2007-08-12T13:06:00.000-07:00

Al Centre Bonastruc ça Porta fan uns concerts cada estiu gratuïts. La música és sefardí i es basa en càntics i romansos de l'edat mitjana. Parlen d'amors i desamors, de reis i princeses, d'esclaves i harems...

L'altre nit actuava un grup aragonès - Càntigas de Sefarad - amb cançons procedents de poemaris del segle XV. La música sefardí es va enriquir gràcies als grecs i els turcs i la seva sonoritat et transporta segles enllà. El pati del Call és un marc adient per aquests petits concerts a la fresca.

-------------------------------------------------------------------

Deixo el pati del Call un cop acaba el concert. Les notes musicals em ballen pel cap. Una hora i mitja a la fresca. Una estona en què només treballen la vista i l'oïde. No cal fer cap esforç per assaborir el moment. Les noves tonalitats s'instal.len al cos. Taral.larejo el seu so. Les meves passes ressonen al trepitjar les llambordes del carrer. Hi ha turistes a les terrasses. Es nota que estiuegen. No tenen pressa. Demà al matí podran mandrajar, però a mi em tocarà el despertador a les 7.

Accelero la marxa i confio que en mitja hora agafaré el llit...

_ Disculpa ...senyorina...

_ .......... si?

_ Coneix alguna pensió prop del centre? ( barreja d'italià-espanyol )

_ Hi ha l'Alberg, al costat una pensió i més enllà 2 hotelets

_ L'Alberg està ple i a la pensió hi penja el cartell de complet....

( Són dos joves italians. Han arribat amb Raynair a les 11 de la nit. No tenen cap reserva feta ).

Com que em ve de pas m'ofereixo a acompanyar-los als 2 hotelets que trobo de camí cap a casa.Tot ple... ( el conserge d'un hotel em diu que no hi ha cap plaça lliure enlloc ). Són dos quarts d'una de la nit... Els núvols amenacen pluja. Comença a tronar...

Em temo que hauran de passar la nit al ras...

--------------------------------------------------------

" Tinc un estudi. Un petit espai ple de llibres, música i un sofà - llit... De nit hi entra la llum de la lluna per una claraboia. Quan plou, la pluja repica el sostre... De dia el sol il.lumina cada racó..."

_ Us puc oferir on passar la nit avui, si us sembla bé. Demà podeu buscar allotjament...

_ Li pagarem l'habitació....senyorina...

Caminem pels carrers de Girona, amb el soroll de les rodes de les maletes, els meus tacons i espais de silenci. Alguna mirada de reüll...Paraules soltes...

Són del sud d'Itàlia... Volen fer una volta per Espanya... Barcelona... Andalusia...

No pensaven que a Girona hi hagués tant turisme...

Faig un repàs, com sempre faig, als nouvinguts, sobre Girona, Catalunya, la Costa Brava... L'Espanya que ens queda lluny ( i a prop alhora ), la llengua catalana i l'espanyola ( que un d'ells més o menys parla ).

_ Heu menjat res?

_ Un gelato...

Arribem a casa...

L'estudi els acull ple de llibres i fulls escrits, el pc que descansa i les plantes que pengen de les estanteries.

Somriuen... estan cansats.

Una dutxa.

Els preparo una mica de sopar lleuger ( pa de motlle, formatge, fruita, iogurts, aigua i llet )

És tard. Tots necessitem descansar. Demà faran turisme per Girona.

Quedem que a la nit soparem a casa.

A les 10 en punt, els de casa i els convidats ens trobem a taula... (Truita de patata, pernil, escalibada i pa amb tomata...)

Porten un vi, que han triat com obsequi, i encetem aquelles converses que s'allarguen...

Parlem de tot allò que en certa manera ens és semblant i que ens preocupa i que ens agrada. Els sous que no pugen, l'euro que ho ha encarit tot... de política i de la màfia... de música i gastronomia, del clima ( coincidim en què els nòrdics són més freds ) , als llatins ens bull la sang..., de feina, somnis, projectes... i sobretot del gaudi d'aquests petits moments...

Estan agraïts.

Si vaig a Itàlia, tinc un lloc on passar uns dies...

En Donato té uns ulls verds que atrapen...

En Sebastiano , un somriure que contagia...

( Estic pensant seriosament si m'anuncio a Raynair : Joana's, bed and breakfast ).

Temps d'estiu (III ) Indrets

2007-08-08T03:02:00.000-07:00

Queden alguns racons de la Costa Brava que val la pena acostar-s'hi, tant a l'estiu com fora de temporada.

Ofereixen alguna cosa més que sol i platja. I per això us els recomano.

Un visita que val la pena dedicar-hi un dia és Tossa de Mar. Sembla que les corbes que van de Sant Feliu de Guixols a Tossa frenen a molts turistes àvids de sol i festes nocturnes.

Tossa encara respira tranquil.litat i una bona oferta gastronòmica.

El poble de Tossa està dividit en dues parts: La Vila Vella on hi ha el castell enmurallat, el far i el museu i la part que voreja la platja on hi ha els hotels, restaurants i les botigues.

Des del castell es veuen els penya-segats i les cales, tot envoltat de pins. S'ha preservat bastant l'entorn però en la darrera visita , el juliol, vaig veure algunes grues enmig de les pinedes.

El museu municipal està al centre de la Vila Vella tot baixant del castell. És un museu petit però amb un cert encant. Està instal.lat a la casa del Governador - edifici gòtic.

La majestuosa torre d'Es Codolar o torre de l'Homenatge , presideix la plaça del mateix nom i es troba integrada dins el museu.

Tossa va ser coneguda als anys 30, com a Babel de les Arts, perquè hi van viure i pintar gent com Marc Chagall, Kars, Yansen i Olga Sachoroff. Monpou, Bosch Roger i Rafael Benet. L'arqueòleg Alberto del Castillo, que hi excavava la vila romana, i Rafael Benet, pintor i crític d'art, varen promoure la creació del museu, amb obres donades pels artistes i d'altres que van comprar la Generalitat d'abans de la Guerra Civil.

El museu té diferents sales, petites però ben ordenades. Una d'arqueologia romana amb troballes de l'època, una sala de pintura catalana, una de pintors estrangers i una sala amb una col.lecció de vidre del segle XVIII cedida gentilment per la família Carreres.

El quadre estrella del museu és " El violinista celeste " d'en Marc Chagall.

També l'actriu Ava Gardner i la seva Pandora (1950 ) van posar Tossa al mapa turístic americà, després de rodar la famosa pel.lícula. Hi ha una bonica escultura de bronce de l'Ava tot pujant el castell. Tot sortint del museu i només alçant la vista veureu una terrassa ombrejada - El restaurant del Castell - amb bona cuina i un bon servei. No tindreu vista al mar, però a l'estiu, s'agraeix dinar sota l'obaga.

I després de dinar i agafant la carretera de Sant Feliu de Guixols podeu aturar-vos a la cala del senyor Ramon. Un petit oasi de pau. S'hi pot accedir a través d'una carretera de terra fins a un pàrking i caminar uns metres fins la platja. Val la pena perdre-s'hi!

Migdiada

2007-08-04T01:57:00.000-07:00

Amb la cara enmirallant-nos i la respiració pausada seguint el mateix compàs ens hem mig despertat. Els llavis han dansat i jugat amb les paraules. Una rere l'latra...

Has posat el teu dit damunt els meus llavis...

M'has resseguit la barbeta i el coll. T'has aturat sobre el meu pit i has perfilat la fina tela satinada. Has vorejat la copa, repassant cada costura, desxifrant textures, entre pell i tela...

Has cercat el botó eriçat i enxocolatat... lliscant d'un costat a l'altre, prement i encerclant...

I el teu dit ha dibuixat ziga- zagues sobre la meva panxa, aturant-se al melic...

He notat la pell de gallina, el cos en tensió i el cor accelerat...

És un joc per descobrir geografies disperses amb fons nacarats, per despertar els fils sensitius de la pell amb la complicitat dels sospirs i de la mirada. Aprovant el recorregut inequívoc del plaer...

Perquè em coneixes i saps com m'agrada!

I si no et conec, procuraré que t'agradi... Si tanques els ulls i em deixes que et ressegueixi amb els dits i la mirada...

4 MINUTS

2007-08-01T04:23:00.000-07:00

És l'última estrena de l'estiu. Una pel.lícula alemanya dirigida per en Chris Kraus.

Una història basada en un fet real. Un drama més en una presó de l'Alemanya nazi.

Amb 3 protagonistes excepcionals : Una professora, una reclusa i un piano.

" Una professora de música ( Mònica Bleibtreu ) dóna classes en una presó alemanya. Allà descobreix una jove conflictiva de 21 anys ( Hanna Herzgprung ) amb molt de talent musical.

Decideix presentar-la a un certamen musical per joves intèrprets ".

La pel.lícula ha obtingut un premi, de l'Acadèmia Alemanya , com a millor pel.lícula del 2007 i a la millor actriu ( Mònica Bleibtreu ). I altres premis als festivals de Sofía i Shangai.

No us podeu perdre ni un segon de la pel.lícula. Cada mirada, cada gest de les protagonistes desprenen una força brutal, tocs aïllats de tendresa i petites espurnes d'humor que t'atrapen al seient fins el final.

Extret de la pel.lícula :

La reclusa :

" Vaig estar 16 hores de part...

Tenia molts dolors...

El metge va dir que m'havia d'aguantar...

Si em feien la cesària, la condemna s'aturava...

Fins que em vaig esqueixar...

I vaig perdre el coneixement...

Quan em vaig despertar, hi havia una infermera al meu costat...

Em va dir que el meu bebè no ho havia resistit...

Al cap de 3 hores tornava a estar a la presó... "

La professora de música :

" Et podré fer millor pianista però no millor persona... "

De tota la pel.lícula dedueixo que " Es necessiten només 4 minuts per demostrar al món que tens talent, i potser tota una vida per demostrar que ets " bona gent ".

El final musical ( de Schuman ) et deixa sense alè. Immens.

( El cinema alemany està en alça. L'any passat " la vida de los otros " va obtenir un Oscar com a la millor pel.lícula de parla no anglesa. El seu protagonista Ulrich Mühe va morir la setmana passada d'un càncer d'estómac. Tenia 54 anys )

Surant

2007-07-27T08:37:00.000-07:00

He vist els nenúfars surant a l'estany

El reflexe de la nostra vida surant

Arrelem sobre fonaments d'aigua

Ens expandim uns al costat dels altres

Mai he vist la vida amb la nitidesa de l'aigua

No sóc flor, sóc fulla ampla

M'eixamplo...

Allargo els meus dits

per poder tocart-te...

Un regal d'un company blocaire. Gràcies!

Thinking bloggers

2007-07-23T14:22:00.000-07:00

Rebre distincions, afalags i premis, encara que siguin virtuals, sempre generen satisfacció i alhora motiven a continuar.

Estic gratament sorpresa per aquest distintiu vingut de més d'un bloc i de persones diferents.Per tant, és un honor per a mi poder formar part d'una colla de " Thinking bloggers ".

Perquè , en definitiva, ens tenim enllaçats per quelcom més que un pur formalisme de comentar-nos reciprocament.

Hi ha alguna cosa que ens atrau i que ens convida a rumiar.

Sovint quan us llegeixo penso que no ho podíeu escriure millor. Qualsevol tema que jo tinc a la ment i que no sé com enfocar-lo.

Per tant us diria que uns i altres ens complementem. I és des de diferents punts sobre un mateix tema que podem anar construint una altra opinió, que la fem nostra, després de reinterpretar-la i saber d'on l'hem captada.

Una mica com caçadors d'idees i de paraules...

Estic satisfeta del que heu dit sobre el meu bloc. Tanmateix m'agrada que rebeu, a través de les meves paraules, aquestes sensacions diverses que fan que ens sentim ben vius...

La Déjà vie va dir:Llum de dona, esta vez es joana quien nos deleita con sus poemas de exquisita sensualidad a los que siempre ensalza la mujer desde el punto mas femenino imaginable. Característica que escasea en los tiempos que corren, valora la feminidad como tal y se refleja en cada letra de sus relatos en los que desprende una belleza que invita a imaginar. Siempre deja la ventana abierta...

( Déjà...Si la tingués tancada no podrieu entrar a casa meva... )

El robertinhos hi va afegir:Joana : La musa que em va animar a continuar esrivint en aquest blog. La seva escritura ha evolucionat fins a definir un estil propi. Femenina, sensual, eròtica...la seva escriptura és un desgranament del temps a través de les paraules. Simplement obriu el seu blog i deixeu-vos seduïr

( Robertinhos...Veig que hi continues entrant... )

I el Gatot deia:

la Joana: ens vam conèixer virtualment a partir d'unes opinions totalment irreconciliables sobre un tema científic. I em vaig enamorar de nou. De la seva forma de fer arribar els sentiments en els paraules, de transmetre emocions més enllà de la pantalla. Tant li fa si escriu prosa, poesia o reflexiona sobre un tema d'actualitat: genera un tsunami de sentiments en cada frase, en cada idea, en cada emoció...

( Gatot...Procuraré que només sigui una tormenta d'estiu... )

He pensat que com que ja he gaudit uns dies d'aquests Awards, ara els cediré a 3 blocs que associo a un color sempre que llegeixo el seu nom. Sigui pel nom del bloc o pels colors que té o del que parla, sempre, sempre hi veig un color...

Per tant els meus Awards van per:

El bloc de la Violette moulin :

Un bloc amb vels de colors ... ple de matisos i tonalitats.

Paraules ben trenades i cuites a foc lent. Un bloc que em desperta salivera i em fa bategar el cor. Ple d'emocions, calma i tempestes. La cuina, la música i la dansa contornejadora de la serp em tenen cautivada.

En cada post hi veig un vel. Un vel que l'autora es va llevant en una dansa tot lliscant per la superfície de la vida...

El bloc de la garrofa de Mont-roig - Mon -

Aquest bloc reflecteix el color de la terra, de l'argila.

Un bloc cimentat de terra i la seva gent.
En Mon des de sota el garrofer ens fa sentir una mica mont-roigencs. Hi ha denúncies, crítiques i felicitacions. Un bloc valent on s'hi escriu sense embuts però que traspua una sensibilitat que va més enllà de la seva terra.
Mon...m'agradaria que el pengessis sota el garrofer...Potser et portarà sort!

El bloc de Connexions ( from Tarragona ) - Tondo rotondo -

El bloc em transmet el color de la pell.

Els colors del món. Un bloc que traspassa fronteres. Amb posts curts però densos i incisos. Paraules sinceres i punyents.
Un bloc que està a l'aguait de l'avui, l'ahir i el demà. Solidari i reivindicatiu. Una referència per estar ben informats. Un saber fer, un arribar allà on es toca la fibra...
Només hem de llegir els comentaris que arriben d'arreu.
Un bloc obert. Una mà amiga!

Disfruteu-los!!!

Temps d'estiu ( II ) Per anar fent boca

2007-07-22T04:13:00.000-07:00

A l'estiu cal buscar uns aperitius que entrin bé, lleugers i gustosos. A la cuina a mi sempre m'ha agradat barrejar la fruita amb els guisats, les amanides, les postres... Fan que els plats siguin més digeribles i perfumats.

Aquest aperitiu que us proposo és fàcil i ràpid de preparar-lo i el resultat us sorprendrà.

Aperitiu de kiwi i crema d'anxova

Ingredients:

Llesquetes fines de pa ( millor del dia abans )

Margarina

2- 3 anxoves de l'Escala

Formatge Emmental

Poseu les llesques de pa en una safata per el forn

Barregeu la margarina ( una cullerada sopera ) amb les anxoves amb la mà de morter.

Unteu el pa amb la barreja

Poseu una rodanxa de kiwi al damunt de cada llesca

I per sobre un pols de formatge emmental

Un cop de forn ( preparat per gratinar )

i ja ho podeu servir....

Per acompanyar , un còctel de Cassís ( fàcil de preparar i molt refrescant).

A ritme de samba

2007-07-18T06:05:00.000-07:00

La Banda del Surdo són un grup de joves catalans. Els vaig descobrir el dimarts, a la plaça dels Jurats.

Cada any durant els mesos d'estiu, l'ajuntament de Girona dóna l'oportunitat d'anar a escoltar música o teatre , gratuïtament, a diferents indrets de la ciutat: El pati del Museu d'Art, l'Auditori o la plaça dels Jurats.

