Un dia de platja X ( fantasies blocaires)

Sens dubte el canvi climàtic i l'escalfament del planeta comporta uns canvis en la nostra rutina diària.

Fa uns anys anar a la platja a finals d'any no era gens habitual. Ara podem passar el dia de Nadal o Sant Esteve recolzats en una roca a recés i deixar-nos acariciar per un sol i una ventisca que semblen més de finals d'estiu que de ple hivern.

Com que tot està capgirat fa pocs dies encara vaig gaudir d'un dia de platja.

La platja de Pals és una platja oberta, llarga, quilomètrica que arriba fins a l'Estartit. Tens al davant Les Illes Medes i la vista només veu aigua i cel tot difuminant-se en una línea divisòria que no distingeix el blau- blanc- verd del cel, el mar i el paisatge.

M'agrada anar-hi perquè em permet un cert aïllament. Els banyistes " tradicionals " s'escarxofen a la platja gran fins a les antenes de ràdio Liberty ( les van treure aquest estiu, però tothom encara les té com a punt de referència).

Fins allà un formiguer de gent s'hi apilona. A partir de les " antenes " comença la platja nudista. La gent hi busca sobretot calma, silenci. la distància entre uns i altres permet una certa llibertat i recolliment en una conversa indesxifrable entre el sol i un mateix. Un intercanvi de carícies que no vols compartir amb ningú. O... sí?...

Com us deia em vaig instal.lar a recés, una mica allunyada de l'aigua i a uns metres d'un noi sota una ombrel.la, distret amb el seu MP3 i una llibreta a les mans tot anotant o traduïnt la cançó (.... )

Hi havia poca gent i vaig calcular que la distància era prudencial.

Es va tombar i va mirar tots i cadascun dels meus moviments... Mentre posava la toballola, mentre m'anava despullant... anava aixecant la vista de la seva llibreta sense deixar d'escoltar la música i dansant amb el cap i amb la mirada. Portava unes ulleres de pasta, negres... aquelles que dónen un aire de " pseudo-intel.lectual "... I que a mi tant m'agrada...

Un cop posicionada em vaig escampar la crema protectora. Les ungles dels peus, d'un vermell intens, semblaven dos robís amb la llum del sol. I les perles de les meves arrecades eren les úniques peces encastades al meu cos. Em vaig recollir el cabell en una cua alta i em vaig repartir crema per tota la cara tot baixant a poc a poc ... fins els dits carmins dels peus...

El sol apretava. El jove de l'MP3 va deixar-ho tot a sobre la toballola i es va ficar a l'aigua. Jo asseguda me'l mirava. El seu tors, fibrat. Unes natges apretades i un cos en general, atlètic. Tenia poc pèl i el color daurat que encara conservava de l'estiu el feia atractiu, força apetitós, vaja ... Estaria alerta per quant sortís de l'aigua. No em volia perdre l'estètica davantera...

Al meu costat tenia una revista oberta i la meva vista anava d'un lloc a l'altre... per no perdre'm detall...

La revista en qüestió és " Psychologies ", hi estic abonada i me l'envien mensualment. El vent va fer que s'obrís en un article que vaig anar llegint mentre no treia la vista de l'aigua... " Sexe intel.lectual "... El que podríem descriure com la culminació d'una sessió d'estimulació neuronal disputada, agradable, intensa, excitant ... Sé que algun dia no molt llunyà ens farem l'amor amb literatura, art i saliva, i el simple fet de pensar-ho ja m'excita... la ment... i per tant tota la meva persona...

Jo mirant i ell que no sortia. Vaig pensar que l'aigua debia estar tèbia, però... a aquestes alçades no podia estar-ho gaire...

De cop sento la seva veu....

_ Et faria res portar-me la toballola, estic glaçat!!!!

_ Cap problema...

Vaig al seu lloc i quan m'ajupo per agafar la toballola veig a la llibreta B-612 ...entre jocs de llums, espurnes i teles... teixeixo el teu nom.... Et busco i no et trobo.... Com et veig sense veure't ni tenir-te al davant...

_ Coi! El B-612????

I mentre m'acostava se'm feien presents els bells versos que escriu i les notes de la seva música ja em feien pampallugues als ulls ... Aquelles lletres de cançons que composa i toca amb la seva guitarra...

M'acosto i tanco els ulls.

_ Té, B-612, tapa't que et costiparàs...

_ Com saps que sóc en B-612?

_ Ho acabo de llegir a la llibreta... sense voler... mentre agafava la toballola... Quina sorpresa més agradable!

_ Que em llegeixes?

_ Ves...sí...sóc ... la llum. Bé ... la Joana ... la Dona ... la llum. La Dona de llum, coi ... la Llum de Dona. Ara. la Joana. Això...

_ I tu ... què fas aquí a Pals?

_ Doncs buscant calma, sol, pau, inspiració... pels meus versos... l'estic acabant. Busco mots allà on siguin ...Necessito trobar algú que m'inspiri ...

La toballola que portava nuada a la cintura s'elevava com una tenda de campanya i no sabia on posar les mans ...

_ Bé, potser que t'estiris al sol. No sigui que agafis fred, li vaig dir...

_ Buff... No sé què tinc... El contrast de la fredor de l'aigua i l'escalfor del sol... i ara tu aquí al davant... nua... Coi!.... No m'ho esperava això ...

_ No em posaries pas crema a l'esquena?

_ I tant... Puc posar la toballola al teu costat?

_ Clar dona. Així la farem petar.

_ Petar ... mentre li poso crema... això promet ( vaig pensar)...

Les meves mans van recórrer aquell cos sortit de l'aigua, fresc, ters, molsut, daurat... vaig esplaiar-m'hi, mentre els seus músculs s'anaven relaxant al pas dels meus dits... i així a poc a poc... amb suavitat vaig anar baixant, en cada plec... en cada corba... fins que es va girar de cop i em va dir... amb els ulls mig emboirats... i amb un fil de veu:

_ Ara segueix pel davant... llum...

I jo que ja no sabia quin múscul amassar, m'hi vaig llançar... ferotge, àvida d'un cos com el que tenia al davant. Amb les mans, amb la llengua la barreja era explossiva. La saliva amb la crema i el goig de veure els seus llavis plens de desig feien que un pessigoleig emergís del meu baix ventre tot demanat-li que l'acariciés... Això era un joc a quatre mans, a dues llengues, arrassant tot el que trobaven... entrelligats, mig arrebossats de sorra... sentíem la cançó del mp3 saltironant per la toballola ... balbuceig de veus encongides, barreja de colors, suavitas de pells desconegudes ... unes abraçades desitjades ... sense paraules ...

Em mirava amb uns ulls escrutadors... i jo somreia tot disfrutant de la meva primera vegada de mestratge.

De cop ens interrompeix un jove madur, de molt bon veure, però que de molt bon veure!

_ Perdoneu, us fa res si em poso aquí... No us molestaré...

_ Fes ,fes ... coi, serà que no hi ha platja! Vaig etzibar-li.

_ He vingut amb la família i uns amics i els he deixat dinant al " xiringuito "... He pensat fer una volta per la platja per veure una mica de natura. Les Medes ... tan a prop. Sembla que les pugui tocar.

_ Quines Medes? Li pregunto. Les meves? o les de roca?

_ Bé, noia, dona, vull dir senyoreta, jove...senyora...és igual... el que siguis... Jo només miro natura morta... bé ... l'altra... ja tens el " manso" que te les repassa...

_ Bé... el " manso"... no és el meu... però...

_ Jo és que tinc feina. He de llegir aquesta novel.la perquè he d'escriure... Jo publico a Internet i necessito temps... i en comptes de dinar...agafaré apunts. He vingut des de Tarragona amb cotxe i estic cansat. Aquí les platges són molt millors... més netes... sense petroli... Hi passarem el cap de setmana...