La banda del Surdo passeja el seu nou espectacle - Dukkun - arreu . La proposta té arrels africanes i rítmiques, com la samba i amb tocs melòdics ( porten 2 guitarristes que fa goig escoltar-los ).

Una hora i mitja de concert sota la fresca. La veu femenina va engrescar un públic heterogeni i amb ganes de moure l'esquelet.

Molta percussió i bon ritme.

Per en robertinhos, percussionista i amant de tot allò que té a veure amb el continent africà.

No sé si coneixes aquest grup ( ja fa 10 anys que es belluguen per els escenaris ). En tot cas ja em donaràs el teu parer.

I si els veieu en algun cartell us els recomano!!!

Chat noir

2007-07-13T07:56:00.000-07:00

La Jeanbrina va néixer a la pròspera Ioguslàvia d'en Tito.

Era filla d'un diplomàtic. Va viure en l'ostentació ,amb criats i majordoms, guardaespatlles i modistes...

Fins que la guerra li va girar la vida.

Els seus pares van morir en un atemptat quan una bomba va explotar el cotxe on anaven, fa 4 anys quan en Milosevik governava.

Tenia un marit, ambiciós de poder i de diners i dos fills.

Mai es va sentir estimada.

El va abandonar quan es va assebentar de la triple vida que portava. Tenia fills amb dues de les seves amants...

Va marxar amb els seus dos fills i es va refugiar a casa d'una amiga en un poblet de l'Empordà. S'havien conegut durant unes vacances al mar Bàltic feia uns quants anys. No es podia permetre viure a l'intempèrie, amb dos fills.

La Jeanbrina tenia uns ulls color esmeralda, grossos i expressius. Una cintura d'abella, els malucs rodons i els pits ferms...

Encara era jove i s'hi sentia ... Però es notava tan buida per dins!

Necessitava diners per els seus fills i va decidir vendre el seu cos per poder pagar-los un bon col.legi, mentre convalidava el títol de doctora naturista i reflexòloga...

Com cada nit s'empolainava davant del mirall. S'empolvava la cara, s'engrandia la mirada i es pintava els llavis...

Es respallava el cabell - negre com l'atzabeja - i es perfumava discretament. Li agradava fer olor de sabó, de net... No es podia enllustrar la seva ànima, encara...

Es vestia amb vestits de seda, dels que li quedaven de les festes de l'alta societat que freqüentava, a l'antiga Ioguslàvia...

Es vestia els peus amb unes sabates de xarol , negres,...amb un tacó de pam...

I com cada nit agafava el bolso platajat, mirava les fotos dels seus fills i les besava.

I com cada nit dues llàgrimes li regalimaven galtes avall... I tornava a retocar-se la màscara de cera que duia a la cara.

Sabia que ella s'amagava sota aquella cuirassa. Sentia fred i por. No era forta...

I com cada nit, sospirava abans de marxar de casa per si trobava algun home amb paraules dolces, encara que fossin " de mentida"...

No s'avesava als clients llardosos i adinerats...

Es despedia del seu Chat noir, el seu únic amic que l'esperava a la tornada, quan ella entre sanglots, li explicava la seva disortada vida.

" Et chaque nuit les yeus du Chat noir allumen le coeur froid et seul du Jeanbrina..."

El concert

2007-07-11T15:15:00.000-07:00

Amb raó li diuen el " blanc amb veu de negre". En Joe Cocker, als seus 63 anys, està en plena forma i no ha perdut gens de potència bucal.

Vestit de negre i amb un aspecte físic " renovat", diria jo, el cantant britànic va mostrar la gran versatilitat de la seva veu i l'impecable domini del soul, el rock i el blues.

El públic va vibrar amb les cançons més lentes i romàntiques : " Up where we belong" i " You are so beatiful".

Amb el " You can leave your hard on" la gent va sospirar.

Va presentar el seu nou disc " Hymn for my soul" i va fer un repertori dels seus grans èxits com " Chainol Fools, Feeling Al night o Summer in the city, Unchain my heart, With a little help from my friends entre d'altres.

Quan el vaig escoltar , a Berlin, per primer cop, fa uns quants anys, el mur de Berlin encara estava en peu. Com recordareu o haureu llegit el van construir el 1961 i va ser enderrocat 28 anys després. En Joe era el roquer de l'època. Amant de l'alcohol i d'altres substàncies, el seu físic reflectia un cert descontrol.

Ara , la seva imatge desprèn serenor. Els anys l'han fet madurar i tot i que no deixarà de ser un roquer, sap transmetre, com ningú, la part més sensible i sovint més desgarradora dels seus missatges, a través de les seves cançons.

Veus com la d'en Frank Sinatra, Tom Jones, i el mateix Joe....perduraran per molts murs que es construeixin.

Ahir i Avui

2007-07-06T19:10:00.000-07:00

Es va girar, distreta. Els ulls li anaven d'un costat a l'altre. No coneixia ningú. Va demanar una Coca- Cola al cambrer de la barra.

_ Sola?

_ No, amb llimona... sense gel.

I els seus ulls es van aturar, de sobte.

No podia ser que fós Ell.

Estava apoiat al final de la barra, sol, mirant la poca gent del local que ballava, amb un got a la mà.Amb els seus jeans i la camisa de fil blanca, com sempre...

Ella i els seus companys de feina havien sortit a sopar i a fer una copa al local més concorregut del moment.

Ella s'hi trobava fora de lloc, amb tant jovent, però la música era agradable i l'ambient gens carregat.

No es va moure del lloc on estava.

El cambrer li havia posat 3 glaçons a la Coca- Cola i sense llimona.

Li va dir que volia una Coca- Cola d'ampolla, sense gel i amb llimona... Si us plau! I va somriure... Des de sempre la Coca-Cola havia de ser d'ampolla. Res de " a granel "...

" Els carrers estrets del Barri Vell, buits... Només ells dos passejant. Cada capvespre ella sortia de la universitat i Ell l'esperava al bar, davant La catedral. Donaven un tomb. Feien un " toc ". Anaven a escoltar música i algun dia a sopar.

S'electritzaven sempre que estaven junts. No només amb el tacte de les seves pells i dels seus llavis. Només estant un prop de l'altre. El cor se'ls accelerava, la temperatura dels cos pujava i els ulls els brillaven...

Les paraules embadocaven l'un quan l'altre parlava. El somriure es contagiava... "

Va fer un glop de cola. La cançó de'n Joe Cocker _ You can leave your hart on _ li va entrar per les temples i va recordar quan , en un viatge d'estiu, van anar a escoltar-lo en concert, a Berlin.

Qui no recorda la mítica cançó que va servir de banda sonora a l'striptease de la Kim Basinger a Nueve semanas y media!!

Es va neguitejar. El cor li palpitava i va notar una sudoració desmesurada... Va pensar que es desmaiaria. No. Ella mai es desmaiava.

Una veu al seu darrera la va convidar a sortir i a fer un tomb pel barri vell.

_ A fora s'hi està més fresquet...

_ ...............

No es va desmaiar.

Es va fondre...

Era la disfressa del temps. Tornar-lo a tenir. Tornar a sentir.

Me n' adono que estic al sofà. M'acabo de despertar d'una migdiada llarga, relaxant, plaent...

Obro els ulls. He d'anar a dutxar-me i a vestir-me pel concert d'aquesta nit...

Sobre la taula veig les dues entrades que tinc per en Joe Cocker, a Sant Feliu de Guixols...

" Ara mateix m'agradaria poder aturar aquell instant que guardo a la memòria en forma de PRESENT "

Per actiu i per passiu

2007-07-01T23:00:00.000-07:00

He deixat que llisquessis al meu costat. He deixat, un altre cop, que els teus dits em resseguissin tota.

Que s'aturessin als turons, que agafessin embranzida a les baixades i que voregessin els contorns i les corbes.

M'he abandonat a la mandra. He obert els sentits i el meu cos ha quedat quiet. Esperant.

He retingut les imatges. Imatges difuses ...

Hi ha dies que només necessites ser conjugada en passiva. Com si del que es tractés fós descobrir algun canvi, alguna troballa preciosa amagada.

I després esdevenir el present actiu...

És el canvi d'estat el que fa que no oblidem que la bellesa del desig ve del fet que sempre serà un misteri.

" La cosa més bella que podem experimentar és el misteri. És la font del veritable art i de totes les ciències.

Aquell a qui aquesta emoció li és aliena, aquell que ja no pot aturar-se per meravellar-se i abstreure's amb delit, és mort: els seus ulls estan tancats."

Einsten

Temps d'estiu ( I ) Propostes musicals

2007-06-28T12:16:00.000-07:00

" Així com la intensitat de la vida fa venir ganes de fugir un temps, la rutina de l'oci alimenta la mandra de tornar "

David Hume

Quan encetem aquesta època de l'any tenim la capacitat d'extreure imatges viscudes d'altres estius, menjars i begudes que ens calmen la sed i la calor, llocs on només hi passegem durant aquest mesos...

Capgirem els horaris i les obligacions. I , com cada canvi d'any, ens fem unes propostes.

Uns decideixen viatjar i no deixar cap racó per descobrir, altres somien en migdiades que s'allarguen tota la tarda. Amuntaguem piles de llibres per escursar la llista que tenim pendent.

Pensem amb els amics que podem retrobar compartint una paella al costat del mar. Música a la fresca...

Els més disciplinats s'apunten a cursos intensius d'anglès, fotografia, pintura... O a la Universitat catalana d'estiu, a Prades... per fer turisme i noves coneixences...

Em sembla que el que és evident és que és una època en què tenim els sentits més oberts i estem més receptius per anar interioritzant vivències, moments i sensacions.

El fet de desprendre'ns d'horaris i certes obligacions laborals i domèstiques fa que el cos i la ment es relaxin i siguem capaços , també, de transmetre més bones vibarcions.

M'encanta l'orxata i el gaspatxo, la paella de marisc, un pa amb tomata i pernil amb una ( o dues ) copes de cava, fer migdiada sota una morera, sentir el perfum dels til.lers, perdre el temps badocant, passejar, sentir la frescor de l'aigua de mar de bon matí, escoltar música al capvespre.... Posar-me els " shorts" i els vestits vaporosos, baixar amb canoa per rius tranquils, fer travesses pel Pirineu... Llegir el diari mentre l'aroma del cafè em desperta, a poc a poc....

És agosarat dir que tinc ganes d'estiu?

Algunes propostes musicals:

45 è Aniversari Festival internacional de la Porta Ferrada - Sant Feliu de Guixols

XXIII Festival de música internacional de Cantonigrós

VIII Festival de músiques religioses i del món - Girona

Un toc de glamur

2007-06-25T12:09:00.000-07:00

La Noa i el seu " Beckam " viuen en un poblet al Pirineu. Barcelona els queda lluny però de tant en tant hi baixen. Els llums dels aparadors els enlluernen. Sopar en un bon restaurant els fascina i aprofiten per anar al teatre i a l'Auditori sempre que poden.

La paraula " glamour " l'han llegida en alguna revista on tothom que hi surt és " glamurós ".

El glamur no es veu, ni es palpa però és evident que existeix.

La Noa sap que no es compra amb diners ni que una s'hi torna portant roba de marca i joies cares.

És una noia que llegiex i reconeix a les revistes homes i dones glamurosos vestits amb roba normal i portant una vida normal , però... és curiosa de mena i sovint pensa com deu ser sentir-s'hi o ser-ho... No en té ni idea. No és la seva aspiració. De fet hi ha un munt de coses que la fan més feliç però de tant en tant hi pensa.

Creu que el glamur és com una " aurèola imperceptible" que envolta a la persona. Potser la qüestió està en la senzillesa de les formes, en l'expressió de la mirada i en un saber fer i un saber estar.

Sovint no ens fixem només en uns cabells o en unes sabates. És el conjunt que ens desperta un reclam i ens fa girar la mirada. Com una alenada suau, feta de mil detalls que ens fa agradable aquella presència.

Fa poc el seu " Beckam "va ser convocat a una competició esportiva, de futbol. ( Que li digui Beckam no vol dir que siguin del Madrid... No... Són culés de soca-rel! Però a la Noa li sembla que aquest noi té això... glamur ... Qualitat que no es mereix la Victòria - "La Pija" - ). Li voldria dir " Puyol", però...

Una mena de campionat a nivell nacional. Ell que sempre ha estat un gran esportista, no d'èlit, s'apunta a totes.
Un cop passada la fase provincial es va classificar per la territorial, a Barcelona i d'aquí poder aspirar a anar a Madrid. El premi era una setmana a Mèxic.
La Noa va veure la llum. Un cap de setmana a Barcelona... per començar.
Canviaria el seu vestuari " normal " i per què no! S'empolainaria!
Passejar, mirar aparadors, anar a sopar i l'endemà el partit.
Un cop intal.lats a l'hotel i convenienment abillats van sortir al carrer. Tot i ser un dia feiner per ells era un dia festiu.
La temperatura de la tarda anava minvant i els primers llums de la nit anaven apareixent. Com cuques de llum, aquí i allà... Les terrasses plenes. Van sopar en un restaurant que ja coneixien i a la sortida van decidir caminar. No els venia de gust tancar-se gaire estona enlloc. Era la nit de la concentració i no calia desgastar-se ( o si? ) però per això ja tenien una bonica habitació reservada. No una suite. El glamur ja li posarien ells.
Passejaven tranquil.lament. L'ambient era de ple estiu. Una nit per badocar. Van ensopegar amb un local. Un aparador que semblava un pub o una sala d'exposicions. No. Era una perruqueria, però diferent, amb un toc fashion. S'hi podia prendre un combinat, tallar-se els cabells i inclús escoltar música que un Dj , al fons de la sala, posava mentre ballava...
La decoració moderna, d'uns colors d'estiu... verd pistatxo i gris. L'ambient, càlid.
Convidava a entrar. Eren les onze tocades...

_ I si em tallo els cabells? Va dir en " Beckam"
_ Aquí et faran un look nou... El local m'agrada, va fer la Noa.
Hi havia unes làmpares espaterrants i el personal molt atent.

" Hair - Club - Estilistes "

La Noa es va asseure en un seient prop d'una tauleta amb un munt de revistes fashion, de moda, de cases exhuberants... I li van oferir un cafè.

Mentre en " Beckam " es posava a les mans de l'estilista...

La música de fons convidava a no pensar...

la Noa es va enmirallar. Portava un conjunt blanc de faldilla i jaqueta i unes sabates de tacó. Lleugerament pintada. El cos relaxat. Per uns instants es va sentir diferent. El seu posat transmetia aquest " glamur " que a ella en certa manera la fascinava. S'hi va sentir, de glamurosa per uns instants. No. Per tota la resta de la nit...

I es va adonar que no calia ni diners, ni marques... per a sentir-s'hi.
Al seu " Beckam " li van encertar el tall.
Van acabar-se el cuba libre escoltant un parell de cançons, en un racó que semblava una illa mentre l'aire de la claraboia els refrescava i els seus ulls brillaven...
La nit es va allargar...
L'endemà no es van classificar per anar a Madrid...
La vida contiua al seu poblet i la Noa ja no s'escalfa el cap amb revistes glamuroses.
Ella va notar aquella " aurèola " de glamur perquè desitjava sentir-s'hi... i adonar-se que hom pot arribar a ser allò que es proposa.

De revetlla

2007-06-22T10:00:00.000-07:00

Si em convides a sopar em posaré el vestit que m'escau tan bé.

Aquell que em ve a la mida.

Cada plec al seu lloc, cada pinça, cada costura...

Aquell que em deixa al descobert el coll... Que baixa fins a l'escot, generós i sinuós, que deixa entreveure sense veure...

Que s'enganxa a la cintura i cau cames avall...

Les tires amples descansant sobre les meves espatlles nues fins a arribar, en un triangle, just al punt on l'esquena s'acaba, on comença la corva de les natges.

La textura, de punt.... arrapat i amb caient.

L'he triat del color de la nit i m'he omplert de plata les orelles, el coll, els braços i els peus...

No he agafat el xal...

Vull sentir l'airet sobre la meva pell i quan tingui fred, que m'abracis.

Foto de Matusciac Alex

Bona revetlla a tothom!

Calaix de sastre

2007-06-18T14:50:00.000-07:00

Sovint comparo la ment humana amb un calaix de sastre. Hi anem posant de tot: El que hem de fer i el que tenim pendent, la informació que ens arriba per diferents vies, propòsits, horaris...

I de tant en tant , també, hem de fer neteja. Posar ordre.

Cadascú té els seus mètodes per " ordenar-se". És com quedar-se un dia a casa per fer endreça general. Tot al seu lloc. I un lloc per cada cosa.

El cervell humà, per naturalesa, ja va destriant el gra de la palla. Ens enrecordem de coses vitals mentre descuidem les foteses.

Sabem que cada dia tenim unes prioritats, unes rutines establertes i d'altres no previstes.

Hi ha unes tasques " imposades " o de "certa obligació" ( feina, estudis, rols domèstics...) i unes activitas personals " lliures " o " d'oci".

Potser l'equilibri entre unes i altres és el que costa més de compensar.

" L'home és un ésser situat entre dos infinits, quan hauria d'aspirar ser el punt mig, una mena d'inèrcia l'empeny caps els extrems ." ( Pascal )

El que ving observant des de fa temps és que aquest " ordre" dura poc. Com el calaix de sastre de casa que l'ordenem i al cap d'uns dies torna a estar com abans.

La nostra ment també es desordena fàcilament.

Tenir espai i temps per un mateix és imprescindible per anar avançant sense que el desori s'apoderi de nosaltres. La congoixa, el neguit, l'ansietat són els mals de la societat actual.

Ens angoixem perquè no tenim temps per nosaltres. Massa coses per fer, massa informació que ens bombardeja, massa pressa, massa estímuls... I potser poc temps per a la reflexió, per aturar-nos uns moments i assossegar-nos.

Anar més a poc a poc dins una societat que ens empeny és complicat. Anar contra el corrent, encara ho és més.

Però el gaudi que s'assaboreix és beneficiós per a la ment i també per el cos, com a dualitat que som.

El cos té un sistema d'alarma, quan estem neguitosos, en forma de petites dolències que ens serveixen d'avís. Un mal de cap, un pes a l'estómac, unes diarrees, unes punxades al pit, fins i tot unes dècimes de febre ( el cap em bull - és una expressió molt corrent) poden ser símptomes d'alerta. El cansanci fa que el metabolisme vagi més ràpid i es desprengui calor ( en forma de febre ).

Quan els símptomes no van acompanyts de cap causa física en diem somatitzacions. Cada dia van en augment i cada dia costa més acceptar que el motiu és psíquic.

Costa més acceptar que hem de fer un parèntesi al bullici diari per reorganitzar-nos que prendre una píndola.... Busquem l'efecte immediat, la rapidesa.

" Vivim en un món tan impacient que fins i tot la lentitud la volem al moment".

Activitas com l'esport en general i qualsevol activitat lúdica ens serveix per submergir-nos en un altre estat i relaxar la ment.

En certa manera són espais on nosaltres som els protagonistes i per tant instants on tenim més capacitat per ordenar-nos.

Les meves petites drogues per desconnectar ( entre d'altres...) són l'esport. Quan nedo, a cada braçada faig llistes mentalment. Poso les coses al seu lloc i intento de posar-ho a la pràctica. L'efecte relaxant de l'aigua és casi immediat.

Amb el ioga he aconseguit aturar la ment i em recupero. Em carrego d'energia positiva, la que necessito per afronatr els dies següents.

Llegir em fa entrar en altres vides. Viure dins la història i per una estona deixar de ser jo.

" Llegir et permet viure moltes vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairabé etern " ( Rosa Montero ).

I quan escric, també ordeno pensaments que em volategen pel cap.

Però sempre arribo a la mateixa conclusió: " Vivim en un desordre ordenat constant".

Si vivíssim tan mecanitzats deixaríem de ser persones, éssers amb capacitat per emocionar-nos, sorprendre'ns i somiar.

Plecs

2007-06-15T14:56:00.000-07:00

M'arriba una simfonia fugaç com a preludi d'una sessió estimulant, intensa, agradable i excitant ...

La teva llengua , enginyosa i misteriosa, resseguint cada plec... Presonera al laberint ...

El plaer fet de fugides i retorns, com onades, ràpides i silencioses ...

L'instant... transparent, generós i fonedís ...

I entrellum, anar descobrint els colors del diamant...

Aquí i allà

2007-06-12T13:22:00.000-07:00

Hi ha dies, hi ha moments que voldria desdoblar-me. Ser aquí i allà. Serena. Amb les mateixes capacitats físiques i mentals... Només per donar un cop de mà... Per estar amb Tu, aquí i amb Tu , allà.

Un matí feiner, aparentmet tranquil... fins i tot rutinari...

Es trenca de cop el compàs del rellotge.

" Una adolescent amb una hipoglucèmia, una diabetis no controlada...Sudoració, estupor i enlentiment... La tensió arterial baixant. Els ulls vidriosos i la mirada perduda. Li administro el " Glucosmón "(glucosa ), li controlo la tensió, el sucre i el pols... Està en fase de pre-coma...

He de coordinar el trasllat a l'hospital. Moments d'angoixa. D'alerta. D'estar pendent.

He de fer el trasllat ja!

I a l'altre costat del telèfon... una veu coneguda... amb sanglots, monosíl.labs i silencis...

Voldria viatjar pel fil telefònic i restar al seu costat, amb silenci i només agafar-li la mà...

He d'estar aquí, voldria estar allà.

Instants en què la vida et posa a prova i fas una despesa emocional important, per voler complir amb Tu aquí i amb Tu allà.

No m'emporto els "problemes laborals " a casa, però avui pensaré en Tu... en si has recuperat la consciència i només ha estat un ensurt, una mal jugada del teu canvi hormonal. I pensaré en Tu, amiga meva, per si t'ha arribat l'assossec i el teu silenci s'ha convertit en un somriure.

Treballar amb persones requereix una certa implicació emocional, però guardant una distància prudent... perquè no t'engoleixin...

Continuo pensant que no n'aprendré mai, de gestionar les emocions. Tot i que em reconforta saber que " Deixar parlar les pròpies emocions és donar la paraula al cos".

Garden i Canon

2007-06-10T12:07:00.000-07:00

Em desperto al jardí dels somnis.

És tot aquest tapís que m'emboira la mirada i em fa bullir la sang. És temps de primavera...

Temps d'un intercanvi fluid de colors i de formes, de llums encegadores i racons ombrívols...

Sóc flor al jardí, peix a l'estany i ocell volant...

Deixa'm que somiï desperta i acompanya'm...

Com si les teves paraules fossin notes silencioses i disperses ballant al meu voltant.

Sense recel, sense rancor...mentre impregnen l'aire d'un sentiment que continuo sense poder explicar...

Una nova proposta de Relats conjunts

El tot

2007-06-06T11:29:00.000-07:00

" A vegades m'agafa una mandra que em convida a assaborir la vida. Una peresa dolça, feta d'instants que s'allarguen..."

Perquè

" Les coses que ens sedueixen no admeten sovint gaires raons: Ens fascinen i prou "

L'harmonia

L'equilibri

La simetria

La proporció

La definició

El contorn

EL CONJUNT

Post dedicat al bloc Tarragona 2016 per les més de 50.000 visites rebudes. FELICITATS!

Un diàleg difícil

2007-06-04T21:00:00.000-07:00

Quan no coneixes amb qui parles, les respostes te les dones tu mateix.

Quan ,qui esperes no té cos ni rostre, t'imagines un embolcall bigarrat.

Quan t'enfrontes al dolor, a la pèrdua i al final de tu mateix, molt sovint no tenim paraules.

Quan enmalalteix el cos, lànima ja ha enmalaltit.

Quan no tenim per qui lluitar ens abandonem a les ganes de seguir vivint.

Quan...

Quan es fa present el diàleg de tu mateix amb la mort és quan defallim.

La mort, que no és amor, però que tenen a veure una amb l'altre, i que juguen en una lluita que va més enllà del món terrenal .

És aquest gest d'obrir-nos a nosaltres mateixos, escoltar-nos i entendre'ns.

La mort, que empeny el cos i la ment a l'abandó, al no res. I l'amor, que ens revifa en un intent per combatre l'espera, l'avorriment, la desídia i el desassossec...

Mai trobem el moment per parlar-ne. Mai. Fins que enmalaltim.

Aquest diàleg l'he trobat tot llegint " La germana" d'en Sándor Márai.

" Un famós pianista s'enfronta a una malaltia degenerativa que li impideix tocar el piano. El que havia estat el seu motor vital, la música, acaba odiant-la. L'amor per una dona casada, una relació carnal mai consumada, el fan enmalaltir . Primer l'esperit, sense adonar-se i després el cos, adonant-se.

Immòbil al llit i apurant els seus últims dies troba un únic motiu per viure...

Un llibre profund com tots els de Sándor Márai.

Un llibre que grata el racons més profunds de l'ànima.

I el més curiós de tot és que ens toca de ben a prop...

La cita

2007-06-01T13:55:00.000-07:00

Quan s’acosta el dia noto un lleuger pessigolleig a la panxa.
Ens coneixem bé, però el moment… és el moment.
La setmana abans començo amb els preparatius.
Normalment el tall del cabell i el color procuro portar-lo bé, però, si cal també m’arribo a la perruqueria. No m’agraden les grenyes. Un bon tall és un bon tall. Però reconec que la perruqueria no és la principal “ prioritat”.
Un punt que no pot fallar és la depilació… Uns dies abans… que la pell no estigui amb cap porus obert … és antiestètic…
Aprofito el dia de la depilació per fer-me la pedicura. Sí, ho sé… és una mania que tinc. M’encanten els peus arreglats, les ungles pintades, rectes, cap pèl als dits dels peus…
Si la cita és a l’estiu, la pell colrada per el sol em fa sentir encara més atractiva…
Sé que l’objectiu no són els peus però m’agrada dur-los arreglats, sense rugositats i amb les ungles brillants.
Els dies abans continuo el meu ritme normal diari. De tant en tant em ve al cap la seva cara, les seves mans (té uns dits llargs, suaus, agraïts…). Penso… A veure si el trobaré igual que a l’última cita. I ell, com em veurà? Em sembla que mantinc el pes …continuo fent esport … 1 quilet de més? Tampoc és tant! No, crec que em mantinc ( costa , però millor no posar quilets… ).
El dia abans deixo la roba que em posaré preparada a la butaca del dormitori. Escolleixo un conjunt de roba interior que m’agradi o algun que tinc per estrenar ( de fet dura poca estona posat i casi ni me’l mira- millor dit – em veu nua…)
El dia mateix procuro canviar el torn a la feina o agafo festa ( un dia d’assumptes personals ). Així vaig més relaxada. La tranquil.litat també es reflexa a la cara, a la mirada, al cos … Les presses afavoreixen l'excés de sudoració i no, avui no és per anar estressada…
Ell és molt curós, calmós, amable…el temps s’atura quan estem junts.
Parlem relaxadament… una mica de tot… per posar-nos al dia
Després de tants anys … ja som amics…
1 hora abans tinc les pessigolles a la panxa, a l’estómac ( que no són papallones ). No sé si fer el cafè abans o després. A l’anada o a la tornada. Potser que esmorzi… Bé tot depèn de l’hora.
Procuro que la trobada sigui a primera hora. El cos està descansat, la mirada també.
Ting ganes d’anar-hi.
Tinc ganes de veure’l. Coneix els meus secrets més íntims. Fa temps que ens coneixem i tot és més fácil…
He posat el despertador amb temps suficient per dutxar-me, rentar-me el cap, hidratar la pell, el desodorant i unes gotes de colònia fresca … que no embafi.
Em maquillo suaument. És el matí. No em cal anar com si fos una cita de nit, amb vestit negre i arrecades de fantasia.
No, em vesteixo com m’agrada vestir.Còmode.

Com un dia normal, per anar a fer el vermut o uns encàrrecs.
Truco el timbre i la porta s’obre. No em fa esperar més de 5 minuts.
Ara em dedica el seu temps.
Ens saludem.
El somriure còmplice de qui fa anys que es coneix.
Tot esdevé simple.
I llavors s’acosta el moment…
Sento el cor a la gola i a les temples…
Espero…intueixo…dedueixo..

Poso el cos en tensió...és inevitable...
El veig acostar-se…
Em mira…
_ Relaxa’t
I em deixo fer…
El tacte de les seves mans, dels seus dits suaus…
Tanco els ulls… uns instants…
_ …………………………
_ …………………………
_ …………………………
_ Et vull veure l’any que ve.
_ No em fallis….
_ No et fallaré…
Surto al carrer. Somric. Estic relaxada.
M’ha agradat anar-hi però ara tinc al davant 364 dies per preparar la propera trobada.
_ M’oblidava… Era una cita amb el meu ginecòleg…

I ja posats aprofito per fer el MEME de les SABATES que en Clint m’ha pasat.
Vosaltres decidiu quines sabates em posaré per la meva cita….

M'encanten les sabates de colors, planes, amb tacó , de xarol... Un dia us posaré les de muntanya que també tenen el seu què...

I com diu "la sabateta" a cal Gatot són un complement convinable i sí, estic d'acord amb la comoditat...però reconec que a vegades tot i la comoditat em perd el disseny.

Li passo el meme al Robertinhos.Vull veure les teves sabates i de passada FELICITAR_TE .... Per Molts Anys!!

Abraçant la nit

2007-05-25T05:23:00.000-07:00

Era tard. Ja havia sopat. Em vaig dutxar. Mentre sortia de puntetes, amb el barnús posat, vaig sentir el tecleig davant de la pantalla. Em vaig aturar. No hi havia ningú. Només un pampallugueix taronja...

Vaig tenir la temptació de traspassar la pantalla.

I ho vaig fer...

Vaig fer un pas endavant... i et vaig veure. Estaves d'esquena. Absort.

Em vaig posar darrere teu. Uns instants de silenci per situar el moment.

Vaig passar els meus braços al voltant teu. Vas aturar el tecleig sense deixar de mirar la pantalla.

Dues perles humides van relliscar sobre els meus braços... I només vaig tenir esma per estrenyer suaument el teu cos.

Sovint només cal un gest, una conversa o una paraula per desencadenar un estat de feblesa. I sovint només el silenci ho pot remeiar. En aquests instants sobren les paraules.

Serveix sentir la proximitat d'algú, l'abraçada sincera, la mirada neta, el silenci pausat...

El rellotge del temps no es va aturar. Els nostres cossos, abatuts, reflectien el cansament de tot el dia.

Hi ha dies lluminosos, plens d'energia. Hi ha dies que s'ensorren. S'ensorren les il.lusions. Ens falten eines per gestionar. Sobren les paraules. Són moments de reflexió personal. Instants que només algú capta al vol, si hom està atent. Moments en què les emocions ens sobrepassen.

Vaig dissimular el desig que tenia de tu.

Vaig donar la volta i em vaig asseure davant teu, sobre els teus genolls.

La teva cara va reposar sobre el meu pit mentre notava els teus ulls buidant-se i les gotes dels meus cabells xops, regalimant cos avall.

Podia notar el teu desassossec. No tenia paraules...

Vas alçar el cap i em vas mirar... Els teus ulls es van clavar en mi.

No m'havia presentat...

Vas repassar la meva cara i et vas aturar als meus llavis. Una besada dolça ens va fer estremir.

Els teus dits van resseguir el coll del barnús i el vas anar obrint mentre un calfred recorria els meus pits.

Ens vam impregnar de la pell recent dutxada, de les olors barrejades de sabó i cremes, del perfum...

Vaig notar una incipient erecció...

Era un moment plàcid, d'acostament emocional. Era un desig de confort, de templança, de companyia.

Un parèntesi en l'espai i en el temps.

No vaig quantificar l'estona... S'havia aturat el temps.

El barnús va caure al terra... lliscant per les meves cames amb la suavitat de qui es treu uns guants de seda.

Era tard...

Vaig fer una passa enrere i me'n vaig tornar.

No em vas retenir...

Vaig enfilar l'escala per anar al dormitori.

La nit va ser un pèl feixuga. El cos, fatigat i la calor enganxosa.

Amb el so del despertador vaig asseure'm al llit. No sabia si t'havia somiat. Vaig dubtar uns segons...

Vaig travessar l'estudi, vaig anar al bany i ... no vaig trobar el barnús enlloc...

Despulla'm

2007-05-22T03:14:00.000-07:00

Amb les teves mans apressadament febrils, en un garbuig de botons i llaços...

Fins a descobrir la meva pell satinada de pell de préssec, el perfum de violetes que he vaporitzat per tot el meu cos...

I el gust nectarífer de pètals de rosa tamisats...