_ Necessito estirar les cames... i potser fins i tot ... em banyo... i ho estiro tot...

_ Escrius a internet? On? Li pregunta el B-612

_ Tinc un bloc. " Connexions ( from Tarragona )" ...Sóc en Tondo Rotondo!

Ens vam presentar. Tot tapant-nos amb les toballoles... no era qüestió ... presentar-nos despullats...

_ B-612... llum... Això ho dec estar somniant...

_ Pot ser sí que tots ho somniem, pero ja que hi som ... en podríem treure un bon post ... vaig dir-li.

_ Si t'animes a banyar-te, t'acompanyarem i després deixarem que el sol ens amanyagui mentre ens encremem i ens deixem anar en un contorneig de cossos, mans i mirades, besos i abraçades... Va dir-li el B-612.

I el Tondo ja es va empalmar només amb quatre paraules i el B-612... ja no sabia com posar-s'hi... i jo que estava enrojolada, no tant del sol sinó per tot el que se'm presentava...

I amb el Tondo vam coincidir que , bé, ja tenim una edat... i que no ens cal perdre el temps.... Vam aparcar la vergonya i ens hi vam posar.

( Tot i que ells em van confessar que la seva fantasia era un trio amb dues noies, aquest cop guanyava jo i que farien tot el que estava a les sevses mans per fer-me feliç )... I donc fe que ho van aconseguir!

Jo els hi vaig agrair i vaig intentar complaure'ls als dos...

Com que ho tenia tot acupat... la boca, les mans, cada forat...el post s'acaba aquí... sense paraules... estic tan plena... tan enfeïnada... que només sospiro... i ells tan absorts ... tan enfeinats... tan excitats ... que ni escolten música, ni llegeixen ... ni escriuen ... Només poemes amb els seus llavis ... Només l'alateig de les gavines i les ones trencant-se als nostres peus... Deliciós ... Moltes gràcies B-612, Tondo...

Un petó arrebossat amb gust de mar.

Eduardo Manostijeras

Fa pocs dies la vaig anar a veure a un Videofòrum . Després vam fer un debat amb un crític cinematogràfic.

És una pel.lícula dirigida per Tim Burton l'any 1990. El seu protagonista, un joveníssim Johnny Depp, és un noi creat per un inventor que no va poder acabar la seva obra i el va deixar amb unes tisores en lloc de mans.

És una crítica a la societat nord-americana, al consumisme i al materialisme.

Una obra mestra sobre l'amor, la discriminació i la por a la diferència.

Johnny Depp fa una interpretació magistral. Eduardo Manostijeras és senzill i humà. Li costa transmetre les seves emocions però amb la seva mirada ens ho diu tot: L'amor que sent, l'admiració, l'agraïment, la soletat, la incomprensió... És un personatge que no ha perdut la innocència.

Entre d'altres actors hi surt una jove Winona Ryder, Dianne Wiest i Vincent Price.

Amb uns tocs humorístics aquesta pel.lícula ens fa reflexionar sobre on són els límits de la normalitat i cap a on evoluciona una societat que només es mou per l'interès, el diner i les aparences.

El missatge que duu explícit la fa apte per a tots els públics ( crec que els nens en poden treure una excel.lent lliçó ).

Una gran obra per l'entrellaçat d'emocions que afloren a qualsevol edat.

Johnny Depp 15 anys després...

L'altra

Arriba a casa després de la jornada laboral d'un matí espès i ressacós. Tot està per recollir. Una certa buidor l'envaeix, o és que té fred? El pis està fred i buit.

Sempre es repeteix que serà l'últim cop, que no es veuran més... Ara ja nota que la seva no és una dependència física, ara ja és emocional i això la trasbalsa.