I... no guardis rancor a la lluna si es posa gelosa de veure't brillar als meus ulls...

Fins quan...?

2007-05-17T08:31:00.000-07:00

Un meme, una esperança...

En Mon em va passar aquests deures i després d'uns dies de disbauxa i aniversaris torno a la normalitat.

Si les paraules " desig" i " sensualitat" es poguessin recrear en un cos, sens dubte jo l'atribuiria al de la Marilyn Monroe.

I parlo del vessant estrictament femení. No parlo des del desig carnal que a molts éssers del sexe masculí els hi pugui despertar.

Parlo com a dona. I em pregunto fins quan seguirem malvaratant diners en dietes, productes i medicaments per enmagrir cossos que encara no han madurat.

Fins quan les firmes de roba continuaran empetitint les talles. Fins quan els dissenyadors...

Fins quan les mares continuaran menjant una fulla d'enciam i una poma per sopar davant dels fills...

Fins quan no obrirem els ulls a una realitat que entre tots anem alimentant.

Agafem models. Molt bé. Quins models ha agafat la nostra societat opulenta?

Els models de l'Àfrica desnutrida. Hem desenvolupat els patrons de la misèria. Hem estat capaços d'enmalaltir per uns cànons estètics que han dut a la mort a milions d'adolescents i no tan adolescents.

Amb els diners públics i privats hem de pagar els costos de la irresponsabilitat, i d'una societat que creu que viu en el benestar. Que creu que amb diners es compra tot però que no compta la quantitat de pèrdues materials i humanes degut a un màrketing equivocat.

Construim una societat feble, cada dia més maquillada i malalta.

Psiquiatres, psicòlegs, xarxes i centres de salut mental treballen en les noves malalties del segle XX i XXI.

Uns diners que es podrien enviar al món anomenat " no desenvolupat", el qual no hauria d'enmirallar-se " al món desenvolupat".

la niña de la foto

Diners allà on hi ha conflictes bèlics...

Diners per investigació, vacunes...

Diners per medicaments contra la SIDA allà on no arriben ni els preservatius...

Diners que es perden...

Li passo el meme a un jove poeta que m'enlluerna amb els seus versos i que es dedica a experimentar ...en un laboratori ...tota mena de ..." reaccions químiques".

Per tu , Uribetty, si et ve de gust fer-lo.

GRÀCIES!!!!!!!

2007-05-14T07:47:00.000-07:00

Estimats blocaires:

Estic emocionada... Sembla que va ser ahir que ens vam conèixer però han passat uns quants dies. Mica en mica uns i altres hem gestat un " espai virtual" a les nostres vides. Compartim una dèria comuna - El Bloc - i d'altres... no ens enganyem.

Somnriure mentre llegeixes un post, emocionar-te, identificar-te, discrepar-ne, ensalivar... fins i tot enrojolar-nos són sensacions habituals quan ens llegim.

Estic meravellada del gran " respecte" que encapçala cada comentari, hi estem o no d'acord, de la manera com " educadament" ens comuniquem i del " nivell" que es desprèn de la majoria dels " posts".

Després d'un any es pot fer balanç. Quan vaig començar el bloc n'havia llegit uns quants i no sabia si tindria " temes" per comentar. Veig que són inesgotales.

Reconec, molt sincerament, que és un espai d'esbarjo, per a mi. He après i me n'he adonat, també, que em falta molt per aprendre. Aquest 2n any vull aprendre a posar música, videos i baners a la dreta del bloc.

Tot i que considero que el tret més particular és el que escribim , cada paraula i la sensació que ens provoca al llegir-la ...

Com ja veieu el meu bloc no és un diari personal. No parlo del dia a dia. El dia a dia ja el visc. Al bloc deixo anar guspires viscudes, per viure, somiades, barrejades d'emocions, sentiments i sensacions.

Vull que el resultat traspassi la pantalla i us arribi i us acaroni. Que per uns instants els cos es sacsegi. En definitiva que sentiu, que us toqui. Això, sempre no és possible. Es necessita energia per a fer-vos-ho arribar i a vegades vaig amb " la reserva".

Fa poc he acabat de llegir " Una dona difícil" d'en John Irving ( maig 99 ), Ed, Tusquets. No us en faré una crítica. Només he recollit uns paràgrafs per dir-vos com m'hi identifico a l'hora de transmetre allò que vull, mentre escric.

.... Parlant de la relació entre observació i imaginació... "... S'ha d'imaginar un bon relat i llavors procurar que els detalls semblin reals. A l'hora d'aconseguir que els detalls semblin reals, serveix d'ajuda que alguns ho siguin" ... "¿ Què importa que un detall sigui real o imaginari? El que importa és que el detall sembli real i que sigui, sens dubte, el millor detall per les circumnstàncies relatades..."

Ho diu la protagonista ( Ruth ) en un moment de la novel.la. Ella és escriptora i respon al per què de l'èxit de les seves novel.les davant d'un públic que mostra més interès per conèixer a la persona que a l'escriptora.

UN PETÓ ( cadascú allà on el vulgui...)

Estic d'Aniversari

2007-05-11T13:58:00.000-07:00

Des del mes de maig de 2006 fins avui....

Us he mostrat un bocí de mi i

llocs on m'agrada

passejar

perdre'm

olorar
respirar

lliscar

somiar

i des d'on us llegeixo

Per això el post número 100 us el dedico a tots/totes els/les que entreu aquí i... si us ve de gust podem continuar perdent-nos tot passejant, lliscant,olorant i somiant junts!
Gràcies per ser-hi!

Pel maig

2007-05-08T15:17:00.000-07:00

A Girona

és temps de FLORS

Cap on anem

2007-05-05T09:42:00.000-07:00

No anem bé. Ho constatem cada dia. No escriure sobre la realitat diària no vol dir que no ens adonem ni que en passem.

Ho vaig escriure fa temps. Llegeixo els diaris, escolto la ràdio i m'indigno. Escoltar els polítics i veure que treballen poc, en general.Tot llegint al Gatot, fa uns dies, parlava de " Tornar a la normalitat " i em va fer rumiar-hi.Crec que els pilars que sostenen una societat són la Economia, L'Ensenyament i la Sanitat.

Ni un pam de net. Ens en parlen els mitjans de comunicació: Bombolla immobiliària, endeutament familiar, la majoria de gent hipotecada, sous que no es mouen, encariment dels productes bàsics i els no bàsics...

La paraula "estalvi" ha desaparegut del diccionari. La nova generació no sap què és, estalviar. Ja els ve just que es puguin independitzar i, gràcies als pares, que posen la falca quan no arriben.

Amb la L.O.G.S.E l'han vessada. Els alumnes no estan motivats. El fracàs escolar va en augment. Arriben a la universitat sense ganes, amb el promig de nota , justa, fent faltes d'ortografia, sense definir-se per cap carrera. Els Cicles Formatius o Mòduls no estan suficientment valorats ni hi ha l'oferta que s'espera d'una societat que es considera europea.

Ens sobren universitaris amb màsters i mileuristes... i ens manquen professionals amb ofici.

Fa pocs dies en parlava amb un mestre i no em va saber dir on era el problema. Si a la primària, a l'ESO o al Batxillerat . ( Ara fa poc s'ha aprovat que no caldrà repetir curs a BAT si s'aproven la meitat o més de les matèries. És a dir, només hauran de recuperar les suspeses ... Més facilitats per acabar BAT? I de veritat ... Creieu que sense el Zero com a nota, passant de qualsevol manera un curs darrera l'altre... progressaran adequadament? O s'estamparan més aviat?).

Però estava d'acord amb mi, aquest mestre, que a 1r de carrera els alumnes hi arriben molt mancats.

I la Sanitat també trontolla. Per un costat falten metges i infermeres i l'índex de " Burnout" va en augment .

Degut a la Nova llei del medicament hi ha fugues de medicaments a l'estranger perquè els paguen millor que aquí. Costa creure-ho però hi ha un degoteig de medicaments " vitals" que no es troben a les farmàcies. Alguns i només alguns tenen substitut en un genèric.

Hi ha persones que necessiten , per viure, un determinat medicament i de cop s'esgota.

L'altre dia li vaig preguntar a un amic farmacèutic què passava en el cas d'una persona diabètica o asmàtica o epilèptica. Em va explicar el que em temia.

Doncs ha d'anar a Urgències d'un hospital a què li injectin el medicament via intravenosa o subcutània mentre no tenen el medicament en pastilla. Això és un trasbals per la persona afectada, la família, la feina, els estudis ... Angoixant. Hi ha qui depèn d'una pastilleta i els laboratoris prefereixen vendre-la a l'estranger perquè els paguen més. D'acord. La industria farmacèutica és un negoci ... però i els usuaris, clients seus de fa anys ... no són ningú?

Si ens falten els tres pilars de la nostra societat, em pregunto què els espera a les properes generacions, amb quin optimisme poden fer els seus fonaments. Tenim mala peça al teler. Mai millor dit.

Mentrestant la natura, també desballestada, segueix florint abans d'hora i ens ofereix estampes com la que veieu. És a prop de Vidreres ( La Selva ) fa un mes...

Una mica de llum davant aquest fosc panorama.

Amb tu

2007-05-03T08:15:00.000-07:00

Resseguir el rosari de la teva esquena fins l'últim botó ...

Dibuixar amb un dit les teves formes ...

Deixar lliscar els llavis sobre la teva pell satinada, llisa , nutrida ... fins als talons ...

Unes ungles de porcelana ...

Un cos madur, cuidat, acompassat amb el temps ...

Una panxa que va esdevenir fèrtil i el pit encara turgent ...

La sensibilitat, desperta ...

El moment, inesperat ...

Ignorant respostes ...

L'estremiment d'uns llavis en un gest buscat ...

Allargar les mans en un tempteig d'un cos igual al meu ...

Si el moment s'escau ...

Si es presenta ...

Si vull ...

Si vols ...

La píndola de l'any

2007-04-28T14:12:00.000-07:00

Aquests dies ens arriba informació d'una nova revolució en quant a anticoncepció . La píndola anticonceptiva d'un any encara no està comercialitzada al nostre país. Es tracta d'un anticonceptiu de 3a generació ( dosi baixa d'estrògens ) que es pren durant un any, sense interrupció i que aboleix la menstruació.

No hi ha estudis fets del tractament a llarg plaç. Per tant no se'n saben els efectes secundaris ni l'ús que se'n farà.

Com tots els anticonceptius hormonals aquesta píndola anual requerirà d'un seguiment i control per part del ginecòleg i d'una bona informació a la dona que decideixi prendre-la.

El fet d'elegir un tractament hormonal no és cap caprici. Hormonar-se vol dir desastabilitzar els nivells d'hormones a la sang, augmentant-ne uns i disminuint-ne uns altres. Com tot medicament l'atenció ha de ser individual. És a dir a tothom no li va bé el mateix.

Aquesta nova píndola sembla que està indicada en dones que tenen Endometriosi. Una malaltia inflamatoria de la mucosa de l'úter, trompes, ovaris... fins i tot pot afectar la bufeta de l'orina i els budells. Es manifesta en menstruacions abundants i doloroses.

Per tant el descans durant un any i evitar l'ovulació pot ser una alliberació per qui la pateix i amb possibilitats de curació.

Com tots els anticonceptius hormonals està contraindicada en dones amb antecedents de trombosi venosa i diabetis i mentre es pren cal fer anàlisis metabòliques de Triglicèrids, Colesterol i funcionament del fetge.

Els efectes secundaris sempre depenen del temps que s'ha pres i de la dosi.

Carme Valls - Presidenta del Centre d'anàlisis i Programes Sanitaris ha dit que no es pot treure al mercat un medicament sense que s'hagi estudiat a fons les conseqüències a llarg plaç. És autora de Mujeres invisibles un llibre que fa reflexionar sobre si davant la malaltia , les dones ens fem invisibles, o no ens expliquem bé o qui ens escolta no ens entén.

Actualment hi ha al mercat una píndola i un dispositiu intrauterí ( DIU ) hormonat que fa que la dona només menstrui 4 cops a l'any (1 cop per trimestre ). Estem davant d'una revolució social? Dones sense regla. Generacions futures on una majoria s'acomodarà al fet de no tenir-la?

Cada dia l'edat de la primera maternitat s'allarga més. No hi ha temps per tenir fills...

Costa imaginar-se una societat així, però estic convençuda que ja es fan els primers passos.

La persistència de la memòria

2007-04-25T09:07:00.000-07:00

Imatges plenes de records ben vius.

Sol. Vas agafar la maleta de cartró i et vas embarcar per descobrir nous horitzons... Per veure noves sortides de sol i diferents capvespres...

Vaig desfer el candau i vaig desar les cadenes. Et vaig oferir la llibertat...

El rellotge del temps, imparable...

Els decorats de la vida, canviant...

Ni una fulla a la branca, ni una onada amb empenta, només el record, com una roca ferma a la memòria ...

Sola. Em van caldre moltes nits perquè tornés a veure la llum.

Avui has desembarcat, vestit de capità, amb els galons... i cap lligam a la mà...

Junts. Passejant sota el sol de primavera ens hem confós ( fos ) en un bes...

L'únic testimoni, el riu.

Enmirallant-nos als ulls i assaborint el pas del temps...

Una altra proposta de Relats conjunts

Per tu

2007-04-23T15:17:00.000-07:00

Formació continuada ( II )

2007-04-22T01:37:00.000-07:00

Em va semblar una persona competent i era evident que era un home atractiu. Vaig notar els seus ulls repassant-me.

Portava un vestit de tall italià. Una camisa blau cel que feia ressaltar els seus ulls blaus. Les sabates " Sebago" ben enllustrades. La pell lleugerament daurada. Em va dir que jugava a tenis sovint. Se'l veia fort.

Sense adonar-me'n jo també el repassava. Vaig calcular que era un pèl més jove que jo... Això em posava en guàrdia i a l'hora m'excitava...

Això... i el cava que ja feia les seves primeres aparicions neuro-sensorials... El cap em flotava... Tenia calor a la cara i al cos...

Em vaig enrojolar... No sabia ben bé cap a on aniríem...

Em va treure la jaqueta i la va deixar al respatller d'una butaca... Jo li vaig treure la seva...

Tenia una pell fina, tersa, jove...

Estàvem a prop... li podia sentir la respiració, lenta, apaivagada ; Els seus llavis oferint-se davant els meus ...

La seva mà a la meva cintura. Ens vam apropar més. Els meus pits com fletxes apuntaven cap al seu pit...

Vaig anar descordant-li els botons de la camisa. Ell es va desfer el nus de la corbata. Vaig endinsar les meves mans al seu mapa lleugerament vellós i vaig recórrer cada múscul...

Em va treure suaument la camiseta i els meus pits ja s'ofegaven dins els sostenidors. Me'ls va besar tot resseguint-me fins al melic...

Vaig treure-li la camisa ... i com si fos un gelat vaig llepar-li la satinada pell bruna...

El seu sexe oprimit demanava a crits ser alliberat... Els meus dits, com ulls. Repassant, acaronant, explorant...

Els meus pantalons van lliscar per les meves cames com si es tractés d'un vel...

Vaig notar els seus dits acompanyant-los fins als meus turmells i vaig treure'm les sabates...

_ Al costat del despatx hi ha el jacuzzi, va dir-me fluixet.

_ Vols acompanyar-m'hi?

_ Amb roba interior? Vaig preguntar...

_ Amb roba interior...

El bany d'escuma i bombolles em van retornar al món real.

Però tot lliscant-t'hi, vaig tornar a desconnectar...

I entre els raigs d'aigua i el pessigoleig vam tornar a brindar.

El cava fred resseguint el cos per dins. Les mans agosarades resseguint el cos per fora. Un fil musical ens acompanyava i ens vam deixar portar per el moment, abans d'anar a dinar...

L'endemà, amb els deures fets, vaig entregar l'informe que durant la nit havia acabat.

El meu cap em va dir que era excel.lent.

_ Et van tractar bé? Em va preguntar

_ Com una reina, vaig contestar-li...

En aquell moment em va sonar el mòbil i tot rebuscant-lo al bolso en vaig treue, dins una bosseta de plàstic, la meva roba interior... molla ... lleugerament perfumada de cava...

Formació continuada ( I )

2007-04-19T14:44:00.000-07:00

La convocatòria em va arribar el divendres al matí. El dilluns havia de presentar-me a Malgrat de Mar a les 9 del matí, per a fer una visita als laboratoris farmacèutics Boehringer Ingelheim. L'empresa és alemaya i el concepte de Prevenció de Riscos Laborals és un model per a moltes empreses de casa nostra.

Havia acabat el curs de PRL i em demanaven un informe sobre una empresa aliena a la meva. De les que em van proposar, vaig elegir aquesta.

Tinc referències que és un bon laboratori i la veritat, algun cop he gastat algun medicament dels seus ( sempre receptat ). No m'automedico mai... i això que sóc del ram...

Tenia el cap de setmana per endavant i el dilluns en comptes d'un dia laboral seria un dia menys laboral i diferent. Trencar la rutina sempre és un revulsiu... Et vesteixes diferent, fins i tot et maquilles una mica més.

El dilluns al matí em vaig llevar d'hora. Una dutxa tonificant i una jaqueta i pantalons color pastel. Una camiseta negre, bolso i sabates de conjunt.

Vaig agafar la carpeta i la targeta : "Tomy Binder. Recursos humans"

Vaig arribar puntual. A la recepció em van fer esperar en una sala. Tot era impol.lut, sobri, quadriculat... Són alemanys, vaig pensar.

El Sr. Binder va aparèixer en uns minuts.

Jo estava distreta llegint el diari...

_ Senyora Joana?

_ Jo mateixa

Vam anar al seu despatx i em va donar la planificació del recorregut que faríem.

De la primera planta pujaríem fins a la cinquena. En aquest últim pis, a part del menjador per el personal, hi havia un gimnàs, una sauna i un jacuzzi...

Em va sorprendre però com que els caps treballent tantes hores... Crec que una estona de relax els convé.

Des del magatzem, la zona de mezcles dels productes actius, passant per la zona estèril ( laboratori) on es fan les reaccions químiques fins a obtenir el medicament, ho vam recórrer tot.

Jo anava prenent notes i ell em va donar prospectes de medicamets nous.

Era una persona extramadament oberta i expressiva. Parlava un català correcte i barrejava algunes paraules en català i en alemany. Em va dir que entenia el català. Jo vaig continuar parlant-li en català. Com que també sóc xerraire de mena, vam començar parlant de feina i vam acabar parlant de tot i de res en concret. De vacances, de viatges, de fills... de projectes... d'il.lusions.

Quan ja acabàvem em va dir que li agradaria que dinés amb ell.

Sempre que jo disposés de temps...

Bé... tenia tot el dia, vaig dir-li.

Vam anar al seu despatx i em va donar més dades per el meu informe.

Em va oferir una copa de cava.

La vaig acceptar.

( Amb l'estómac buit l'alcohol sempre em fa més efecte, vaig pensar)

Però em venia de gust...

Respirar

2007-04-17T05:38:00.000-07:00

" La vida no es mesura per les vegades que respires sinó pels instants que et quedes sense alè"

... Embadocats amb la bellesa que se'ns perfila al davant i sovint no veiem...

...Olorant i saciant-nos amb tantes fragàncies que ens commouen per conegudes i de noves que ens colpegen...

... Escoltant embadalits el murmuri silenciós d'uns llavis casi a tocar i que sovint no sentim què diuen...

... Sentint el magnetisme d'un cos a prop, que ens posa en alerta i no volem destorbar el moment...

... Llegint paraules que ens sacsegen per dins i remouen fascicles viscuts al peu de la lletra i ens preguntem com coneixen el nostre secret més íntim...

... Imaginant...

... Somiant...

... Ensalivant...

L'art de la senzillesa

2007-04-13T13:32:00.000-07:00

Ara que la cuina d'autor està de moda i gastar-se un munt d'euros en un sopar fora de casa és pràcticament un hàbit més que setmanal, m'inclino per retornar als orígens dels fogons.

La cuina, no per sofisticada és més gustosa. Tots ho sabem. Cuinar requereix imaginació. Sovint tenim els productes a casa i fem una llista llarga per anar al súper. Hi anem a buscar idees i menjars migs preparats o que ens facin peça. Anem tips i necessitem provar menjars diferents. Tenir la sensació de gana davant un plat ja comporta assaborir-lo de diferent manera. El paladagem amb fruició i l'escurem.

A mi se'm remou tot quan veig que la gent deixa els plats plens al restaurant i ho paga sense protestar, o a casa que també té un cost.

El que vull presentar-vos avui són tres receptes, que no requereixen dots de cuiner. Només cal disposar d'una horeta. I a més són molt econòmiques. L'únic és que les tres juntes no les podem fer servir com a menú, perquè la proporció d'Hidrats de Carboni és alta.

Truita de farina o crespell

Ingredients:

_ 2 cullerades soperes de farina

_ 2 - 3 cullerades de llet

_ 2 ous

_ Barrejar la farina amb la llet i deixatar-hi els ous

_ Fregir amb oli d'oliva a la paella. Volta i volta.

_ Sal optativa

Grasoletes de bacallà

Ingredients:

_ La pasta anterior

_ Afegir-hi bacallà esqueixat i desasalat

_ All i julibert picat

_ Fregir amb oli ben calent, agafant-ho a cullerades.

_ Es poden menjar fredes o calentes

De postres: Torradetes de Santa Teresa

Ingredients:

_ pa sec

_ llet

_ 1- 2 ous

_ sucre

_ Deixar estovar el pa amb la llet. Escórrer l'excés de llet en un paper de cuina i passar per ou batut. Fregir amb oli d'oliva

_ Posar en una safata amb paper de cuina ( per empapar l'excés d'oli )

_ Un polsim de sucre i deixar-les refredar

Aquests dies he rellegit Josep Pla. Un escriptor amant de la cuina senzilla, dels productes del mar i de l'horta. A " Cinc històries del mar " Josep Pla ens endinsa en el món dels peixos, de les textures, dels suquets i del paladar. La primera història " Bodegó amb peixos" fa una dissecció de tots i cadascun dels peixos de la nostra Costa Brava. Com es pesquen, com es cuinen, la qualitat de la seva carn... Mai havia llegit res tan ric en adjectius adreçats als peixos que mengem o veiem a les peixeteries. Us transcric del mateix llibre una de les poques poesies que s'ha conservat, del Rector de Vallfogona, dedicada als peixos.

La carnosa palomida

el moll lletós i suau

i la premsada pelaia,

amb el congre tornejat .

La remadora llagosta

i el briareo cranc

amb la sípia tintorera

i el sorrell argentat.

La pigatosa morena,

el pagell sobredorat,

amb el llagostí de nàcar,

la mòllera de cristall.

Des de la més fresca llisa

al llop més sec i salat...

Cinc històries de la mar

Josep Pla

Edicions Destino. Barcelona

Que ho disfruteu!

TU

2007-04-09T13:07:00.000-07:00

Sostrec de la teva caligrafia l'essència destil.lada de les teves paraules i em quedo amb el rajolí intermitent de les perles olioses fetes amb milions de molècules que juntes et dibuixen ...
Per en T, que sempre està al meu costat.

Dies grisos

2007-04-06T09:17:00.000-07:00

Aquests dies Girona es desperta grisa. Pels voltants de Setmana Santa, quan sembla que l'esclat de la primavera és a tocar, el cel es tapa, plovineja i l'aire és més fred.

Les pedres de la Catedral agafen aquell to que en Josep Pla descrivia tan bé ( la pedra de Girona ). Les llambordes dels carrers que la voregen llueixen com si les haguessin embetumat.

Abelleix sortir a passejar. L'aire és més net sobretot si ha plogut. Fa temps de tardor tot i que als aparadors ja ha arribat la primavera.

La grisor és una tonalitat trista. S'instal.la de cop. Matisa la claror per dins i per fora.

Passo uns dies grisos acompanyant el meu pare en un tram feixuc del seu trajecte. A la clínica la temperatura és d'incubadora, l'aire que es respira, sec i la llum estranyament clara.

Allà on no arriba la medicina i la tecnologia , hi arribo jo.

El confort emocional en forma de manyagues , mirades i converses es complementen amb els cuidats físics: la higiene, els canvis posturals, l'afeitat diari ( fins i tot li he fet la pedicura... ), l'alimentació...

La mirada agraïda i els diàlegs nocturns ens fan còmplices d'aquesta trobada que el destí o l'atzar ens ha programat.

Dies grisos però amb pau interior de veure'l alleugerit, plàcid, amb una espurna de vitalitat als ulls. Se'l veu tranquil amb la seguretat de qui ha omplert el bagatge amb la simplesa de la vida. Una vida de treball constant, una manera de transmetre valors sense donar-los nom. L'exemple qüotidià.

He deixat per una estona els llums de neon i he passejat pel passeig Arqueòlògic, el carrer dels Alemanys, l'església de Sant Domènech, la plaça dels Lledoners, la Catedral i he baixat pel carrer de la Força. He entrat en un bar on el seu lema és " Paraules de tarda, ritmes de nit" . He somrigut. M'agraden les paraules i la música. Estava ple. Converses relaxades. He demanat un te tot escoltant l'Sting dels Police. Per uns instants s'ha aturat el temps com aquests dies que sembla que camino sense anar enlloc.

M'he relaxat uns moments abans de resseguir l'Onyar i enfilar una altra nit de vetlla.

Tornarem a conversar i a recordar vivències. No podrem , però, desxifrar quin sentit té la vida, abans que el dia s'enfosqueixi del tot...

Tan lluny, tan a prop

2007-03-31T06:07:00.000-07:00

Passejo pel Barri Vell, pels carrers estrets i et veig al mateix bar de sempre. Arraconat del món. Dins el teu món. La cigarreta cremant-te els dits, els pulmons i la vida...

Absort, llegint. Buscant un sentit a la teva existència...

Des de sempre, el dilema del que és i no ha pogut ser. Del que va ser i no pot ser. De la lluita aferrissada de tu i del que t'envolta.

Acabo entrant al bar i m'acosto.

Alces els ulls i em repasses. Em somrius.

Com ens coneixem!

_ Tu per aquí?

_ Feia una volta i t'he vist...

( Mentida... sabia que hi series... sempre hi passo ... et busco... i si et veig, entro ).

Ara ens uneix una amistat més enllà del desig brutal de nosaltres mateixos. Podem acaronar les paraules durant tota una tarda i fondre'ns en un petó simple. O besar-nos durant tota una tarda i despedir-nos amb una paraula. El gust de la coneixença. La barreja gens sofisticada dels encontres. La simplesa dels moments. Sense cap lluita interior.

El pas del temps assossega el to de les paraules buides i engrandeix el sabor de les petites estones plenes.

La vida ens ha decantat per dos camins diferents perquè no ens vam apuntar a l'aventura intrèpida de la busca metafísica del nostre interior. La joventut ens ho va impedir. Ara no hi ha recerca. Tenim les vivències per encomanar-nos... Vam marxar sols i hem tornat acompanyats.

Però hi ha tardes que s'encén una llum a l'estudi del Barri Vell i les campanes de la Catedral ens recorden una rere l'altre l'impuls sotregat de les primeres trobades al pis d'estudiants, al costat de l'Ajuntament.

Les nits en què no aclucàvem els ulls enfeinats un en l'altre. Els llavis enfebrits i els dits parlant. Un llenguatge que cremava de tant desig.

I ara resseguim els camins traçats anys enrera, camins amb herbam, flors i espines; pedres i solcs, com les nits en què començàvem a caminar, desperts... amb el ritme del piano del bar del costat.

I ens resistim a cremar els dies, perquè la flama interior encara és viva...

Deixo que apaguis el murmuri interior del meu cos amb els teus llavis humits, mentre les teves mans fan per indagar la certesa del foc que m'abraona per dins i et xucla per fondre's, per fondre't en mi...

Ashes

2007-03-28T11:21:00.000-07:00

_ Déu meu! No vull tornar-hi...

_ No m'hi portis. Jura'm que no m'hi portaràs...

_ Acabaré més boja del que estic...

_ Per què el meu home m'hi va tancar?

( Ell en veu baixa... No, no, no... va ser la meva dona... )

_ No puc tornar-t'hi... No puc...

_ La meva vida no té cap sentit sense tu...

_ No puc tornar-t'hi. Visc aturmentat des que no ens veim.

_ Anem-nos-en lluny. Comencem una vida junts tal com vam planejar.

Tot va començar una nit de cap d'Any. Ella treballava en un cabaret de la ciutat de la llum. Una noia pèlroja amb un cos de vertigen. Un ulls com guspires i unes dents blanques i ben posades.

Ell, la seva muller i una parella amiga havien anat a passar el cap d'Any a París.

Després de sopar van treure entrades pel cabaret. Asseguts en una taula rodona amb una làmpada petita de color vermell, en un angle de la sala, ell es va encegar d'ella. Ella se'n va enamorar.

Va fer els possibles per allargar l'estada a París. Excuses de feina, de negocis, de compromisos, a la seva dona i als amics...

Es van trobar en unes golfes del Barri Llatí on ella vivia.

Ella tenia uns estalvis, ell disposava d'un fort capital. Era directiu d'una empresa de cosmètics.

Van quedar per trobar-se a l'aeroport d'Hamburg via Roma tres setmanes després.

Un seguit de malastrugances va fer que a ella la tanquessin en un frenopàtic amb el diagnòstic d'esquizofrènia.

Però ell l'estimava de veritat i no va parar de moure fils i contactes, sense èxit. La seva dona era jutgesa i ho havia lligat bé.

Vivien aturmentats. Assedegats de carícies, d'amor sincer. Ell la visitava sovint tot i la vigilància a la que estava sotmesa.

Va planejar endur-se-la.

Després d'una passejada pels jardins del frenopàtic i de subornar als vigilants, metges i demés personal... es van escapar.

Es van estimar a " Le Bois de Bologne " una nit plena d'estels sota el cel de París...

I ara la desesperació, la solitud, La incomprensió, les lleis... els errors... els esporuguien.

_ Errors ?

_ És un error estimar?

_ Estimar algú que les lleis diuen que no has d'estimar?

_ No hi ha ningú amb el dret d'imposar l'objecte de l'estimació, ningú!

La història es repetia.

Tornarien a començar!

Una nova proposta de Relats conjunts

Paraules en silenci

2007-03-25T05:45:00.000-07:00

He obert els ulls envoltada d'una translúcida boirina.
He descobert uns ulls fitant-me...
He fet per incorporar-me...

_ Shsssssst....
_ Així estàs molt maca!

He mirat al voltant... El lloc m'era desconegut.
Una barreja d'incertesa i desconcert...
He tancat els ulls i m'he esmunyit al balancí d'uns braços de pell tèbia.
No he tornat a obrir-los...
M'he quedat arraulida, mig endormiscada, assaborint el moment de vigília.
No he desclòs el llavis...

" Si és un somni ja em despertaré...

Si és real ja me n'adonaré...!

Ara no...

Ara és el moment d'absorvir tot allò que es desprèn del fregadís del meu cos amb un altre cos, de la meva pell amb una altra pell...

Amb els ulls clucs... per no trencar l'encanteri del moment.

Només allargar-lo...

Instants en què la ment resta silenciosa i el cos, atent...

El meu cos oferint-se i tu gaudint-lo, en silenci... per no despertar-me...

Avui, però, hi he volgut posar paraules...

Escletxes de llum

2007-03-21T03:50:00.000-07:00

Amb retard però amb els deures fets. La Violette me'ls va passar . Unes coses sobre mi que no sabeu però que em pertanyen i que les comparteixo amb qui les vulgui llegir.
Treballs que he tingut
( Durant els estius i caps de setmana mentre estudiava. A partir dels 20 fins avui continuo amb la meva professió , la qual li trobo un sentit per continuar ).
1_ Cambrera. D'aquí em ve la vena gastronòmica, la curiositat per provar nous plats i per cuinar-los. M'agrada sorprendre quant convido als amics a sopar. Ho cuino amb tots els sentits...
2_ Ajudant de perruquera. A la meva família hi ha perruquers i perruqueres i encara si em necessiten els donc un cop de mà. Rento caps a la perruqueria d'homes i els faig un massatge que casi se'm queden adormits ... a les mans.
_ Caram teniu perruquera nova?
_ No... és de la família... és dedica a ....
_ Bufff... no s'assembla amb res a la perruqueria... doncs... no
3_ Planxadora de llençols i vànoves en una clínica. Durant un estiu i a una temperatura de 37 ºC. Una sauna!! Em vaig aprimar 5 kg. en un mes.
4_ Quiromassatgista. Quan em vaig treure el títol feia massatges a tort i a dret. Aviat em vaig adonar que preferia que me'ls fessin. Des de llavors que sóc jo la que m'estiro a la camilla.

Pel.lícules que puc veure un i altre cop
1_ No acostumo a repetir pel.lícules. Només rellegeixo algun llibre.

2_ He vist totes les d'en Woody Allen i les d'en Clint Eastwood
3_ Les de l'oest , per mi, tenen un encant especial ( John Wayne, Gari Grant, Gary Cooper, Robert Mitchum, Katharine Hepburn, James Stewart... )
4_ Em va encantar " Chocolat", amb la Juliette Binoche i en Johnny Deep
Programes que m'agraden
1_ No miro la TV des de fa bastant temps. Només " La nit al dia " de la Mònica Terribes
2_ Escolto " El món a RAC 1 " d'en Xavier Bosch ,als matins i el " Minoria absoluta " d'en Toni Soler, als migdies.
3_ Quan arribo a casa poso música clàssica .
Plats - Plats - Plats
1 _ Escudella i carn d'olla, truita de patata i ceba, pa amb tomata i pernil ibèric. Arròs a la cassola ( de muntanya- caldós, de color fosc, amb conill, ànec...) Arròs a la marinera, caldós. Arròs negre amb sepiones. El bacallà cuinat de totes les maneres...
2_ La cuina mediterrània el.laborada sense gaires sofisticacions. M'agraden els productes de qualitat tractas al punt, de cocció i sabor - sense disfresses.
3_ La cuina grega ( tot i que és mediterrània, té el seu toc diferencial ).
4_ La tarta Tatin- de poma sobre un llit de pasta de full i un rajolí de crema de llet tèbia...
Llocs on visito a Internet
1_ Blocs- El teu, el teu, el teu.... els vostres.
2_ El diari " Avui" cada dia
3_ " 20 minutos " per saber al minut què està passat al nostre planeta.
4_ Google- per cercar allò que no sé.
5_ Les webs que necessito per la meva feina diària.

Llocs on m'agradaria estar ara
1_ En una autocaravana descobrint món...
2_ En una masia rural, al costat d'una llar de foc, amb el meu company de viatge, sense presses ni horaris, només l'un per l'altre ( sé que a ell també li agrada ) .
3_ Caminant, fent una travessa pel Pirineu fins a esgotar-me. Dutxar-me i disfrutar d'un bon àpat i un bon vi.
4_ Gaudint d'una obra de teatre o un concert musical a qualsevol teatre o auditori.
5_ Trepitjant alguna capital europea. He caminat per tants pobles i muntanyes que ara m'abelleix moure'm per les capitals.
6_ En un Spa... entre bombolletes i bafs ... És la meva última addicció ...
M'acompanyeu... ?
Si els ve de gust fer-ho, passo el meme a n'en robertinhos i a La Cuca

La tornada

2007-03-18T14:38:00.000-07:00

He buidat la maleta. He tret la roba i les sabates, les planxes pel cabell, les potingues per la cara, els texans, la caçadora de dia, la jaqueta i el fulard de nit, uns collars i unes arrecades de fantasia...

Miro la maleta tancada, en un racó de la meva cambra. La veig plena . Tardarà uns dies a buidar-se; Assaboriré el que me n'he endut fins que es dilueixi en la memòria del temps, fins que la torni a agafar, per uns dies, per unes quantes hores... i amb il.lusió torni a fer l'escapada, vital per l'ànima i per el cos.

Els records i les vivències pesen per allò que tenen de durs o de fràgils, de lleugers o volàtils.

La vida té aquesta dualitat. Moments feixucs i moments alliberadors.

L'equilibri emocional sovint ens aclapara. Costa trobar la mida justa, costa dosificar-nos. No sempre el cap i el cor van junts. I malgrat això continuem siguent nosaltres i continuem vivint...

Ens alimentem d'estones acariciables, gairabé no palpables però denses en contingut, perquè vibrem amb elles, sense deixar de mostrar-nos, despullats i sense filtres.

Torno carregada d'abraçades, de llargues converses represes, de mirades còmplices i conegudes i de mirades noves i sense història ... Una nit de teatre, sopars compartits, racons nous, bombons i llibres i un passeig pel cas antic... Un cafè a mitja tarda i estones per badar mentre el sol es ponia i deixava la ciutat a mitja llum...

Barcelona de nit és com Girona de dia. Bull !!

I per uns dies jo també he estat més efervescent, més volàtil... amb els peus empresonats... perquè , això sí, m'he posat les sabates de tacó i les ulleres Gucci!

Els sentits i la poesia

2007-03-15T10:19:00.000-07:00

" Podem oblidar les paraules més dolces del món, però sempre recordarem quina olor desprenia qui ens les va dir "

( Martin Lindstrom )

Llegir poesia ens omple el cos d'esborranys i sovint de dubtes.

Com en saben, els poetes , de trobar els mots escaients !

Nosaltres assaborim aquests mots com petits bombons que ens deleiten el paladar i expandeixen el seu sabor tot fonent-se amb nosaltres...

" Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:

aquella part de mi que se'm revolta,

que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula

et miro. Jo sóc tu mateixa.

No em reconec : sóc l'altra."

Vels de ceba o la dansa secreta

Ran de l'aigüera

mans de dona despullen

danses de vels

de ceba, arrels

de LLum i d'ombra

presa i desapresa,

tels de teranyina

encesa,

esquinçalls

de flor d'aram

secreta.

Mans de dona

teixeixen

i desteixeixen

un desig translúcid

- ran de l'aigüera -

mantellina de núvia

nua i defesa,

de criatura nada

en l'embolcall

d'una intacta

promesa.

Mans de dona saben,

però desisteixen:

cada dia clouen

i ceguen i obliden

- ran de l'aigüera -

la dansa secreta.

" El meu amor sense casa "

Maria Mercè Marçal. Ed. Proa ( 2003 )

Canvi d'escenari

2007-03-10T13:21:00.000-08:00

Per pocs dies, per unes quantes hores ... canviaré d'escenari. Em trobaré amb companys de la feina que no veig habitualment tot i que hi parlo sovint

Tinc un curset a Barcelona ( només als matins ). La tarda , per a mi.

Vull passejar per els carrers del Barri Gòtic, passar per davant del museu Picasso on hi vaig viure mentre estudiava, ramblajar, amb els ulls ben oberts, per no perdre'm detall. M'agradaria anar al teatre o a escoltar música en viu ...

Vull deixar-me portar a un nou restaurant i gaudir d'una estona de conversa. Prendre un cafè en un raconet, amb una música de fons ... I fer una copa mentre disfruto de la companyia i del moment.

Aprofitant aquests cursets visito amistats llunyanes . M'asseguro que estan bé. Amb els anys la vida va deixant la seva empremta i no sempre com voldríem.

Si no veig la seva mirada i no sento la seva veu no estic segura de que tot va bé. És fàcil maquillar una llàgrima o una ganyota per telèfon. Necessito sentir la complicitat i l'euforia del retrobament.

I també sé que m'esperen ...

Per uns dies deixaré la meva rutina diària ... M'oblidaré del super, la rentadora i de cuinar...

Anyoraré als qui deixo a casa ...

Penjaré el meu uniforme i em vestiré per a l'ocasió, amb colors i ulleres de sol ...

I ompliré la maleta amb roba, sabates i bisuteria ( i els apunts ...) , i m'agradaria tornar-la plena d'abraçades i d'oxígen...

Em temo que serà curtíssim!

Sensacions

2007-03-07T11:59:00.000-08:00

" No hi ha res que ens emocioni més que esperar"

I com m'agrada allargar l'espera mentre jugo mandrosament a aturar el temps...

Intuïnt, somiant, veient, sentint, deduïnt, assaborint, imaginat més enllà del que esdevindrà...

Un cúmul de sensacions properes, conegudes, esperades ... de l'instant efímer en què dues línees finíssimes tangencials es fusionaran en un BES!

La seducció : entre el joc i l'instint

2007-03-02T12:26:00.000-08:00

" A vegades juguem a seduir

A vegades seduïm jugant... "

Segons el diccionari d'en Pompeu Fabra:

_ Seduir : Induir, arrossegar ( algú ) a alguna cosa amb abelliment; Captivar

_ Joc : Entreteniment, exercici recreatiu, sotmès a regles, en el qual l'un perd mentre l'altre guanya.

" L' instint de la seducció " és un llibre d'en Sebastià Serrano, Ed. Ara llibres, que ens parla de l'art de seduir, un camí entre el joc i l'instint.

No m'havia plantejat mai que la seducció era un instint, que tots tenim més o menys desenvolupat i que el duem a la pràctica a través del joc, convertint-lo en art.

Segons S. Serrano, la seducció ha servit des de sempre per anar millorant l'espècie. Els mascles " més simpàtics" " que conten històries " ( creïbles o no) s'emporten les famelles " més formoses " i amb més " capacitats per engendrar". Les famelles fan servir una altra classe de " paranys " per atraure'ls.

Així l'espècie ha anat " millorant " i la tria dels gens ha estat deguda a la selecció, fruit d'un acurat joc de seducció.

Segons el llibre, i ara no ho transcric perquè no el tinc al davant, les persones amb un determinat to de veu tenen fama de seductores.

A part dels atributs físics, que no ens enganyem, totes les espècies en són portadores i com més exuberants més atrauen, hi ha la forma en què ens comuniquem.

Els gestos, la mirada, com posem les mans, com parlem i de què, l'expressivitat del cos en general ... tenen un poder altament qualificable en el joc de la seducció.

Tothom coneix el llenguatge no verbal.

Aquests darrers mesos, als blocs, ens hem comunicat d'una altra manera. No només amb les paraules escrites. " El blocaire invisible, els memes de les veritats i mentides, els memes X, alguns posts ... ( Alepsi amb " Heu pensat mai... ", Onix amb " Imaginarium " i d'altres ) han deixat traspuar detalls de nosaltres mateixos que no escrivim. Hi ha alguna cosa més dins nostre, que germina, que ens fa diferents i que ens atrau.

He deduït que ens hem deixat seduir per tot allò que traspassa la pantalla.

Pocs ens coneixem a la vida real. La gran majoria només captem a través de les paraules; com respirem, per quins viaranys ens movem, com pensem...

Imaginem o no un físic, però ens agrada què diu i com ho diu. Per tant la paraula va més enllà de transmetre informació, plasmar poemes i comunicar-nos. Deixa entreveure com és qui escriu. Entre el joc i la màgia del que intuïm s'estableix un altre llenguatge, el qual facilita diàlegs entre joves, no tan joves i més " madurs ". Tothom s'ha apuntat al carro. Ens agrada seduir i que ens sedueixin. I no ens fa por dir-ho. Ens hi sentim bé. De la mateixa manera ens movem a la feina, a la universitat, al gimnàs i continuem aquest joc social. És indubtable que ens comuniquem constantment i arreu.

Ens agrada " agradar ".

M'atraveixo a dir que l'estat " ideal " és el de saber-nos acceptats, compresos, parlant un mateix llenguatge, expressant uns sentiments semblants i emocionat-nos amb el que captem dels altres.

Més enllà de les converses a internet i als mòvils, preval un joc agosarat de paraules i missatges subliminals. I captar tot el que llegim " entrelínees " ens fa una mica més iguals, independentment de l'edat, el sexe, la professió i la vida personal de cadascú.

Tot plegat sembla un joc de paraules, i potser ho és ... o parlàvem de seducció?

Solució

2007-03-01T11:16:00.000-08:00

El Forrellat

Endevinalla

2007-02-27T07:06:00.000-08:00

Pam per aquí

Pam per allà i

Pam que li penja...

Pistes

_ Normalment s'agafa amb una mà

_ A vegades grinyola i ... amb unes gotes d'oli va més fi

_ Té una movilitat limitada... cap a la dreta ... cap a l'esquerra ... cap amunt... i cap avall...

_ És d'un material que , a una temperatura elevada, es fa mal.leable

No us precipiteu!

Estranys

2007-02-22T13:09:00.000-08:00

Comparteixen la màgia d'un àpat, acompanyat d'un " criança " negre.

Només els separa dues copes de cristall.

El seu petit món s'ha reduït a aquesta taula que té vistes a l'exterior.

No senten les converses dels comensals veïns ni veuen la gent que passa pel carrer. Estan absorts en la conversa, les seves mirades es repassen . S'escolten la veu, es miren als ulls i com es mouen els llavis.

S'ha aturat el rellotge del temps un dia qualsevol, feiner, mentre tothom treballa.

Surten al carrer empedrat quan el sol acaba de despuntar de la migdiada.

Passegen vora el riu, separats d'un pam. Una conversa banal. Flaixos sense connexió... Es miren de reüll. Es miren les sabates mentre van caminant. Els cabells embullats per el vent. El dia és càlid. Falta poc perquè el sol s'amagui...

S'han de despedir. No saben com fer-ho...

L'últim cafè...

Es miren... No es coneixen...

En Pólvora

2007-02-18T06:11:00.000-08:00

Des del TNC i sota la direcció de Sergi Bebel ha arribat aquest cap de setmana " En Pólvora" d'Àngel Guimerà, al teatre Municipal de Girona ( ja restaurat ).

Casi dues hores de diàlegs intensos i silencis densos amb el rerefons dels talers d'una fàbrica.

Una època marcada per la revolució industrial i que molts dels nostres avantpassats ( besavis, avis i pares )van viure .

Amb les " fàbriques " la gent va abandonar " el camp" per anar a cobrar un sou cada mes. Amb aquests diners molts i moltes van poder assegurar-se un futur per ells i per els seus fills. Les primeres ràdios, els televisors i les rentadores de roba van revolucionar les llars i van permetre obrir una finestra al món. Veure què s'hi coïa a fora, més enllà dels telers, la pols i la borra.

El text de Guimerà ( estrenat el 1893 ), amb influències del realisme i del naturalisme que s'imposava a Europa, tracta de temes socials sense deixar de banda les passions i drames humans.

Un català rural es barreja amb " castellanismes " propis de l'època ( finals s. XIX ). Paraules com " assessinu " " huelga " denoten " termes lingüístics " molt arrelats al vocabulari que es parlava llavors. Potser per donar-li més èmfasi.

" En Pólvora " és un homenatge a tot un poble que va viure sota " l'amo " de moltes fàbriques. Uns obrers i obreres que amb les seves mans van deixar-hi tota una joventut i part de la vellesa. Una generació rere l'altre i famílies enteres depenien del sou de la fàbrica.

Dins la revolució industrial, la tèxtil va ser capdavantera, sobretot a Catalunya. Teixits " nous " van envair les botigues. El " prêt a porter " i "la confecció en cadena" van arraconar a moltes modistes i sastres.

Àngel Guimerà va ser, sens dubte ,el gran autor teatral per excel.lència. Obres com Mar i cel, Terra baixa, Maria Rosa, La filla del mar ... són avui, encara, un referent d'una època passada.

Vagi aquest petit homenatge per la meva mare. Una obrera del tèxtil durant 40 anys, enmig dels telers, el soroll, la pols i la borra. Una dona forta de la postguerra que encara fa uns guisats exquisits.

Recordo quant jo tot just enfilava l'adolescència, un dia em va dir .

_ Tens dos camins per elegir: Estudiar i fer una feina que t'agradi o anar a la fàbrica, on treballaràs dur i només veuràs el món per una finestreta. I malgrat això podràs ser feliç. Jo ho he estat.

Des d'aquell dia vaig estudiar i vaig procurar no suspendre. En aquell instant vaig decidir que sortiria del poble i que necessitava una finestra més gran. Ben segur que la felicitat no depèn només de quin camí agafes... o sí...

Si més no, vaig tenir la possibilitat d'elegir. Ella no la va tenir.

Contrastos

2007-02-12T13:55:00.000-08:00

El matí del dissabte s'ha despertat grisós, un pèl rònec, humit. Només d'obrir els ulls, se m'has fet present.

No és una hora habitual però m'he desvetllat.

Quan em llevo necessito fer un cafè calent, fumejant, perfumat. El cos me'l demana.

He gosat trucar-te.

_ Encara tens aquella cafetera exprés que fa el cafè espès i negre?

T'he desperat. Ho he notat. Els dissabtes al matí mandreges. Allunyat de les obligacions laborals, romansseges sota els llençols...

_ Passaré per la fleca on fan aquells cruassants que tant t'agraden... I tu pots preparar el cafè... sense presses... mentre vinc.

M'he dutxat. Una dutxa ràpida. Una mica neguitosa. No acostumo a esmorzar fora de casa...

Un cop de secador i gomina als cabells, desodorant, unes gotes de perfum... una crema hidratant de color i un toc als llavis.

M'he vestit apressadament... Com si el temps se m'escapés... No volia fer tard...

M'he posat el xandall de mudar, un de blanc que serveix per estar per casa, còmode, d'un blanc impecable i a sota, un conjunt blanc, en contrast amb el dia grisós... I una suadera blau marí.

Els primers cotxes es despertaven pels carrers, les fleques acabaven de pujar les persianes i l'olor de pa recent fet m'ha envaït.

_ Sí, dos cruassants de mantega. Una barra rústica, per casa...

La flequera amb cara de son s'ha sorprès al veure'm tan d'hora.

_ Avui ... no treballes?

_ No... Avui lliuro...

_ Bonic xandall.

_ Gràcies Mercè...

Em notava les galtes calentes. La pell, també... Semblava que el dia no seria assolellat.

He trucat el timbre amb el cor accelerat. Feia dies que no ens veiem...

L'olor del cafè m'ha rebut quan has obert la porta.

T'acavaves de dutxar. El baf sortia de tu, càlid i perfumat... sota el barnús.

Una abraçada.

_ Tinc el cafè fet.

_ I jo porto els cruassants.

No hem arribat a la cuina. Al passadís m'has empès contra la paret i les teves mans han resseguit els meus pits; La teva llengua , la meva cara, el coll...

Una barreja d'aromes, de xampús i de cafè. El gust del despertar. La pell, tèbia, ansiosa... El cabell mig moll, embullat en un joc de dits i el desig, als ulls.

M'has portat fins a la teva habitació entre besades i pessigolles. El perfum del cafè ens perseguia i la teva olor, enganxada als llençols. Encara conservaven l'escalfor del teu cos, dels teus somnis, dels teus anhels... i despertars...

El xandall i el barnús, al terra. Com si el temps se'ns acabés...

Unes embranzides ens han despertat tots els sentits.

Ens hem arraulit amb les cames entrellaçades. El galop del cor assossegant-se.

M'has portat l'esmorzar al llit...

A mig matí m'he fos amb el brogit del mercat. He fet la compra de la setmana... mentre el dia ha continuat gris...

The Second Life

2007-02-08T07:49:00.000-08:00

L'altre dia tot escoltant la ràdio en van parlar. L'oportunitat de viure una segona vida. Per més inversemblant que sembli, és possible.
The second life és un món virtual que va més enllà d'un videojoc.
Els usuaris crean el seu personatge i crean un espai propi en un món irreal fet a la seva mida. A diferència dels videojocs, els personatges no lluiten sinó que viuen. Es troben, fan tertúlies, festes, venen i exposen obres d'art, dissenyen i construeixen edificis, compren propietats, illes... assisteixen a concerts musicals, conferències, visiten empreses, universitats, exposicions d'art, etc. Fins i tot disposen d'una moneda oficila, el " Linden Dollars " que permet comprar, vendre i fer inversions les quals repercuteixen a la vida real, guanyant o perdent.
És a dir, un país construit més o menys semblant al real on interactuen usuaris de tot el món . Viuen " una segona vida " o " una vida paral.lela " amb una identitat personalitzada, sense tabús ni complexos. Com en el món real , el sexe i els diners mouen aquesta comunitat.
Fa pocs dies vaig llegir el post de la Violette Moulin , blogville , un petit espai virtual , encantador on compartim sense deixar de ser nosaltres. Second Life se m'escapa de les mans.
El seu creador és Philip Rosedale i diu que es pot ser ciutadà gratuïtament, només cal donar-se d'alta a la web i entrar. Un cop a dins, practicament tot és possible. Si es vol viure millor és quan es necessita el diner.
Second Life està inspirat en la novel.la futurista " Snow Crash " de Neal Stephenson ( 1992 ), que descrivia un món paral.lel a internet.
Segons Edward Castronova , autor de " Mundos sintéticos : El negocio y la cultura de juegos on - line " ( Chicago 2005 ), economista de la Universitat de Indiana i que es dedica a estudiar móns virtuals , diu: " Estos lugares, que se designan y venden como juegos, son algo más que mera diversión. Funcionan como una alternativa fantástica a la vida cotidiana y por consecuencia presentan un desafio enorme a la sociedad ordinaria, a los mercados, a políticas públicas, a la ley y al romance ".
A Second Life hi ha més de 20 milions de persones donades d'alta i el creixement és exponencial. Diariament hi ha uns 15.000 usuaris connectats.
Em pregunto si només es tracta d'un fenòmen passatger o comportarà implicacions socials i culturals. No sé si es pot crear una nova vida o només viure una vida paral.lela a la real. Intueixo que crearà dependència , com tots els jocs fins al punt de ser considerat una addicció.
Potser hi ha qui creu que es pot viure en un món " imaginari " on tot és possible i accessible, on no existeix la frustració i on les fantasies es poden fer realitat ( tot i que siguin virtulas ). No sé si arribar a ser un personatge fisicament casi perfecte i ric pot comportar més d'un risc.

Viure a Second Life pot desdibuixar la nostra manera de ser personal?
En definitiva ,serà una projecció de l'ésser humà insatisfet d'ell mateix i del seu entorn en una recerca constant de la felicitat?

Es poden començar a llegir articles i els mitjans de comunicació ja se'n fan ressó.
És aviat per saber-ne les respostes, però d'aquí a poc començaran els estudis i les estadístiques. Haurem d'esperar...

Hivern florit

2007-02-04T08:50:00.000-08:00

Cirerer silvestre . Les Gavarres ( desembre 2006 )

El cirerer silvestre ( Prunus Avium ) és un arbre fruiter. És fàcil trobar-ne als boscos. Les cireres són comestibles i també se'n fa melmelada i un aiguardent - el " Kirsch " - que combina molt bé amb la xocolata i amb el qual se'n farceixen els bombons.

I per assaborir aquestes delícies de la natura he triat uns versos de Rosa Leveroni ( 1910 - 1985 )

Cançó de les besades

El primer bes que florí,

te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades.

Unes amb regust de sol

i neu dalt de la muntanya.

Altres amb claror d'estels

i perfum de lluna clara.

Totes d'un encantament

que ens feia les hores calmes...

D'aquell rosari passat

sols el record m'acompanya

i la recança també,

amor, si tu l'oblidaves.

( De Presència i record, 1952 )

Un dia de platja X ( fantasies blocaires)

2007-01-31T14:31:00.000-08:00

Sens dubte el canvi climàtic i l'escalfament del planeta comporta uns canvis en la nostra rutina diària.

Fa uns anys anar a la platja a finals d'any no era gens habitual. Ara podem passar el dia de Nadal o Sant Esteve recolzats en una roca a recés i deixar-nos acariciar per un sol i una ventisca que semblen més de finals d'estiu que de ple hivern.

Com que tot està capgirat fa pocs dies encara vaig gaudir d'un dia de platja.

La platja de Pals és una platja oberta, llarga, quilomètrica que arriba fins a l'Estartit. Tens al davant Les Illes Medes i la vista només veu aigua i cel tot difuminant-se en una línea divisòria que no distingeix el blau- blanc- verd del cel, el mar i el paisatge.

M'agrada anar-hi perquè em permet un cert aïllament. Els banyistes " tradicionals " s'escarxofen a la platja gran fins a les antenes de ràdio Liberty ( les van treure aquest estiu, però tothom encara les té com a punt de referència).

Fins allà un formiguer de gent s'hi apilona. A partir de les " antenes " comença la platja nudista. La gent hi busca sobretot calma, silenci. la distància entre uns i altres permet una certa llibertat i recolliment en una conversa indesxifrable entre el sol i un mateix. Un intercanvi de carícies que no vols compartir amb ningú. O... sí?...

Com us deia em vaig instal.lar a recés, una mica allunyada de l'aigua i a uns metres d'un noi sota una ombrel.la, distret amb el seu MP3 i una llibreta a les mans tot anotant o traduïnt la cançó (.... )

Hi havia poca gent i vaig calcular que la distància era prudencial.

Es va tombar i va mirar tots i cadascun dels meus moviments... Mentre posava la toballola, mentre m'anava despullant... anava aixecant la vista de la seva llibreta sense deixar d'escoltar la música i dansant amb el cap i amb la mirada. Portava unes ulleres de pasta, negres... aquelles que dónen un aire de " pseudo-intel.lectual "... I que a mi tant m'agrada...

Un cop posicionada em vaig escampar la crema protectora. Les ungles dels peus, d'un vermell intens, semblaven dos robís amb la llum del sol. I les perles de les meves arrecades eren les úniques peces encastades al meu cos. Em vaig recollir el cabell en una cua alta i em vaig repartir crema per tota la cara tot baixant a poc a poc ... fins els dits carmins dels peus...

El sol apretava. El jove de l'MP3 va deixar-ho tot a sobre la toballola i es va ficar a l'aigua. Jo asseguda me'l mirava. El seu tors, fibrat. Unes natges apretades i un cos en general, atlètic. Tenia poc pèl i el color daurat que encara conservava de l'estiu el feia atractiu, força apetitós, vaja ... Estaria alerta per quant sortís de l'aigua. No em volia perdre l'estètica davantera...

Al meu costat tenia una revista oberta i la meva vista anava d'un lloc a l'altre... per no perdre'm detall...

La revista en qüestió és " Psychologies ", hi estic abonada i me l'envien mensualment. El vent va fer que s'obrís en un article que vaig anar llegint mentre no treia la vista de l'aigua... " Sexe intel.lectual "... El que podríem descriure com la culminació d'una sessió d'estimulació neuronal disputada, agradable, intensa, excitant ... Sé que algun dia no molt llunyà ens farem l'amor amb literatura, art i saliva, i el simple fet de pensar-ho ja m'excita... la ment... i per tant tota la meva persona...

Jo mirant i ell que no sortia. Vaig pensar que l'aigua debia estar tèbia, però... a aquestes alçades no podia estar-ho gaire...

De cop sento la seva veu....

_ Et faria res portar-me la toballola, estic glaçat!!!!

_ Cap problema...

Vaig al seu lloc i quan m'ajupo per agafar la toballola veig a la llibreta B-612 ...entre jocs de llums, espurnes i teles... teixeixo el teu nom.... Et busco i no et trobo.... Com et veig sense veure't ni tenir-te al davant...

_ Coi! El B-612????

I mentre m'acostava se'm feien presents els bells versos que escriu i les notes de la seva música ja em feien pampallugues als ulls ... Aquelles lletres de cançons que composa i toca amb la seva guitarra...

M'acosto i tanco els ulls.

_ Té, B-612, tapa't que et costiparàs...

_ Com saps que sóc en B-612?

_ Ho acabo de llegir a la llibreta... sense voler... mentre agafava la toballola... Quina sorpresa més agradable!

_ Que em llegeixes?

_ Ves...sí...sóc ... la llum. Bé ... la Joana ... la Dona ... la llum. La Dona de llum, coi ... la Llum de Dona. Ara. la Joana. Això...

_ I tu ... què fas aquí a Pals?

_ Doncs buscant calma, sol, pau, inspiració... pels meus versos... l'estic acabant. Busco mots allà on siguin ...Necessito trobar algú que m'inspiri ...

La toballola que portava nuada a la cintura s'elevava com una tenda de campanya i no sabia on posar les mans ...

_ Bé, potser que t'estiris al sol. No sigui que agafis fred, li vaig dir...

_ Buff... No sé què tinc... El contrast de la fredor de l'aigua i l'escalfor del sol... i ara tu aquí al davant... nua... Coi!.... No m'ho esperava això ...

_ No em posaries pas crema a l'esquena?

_ I tant... Puc posar la toballola al teu costat?

_ Clar dona. Així la farem petar.

_ Petar ... mentre li poso crema... això promet ( vaig pensar)...

Les meves mans van recórrer aquell cos sortit de l'aigua, fresc, ters, molsut, daurat... vaig esplaiar-m'hi, mentre els seus músculs s'anaven relaxant al pas dels meus dits... i així a poc a poc... amb suavitat vaig anar baixant, en cada plec... en cada corba... fins que es va girar de cop i em va dir... amb els ulls mig emboirats... i amb un fil de veu:

_ Ara segueix pel davant... llum...

I jo que ja no sabia quin múscul amassar, m'hi vaig llançar... ferotge, àvida d'un cos com el que tenia al davant. Amb les mans, amb la llengua la barreja era explossiva. La saliva amb la crema i el goig de veure els seus llavis plens de desig feien que un pessigoleig emergís del meu baix ventre tot demanat-li que l'acariciés... Això era un joc a quatre mans, a dues llengues, arrassant tot el que trobaven... entrelligats, mig arrebossats de sorra... sentíem la cançó del mp3 saltironant per la toballola ... balbuceig de veus encongides, barreja de colors, suavitas de pells desconegudes ... unes abraçades desitjades ... sense paraules ...

Em mirava amb uns ulls escrutadors... i jo somreia tot disfrutant de la meva primera vegada de mestratge.

De cop ens interrompeix un jove madur, de molt bon veure, però que de molt bon veure!

_ Perdoneu, us fa res si em poso aquí... No us molestaré...

_ Fes ,fes ... coi, serà que no hi ha platja! Vaig etzibar-li.

_ He vingut amb la família i uns amics i els he deixat dinant al " xiringuito "... He pensat fer una volta per la platja per veure una mica de natura. Les Medes ... tan a prop. Sembla que les pugui tocar.

_ Quines Medes? Li pregunto. Les meves? o les de roca?

_ Bé, noia, dona, vull dir senyoreta, jove...senyora...és igual... el que siguis... Jo només miro natura morta... bé ... l'altra... ja tens el " manso" que te les repassa...

_ Bé... el " manso"... no és el meu... però...

_ Jo és que tinc feina. He de llegir aquesta novel.la perquè he d'escriure... Jo publico a Internet i necessito temps... i en comptes de dinar...agafaré apunts. He vingut des de Tarragona amb cotxe i estic cansat. Aquí les platges són molt millors... més netes... sense petroli... Hi passarem el cap de setmana...

_ Necessito estirar les cames... i potser fins i tot ... em banyo... i ho estiro tot...

_ Escrius a internet? On? Li pregunta el B-612

_ Tinc un bloc. " Connexions ( from Tarragona )" ...Sóc en Tondo Rotondo!

Ens vam presentar. Tot tapant-nos amb les toballoles... no era qüestió ... presentar-nos despullats...

_ B-612... llum... Això ho dec estar somniant...

_ Pot ser sí que tots ho somniem, pero ja que hi som ... en podríem treure un bon post ... vaig dir-li.

_ Si t'animes a banyar-te, t'acompanyarem i després deixarem que el sol ens amanyagui mentre ens encremem i ens deixem anar en un contorneig de cossos, mans i mirades, besos i abraçades... Va dir-li el B-612.

I el Tondo ja es va empalmar només amb quatre paraules i el B-612... ja no sabia com posar-s'hi... i jo que estava enrojolada, no tant del sol sinó per tot el que se'm presentava...

I amb el Tondo vam coincidir que , bé, ja tenim una edat... i que no ens cal perdre el temps.... Vam aparcar la vergonya i ens hi vam posar.

( Tot i que ells em van confessar que la seva fantasia era un trio amb dues noies, aquest cop guanyava jo i que farien tot el que estava a les sevses mans per fer-me feliç )... I donc fe que ho van aconseguir!

Jo els hi vaig agrair i vaig intentar complaure'ls als dos...

Com que ho tenia tot acupat... la boca, les mans, cada forat...el post s'acaba aquí... sense paraules... estic tan plena... tan enfeïnada... que només sospiro... i ells tan absorts ... tan enfeinats... tan excitats ... que ni escolten música, ni llegeixen ... ni escriuen ... Només poemes amb els seus llavis ... Només l'alateig de les gavines i les ones trencant-se als nostres peus... Deliciós ... Moltes gràcies B-612, Tondo...

Un petó arrebossat amb gust de mar.

Eduardo Manostijeras

2007-01-29T07:29:00.000-08:00

Fa pocs dies la vaig anar a veure a un Videofòrum . Després vam fer un debat amb un crític cinematogràfic.

És una pel.lícula dirigida per Tim Burton l'any 1990. El seu protagonista, un joveníssim Johnny Depp, és un noi creat per un inventor que no va poder acabar la seva obra i el va deixar amb unes tisores en lloc de mans.

És una crítica a la societat nord-americana, al consumisme i al materialisme.

Una obra mestra sobre l'amor, la discriminació i la por a la diferència.

Johnny Depp fa una interpretació magistral. Eduardo Manostijeras és senzill i humà. Li costa transmetre les seves emocions però amb la seva mirada ens ho diu tot: L'amor que sent, l'admiració, l'agraïment, la soletat, la incomprensió... És un personatge que no ha perdut la innocència.

Entre d'altres actors hi surt una jove Winona Ryder, Dianne Wiest i Vincent Price.

Amb uns tocs humorístics aquesta pel.lícula ens fa reflexionar sobre on són els límits de la normalitat i cap a on evoluciona una societat que només es mou per l'interès, el diner i les aparences.

El missatge que duu explícit la fa apte per a tots els públics ( crec que els nens en poden treure una excel.lent lliçó ).

Una gran obra per l'entrellaçat d'emocions que afloren a qualsevol edat.

Johnny Depp 15 anys després...

L'altra

2007-01-26T00:26:00.000-08:00

Arriba a casa després de la jornada laboral d'un matí espès i ressacós. Tot està per recollir. Una certa buidor l'envaeix, o és que té fred? El pis està fred i buit.

Sempre es repeteix que serà l'últim cop, que no es veuran més... Ara ja nota que la seva no és una dependència física, ara ja és emocional i això la trasbalsa.

Ara ja viu enganyada. El temps de les promeses... s'ha esvaït. El necessita. Es necessiten, però ell té una altra vida i ara veu clar que no hi renunciarà. Les vol a les dues. Un cert ordre i seguretat per un costat i la luxúria per l'altre, la deshinibició, la màgia, la incertesa... i aquest punt de sorpresa en cada trobada.

Ella viu sola. Està sola i ara s'hi sent.

Les primeres trobades l'omplien per tota la setmana, ara el buit la rosega per dins, com un corc. Però en certa manera ja ho ha acceptat. Ser " l'altra ".

I això que ho havien parlat. Sense implicacions, sense cap dependència. S'atreien fisicament i les trobades eren purament de plaer. No es podien enamorar. Això no entrava en el pla de cap dels dos.

Però s'anaven coneixent. Els movia unes mateixes inquietuds. Els agradava la muntanya. Feien travesses al Pirineu. Cadascú pel seu costat i amb els respectius amics. Però després, es descobrien en un hostal on un dels dos havia aterrat i junts, al costat d'una llar de foc s'escrivien poemes amb els llavis, impregnats de l'olor de terra, herba i cava.

I d'aquí a un luxós hotel quan ell anava a convencions, a Fires... per treball.

Es treu l'abric i les sabates tot recollint les pistes que va deixar anit. Una sabata... les mitges... el vestit... l'altra sabata... una corbata... uns mitjons... unes calcetes... una copa... una altra copa... fins a l'habitació.

Per sorpresa, la troba arreglada. El llit, fet, tot recollit i un ram vistós de flors amb una targeta.

- " No puc viure sense tu però tampoc amb tu... Et trucaré per anar a dinar..."

Se sent cansada. El desig també la desgasta. Se n'adona que hi ha moments que ho té tot i de cop no té res. No vol viure així.

Ha passat el Nadal i s'ha sentit buida... sense ell. Ara la rutina qüotidiana d'ell és el Nadal per ella i sovint perd l'oportunitat de sortir amb algú que li ho demana perquè sempre està pendent...

Avui un company de la feina li ha dit per anar al cinema. El truca i queden per anar-hi.

Abans que que no soni el mòbil, li envia un missatge:

_ " Havia de ser una nit, una sola nit i allargar-ho només em fa mal... No vindré a dinar..."

Obre la dutxa i es va despullant peça a peça mentre dues llàgrimes li regalimen per la cara i un doll d'aigua se les emporta... les últimes que li queden, tot recordant els últims versos que va llegir de Luís Cernuda... Tal com havia de ser... Només una nit...

" Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe"

Si tu pudieras darme tan solo una noche,

Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,

Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces

que no distinguirias vigília de sueño.

Los dos nos desvivimos por otras dos personas

No pretendo tu amor ni regalarte el mio,

El deseo se apaga pasadas unas horas

Y volverás a él como vuelve el rocío.

Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,

ella no sabrá que ensalivé tus senos,

Tu dueño no verá tu piel en mi mirada

dame solo una noche y después ...olvidemos.

Luís Cernuda ( 1902 - 1963 )

Moulin Galette

2007-01-23T06:45:00.000-08:00

Santiago Rusiñol ( 1890 - 1891 )
Li havia costat decidir-se per aquella plaça de mestre en aquell poble llunyà, mig perdut, on només hi arribava el tren cada dos dies. Li havia suposat un esforç deixar el poc que tenia i que estimava. Feia temps que ho rumiava.
A l'escola on ara estava cada dia hi havia menys mainada. La tancarien. Tothom marxava a la ciutat. A les fàbriques donaven una mesada i la gent abandonava el camp. Tot canviava.
I el vell mestre del poble perdut darrere les muntanyes acabava de morir i la quitxalla no podia quedar-se'n sense.
Només n'hi havia un per tota l'escola. Els nens i els joves que hi anaven necessitaven les lletres i els números per poder anar a treballar a la fàbrica. Tampoc volien treballar les terres dels seus pares.
Així ho va decidir. I quan l'estiu s'acabà, va agafar el tren i pujà collada amunt.
El poble estava darrere les muntanyes, enclavat en una vall fèrtil, verda, plujosa i humida. Els hiverns eren freds i emmolsats. Només a la primavera el sol es dignava a escalfar les florides cases i els prats.
Cada matí anava a l'escola fins a les 3. Després l'obaga i la foscor casi impedien sortir de casa. Però ell cada tarda s'asseia davant el molí vell del poble. Llegia i preparava les classes per l'endemà...
Cada dia després de dinar hi tornava. No sabia per què havia triat aquest racó tan ple de calma...
Un sol dia ,només, va veure a la molinera sortir del molí. Una jove rossa, d'aspecte sà, amb les galtones vermelles i uns braços com cuixots. La pell, blanca i els ulls color de mel.
La va mirar i va escriure un vers , per llegir a la mainada.
No la va veure cap més dia durant el curs. No es va atrevir a preguntar per ella al bar del poble, ni al metge ni a l'alcalde. Sabia que no era la mare de cap mainada...
I va tornar a escriure un vers... i un altre i ... així fins a 100...
Va acabar el curs i va decidir passar l'estiu al poble d'on havia marxat. Va fer la maleta i va empaquetar els versos. Es va despedir de l'alcalde, del metge, dels pares i de la mainada... fins el setembre. Els va dir que tornaria.
Quan el tren s'aturà i ell pujava el primer esglaó, la va veure. La molinera venia a passar l'estiu al poble.
Va guardar el bitllet a la butxaca i la va acompanyar fins el molí.
Durant aquell estiu van llegir versos, van molrar farina i es van estimar...

Espais plens de vida

2007-01-19T07:39:00.000-08:00

Som curiosos de mena, encara que no ens hi definim o no volguem declarar-ho.

Quan entrem en un lloc, en un espai que no és casa nostra ho mirem tot amb ulls nous perquè el que veiem és nou o més ben dit, diferent.

Ens fixem en detalls, qualsevol cosa ens pot atraure: un quadre, unes cortines, un llum...

Anem a llocs públics, a teatres, restaurants, hotels... i a llocs privats i ens hi esplaiem.

Els privats són aquests espais que pertanyen a algú que hi viu, hi menja, hi dorm...

L'altre dia vaig anar a sopar a casa d'uns amics. Estrenar un pis sempre és motiu de celebració.

El primer que detecto sempre quan entro en una casa que no és la meva és l'olor. El lloc on vivim sempre desprèn una olor. T'impregnes i obres els ulls. Uns ulls encuriosits.

Normalment els amfitrions t'ensenyen el pis.

Doncs... mentre estàvem repassant les habitacions, el bany, la cuina ... me n'adonava que en cada unes de les estances hi havia una història viscuda.

A la cuina ja m'imaginava alguna recepta sortida del forn, algun pastís cruixent aromatitzat, el cava... fresc, dues copes... i fins i tot algun joc amorós sobre la taula del mig...

Al bany vaig resseguir el nom dels productes alineats al prestatge. Amb quin gel es dutxen, amb quina pasta dentrifícia es renten les dents, el desodorant, el perfum... Vaig imaginar-me uns cossos ensabonats darrera aquella cortina mig oberta... El bany sol ser un lloc d'encontres fortuïts, sovint no programats. Els banys que fan olor, nets, blancs... són l'antesala de moltes sensualitats i fregadissos de pell, de cossos calents, nets i perfumats. És un espai dels més íntims que acabem ensenyant i els convidats acaben utilitzant, amb qualsevol pretext... les piques de marbre, altes... conviden als jocs i a les abraçades, mentre el mirall està atent a qualsevol moviment i ens descobreix tal com som.

Al dormitori s'hi passa mig de llarg. És massa íntim per fer-hi " parada i fonda ". És el lloc dels somnis, del descans, on cada dia ens despullem i ens enfundem el pijama deixant que el seu tacte ens arropi i ens escalfi. El moment del descans, quan acaba el dia i comença la travessia de la nit...

M'imagino els moments sublims que t'alluyen de la realitat, de converses trascendents, de llàgrimes sobre el coixí i de respirs intermitents... i també els malsons i els maldespertars.

Però el que em va agradar més va ser la sala d'estar. La taula del menjador arraconada al costat d'un bufet, una llum en un racó, el sofà ample, una estora càlida pels peus... confortable...

La música sortia d'un lloc on la meva vista no va identificar... Una calma em va envair... El crepuscle del dia es despedia darrere un porticó. Al fons, la cuina. Les veus dels altres com un murmuri... s'allunyaven...

Em vaig asseure al sofà, em vaig treure les sabates i m'hi vaig recolzar.

Vaig tancar els ulls...

Sé que l'amfitrió es va acostar i amb els seus dits em va apartar els cabells de la cara, amb suavitat... La seva pell era tèbia. Anava ben afeitat. Vaig notar els seus llavis sobre els meus i sobre les meves galtes...

Unes mans em buscaven tot resseguint la meva esquena fins avall ,tot amassant-me els malucs. Notava el seu pit prop del meu i les meves mans el recorrien tot desfent els rínxols de la seva mata de pèl. Un pit ample, fort i amb un tic- tac fluixet que palpitava molt endins. No anava accelerat. Desprenia un ritme que convidava a la calma...

M'amanyagava suaument, com si una ploma rellisqués per les corves del meu cos.

No podia desxifrar quin perfum portava però em sentia envoltada d'una fragància fresca... d'un alè a Licor del polo i d'un tacte suau dels seus cabells...

Em vaig esmunyir al sofà... el so de la música es barrejava amb uns sospirs que no sé si eren els meus o els seus... Ara no sentia res. Un silenci apagat em queia al damunt. Vaig deixar d'estar alerta... el meu cos es va relaxar i es va deixar endur per unes mans noves i per uns ulls nous mentre descobria un cos nou ... com si es tractés d'un mapa...

La templança de la pell va fer que ens anéssim desprenent de la roba. Només el tacte roent de dues pells noves poden fer esclatar guspires entrellaçades, sense paraules...

Un somriure còmplice mentre ens vestíem contrastava amb uns somriures estridents que ens arribaven de l'estudi... al fons del passadís...

Havíem d'anar a sopar...

Indignació

2007-01-16T08:43:00.000-08:00

És la paraula que se m'acut quan llegeixo el diari. Si és al matí la indignació és majúscula. No hi ha apenes notícies que m'ajudin a despertar el dia amb un somriure.

Reconec que l'únic que m'enganxa són els articles de Diàleg, la secció de Cultura i espectacles i la d'Opinió, en el cas del diari " Avui ".

Avui a l'apartat de societat hi havia aquesta notícia.

Se'm remou tot per dins quan llegeixo, en ple s. XXI, notícies com aquesta.

Em torno a fer les mateixes preguntes que em feia anys enrere i que avui encara no tenen respostes.

Qui és qui per decidir què ha de fer una altra persona, sobretot en temes tan íntims com el dret a ser mare?

No puc admetre que algú es prengui la llibertat de decidir si arribaràs a final de mes, si podràs menjar o si podràs pagar el lloguer. Mai he entès la personalitat de la gent que fa xantatges, que es creu superior, que descrimina treballadors i companys per la seva categoria laboral o per raó de sexe.

Em pregunto com podem educar fills i filles en la igualtat , si al carrer se'ls continua discriminant.

Qui no vol pels seus fills una bona formació acadèmica o professional? Però no hem de descuidar que una part de l'èxit a la vida rau en la part afectiva. El sentir-se acceptat, valorat , estimat, el tracte igualitari a casa i a la feina.

La projecció que fem, com a persones, més enllà de la nostra formació professional, té a veure i molt en el fet que som éssers vius amb capacitat intel.lectual per decidir i assumir les conseqüències dels nostres actes.

Aprenem dels errors però evidenment ningú pot tallar-nos les ales de la llibertat. És la pitjor de les castracions.

La capacitat de decidir de les dones sempre es veu truncada per ments compungides o frustrades en algun dels seus àmbits, personal o professional. A les dones sempre se les crucifica. Si avorten i si no avorten.

Quina mena de ment perversa pot entrar en una altra vida i esmicolar-la en segons? Direccionant el rumb de qui té una vida plena i il.lusionada i sobretot coaccionant la llibertat, el valor més preuat de l'ésser humà...

Vull per la meva filla les mateixes igualtats personals, professionals, de sou, d'oportunitats, de conciliació de la vida laboral i familiar, de decisió... de fer i desfer...

Em temo que les dones de la meva generació vam lluitar per no anar a les fàbriques on les nostres mares eren esclaves d'un encarregat / encarregada sense escrúpuls.

Em dol veure que passen els anys i que costa tant acceptar situacions inherents a la biologia.

Sembla que només s'accepta la igualtat quan hom està prostrat en un llit d'hospital amb la mateixa camisa posada. Llavors... ja és massa tard per rectificar. És l'únic moment en què hom es torna humil. I em dol que sigui així.

Rebaixes i Autoestima

2007-01-12T12:25:00.000-08:00

Avui en sortir de la feina he anat al " Tall Anglès " per mirar què hi havia de rebaixes.

A la planta baixa, la d'oportunitats, un cartell de metre x metre gegant anunciava: " Lingerie de Jennifer López " sostenidors 9 euros, calcetes / tangues 5 euros ".

Bé, he pensat,. Això val la pena. Un conjunt per 14 euros i de marca J. L.... bé val mirar-s'ho!

Total que he remenat a la "cubeta " de les ofertes i m'he fet 4 conjunts ( rosa - blanc - fucsia i verd pistatxo ... no està gens malament la coloraina !

Vaig a caixa per pagar i darrere meu ve una senyora amb un conte a la mà i 5 euros.

La màquina de cobrar... lenta. Cop de pistola ( per llegir el codi de barres ) 9 e + intro, treure l'alarma de cada peça ... cop de pistola ,5 e ...+ intro 9 e ....treure ...5 + intro, 9 + intro... I la senyora amb els ulls fora d'òrbita mirant la mercaderia i mirant-me. La tenia a un pam de mi, a tocar. Em molesta que a la caixa o quan em parlen ( en aquests moments agraeixes una certa distància ) se'm tirin , literalment parlant, a sobre.

He pensat que potser li agradava el que estava comprant i m'han vingut ganes de dir-li :

_ Senyora, la " cubeta " de la J. L és aquí , al davant...

O potser tenia pressa i volia passar per pagar el conte...

_ També podia demanar-m'ho, no?

I em clavava unes mirades...

Me n'he estat, perquè sóc educada, perquè volia anar a dinar i perquè tenia ganes d'emprovar-me els conjunts... però m'he quedat amb les ganes de dir-li:

_ Sí, senyora. Tot això tan bonic és per a mi. M'ho posaré i faré el meu goig...

M'ha fulminat amb la mirada!

Quan he sortit al carrer, he continuat donant-li voltes...

No diuen que la bellesa és a l'nterior?... Doncs ... això... Em posaré " wapa " per dins amb la " Lingerie de la J. L. " i de veritat... el cos ho agraeix... la vista ... no en parlem... i l' autoestima creix...

( Potser si s'hagués comprat un conjuntet, la senyora, la cara li hauria canviat... potser... )