Ara ja viu enganyada. El temps de les promeses... s'ha esvaït. El necessita. Es necessiten, però ell té una altra vida i ara veu clar que no hi renunciarà. Les vol a les dues. Un cert ordre i seguretat per un costat i la luxúria per l'altre, la deshinibició, la màgia, la incertesa... i aquest punt de sorpresa en cada trobada.

Ella viu sola. Està sola i ara s'hi sent.

Les primeres trobades l'omplien per tota la setmana, ara el buit la rosega per dins, com un corc. Però en certa manera ja ho ha acceptat. Ser " l'altra ".

I això que ho havien parlat. Sense implicacions, sense cap dependència. S'atreien fisicament i les trobades eren purament de plaer. No es podien enamorar. Això no entrava en el pla de cap dels dos.

Però s'anaven coneixent. Els movia unes mateixes inquietuds. Els agradava la muntanya. Feien travesses al Pirineu. Cadascú pel seu costat i amb els respectius amics. Però després, es descobrien en un hostal on un dels dos havia aterrat i junts, al costat d'una llar de foc s'escrivien poemes amb els llavis, impregnats de l'olor de terra, herba i cava.

I d'aquí a un luxós hotel quan ell anava a convencions, a Fires... per treball.

Es treu l'abric i les sabates tot recollint les pistes que va deixar anit. Una sabata... les mitges... el vestit... l'altra sabata... una corbata... uns mitjons... unes calcetes... una copa... una altra copa... fins a l'habitació.

Per sorpresa, la troba arreglada. El llit, fet, tot recollit i un ram vistós de flors amb una targeta.

- " No puc viure sense tu però tampoc amb tu... Et trucaré per anar a dinar..."

Se sent cansada. El desig també la desgasta. Se n'adona que hi ha moments que ho té tot i de cop no té res. No vol viure així.

Ha passat el Nadal i s'ha sentit buida... sense ell. Ara la rutina qüotidiana d'ell és el Nadal per ella i sovint perd l'oportunitat de sortir amb algú que li ho demana perquè sempre està pendent...

Avui un company de la feina li ha dit per anar al cinema. El truca i queden per anar-hi.

Abans que que no soni el mòbil, li envia un missatge:

_ " Havia de ser una nit, una sola nit i allargar-ho només em fa mal... No vindré a dinar..."

Obre la dutxa i es va despullant peça a peça mentre dues llàgrimes li regalimen per la cara i un doll d'aigua se les emporta... les últimes que li queden, tot recordant els últims versos que va llegir de Luís Cernuda... Tal com havia de ser... Només una nit...

" Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe"

Si tu pudieras darme tan solo una noche,

Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,

Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces

que no distinguirias vigília de sueño.

Los dos nos desvivimos por otras dos personas

No pretendo tu amor ni regalarte el mio,

El deseo se apaga pasadas unas horas

Y volverás a él como vuelve el rocío.

Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,

ella no sabrá que ensalivé tus senos,

Tu dueño no verá tu piel en mi mirada

dame solo una noche y después ...olvidemos.

Luís Cernuda ( 1902 - 1963 )

Moulin Galette

Santiago Rusiñol ( 1890 - 1891 )
Li havia costat decidir-se per aquella plaça de mestre en aquell poble llunyà, mig perdut, on només hi arribava el tren cada dos dies. Li havia suposat un esforç deixar el poc que tenia i que estimava. Feia temps que ho rumiava.
A l'escola on ara estava cada dia hi havia menys mainada. La tancarien. Tothom marxava a la ciutat. A les fàbriques donaven una mesada i la gent abandonava el camp. Tot canviava.
I el vell mestre del poble perdut darrere les muntanyes acabava de morir i la quitxalla no podia quedar-se'n sense.
Només n'hi havia un per tota l'escola. Els nens i els joves que hi anaven necessitaven les lletres i els números per poder anar a treballar a la fàbrica. Tampoc volien treballar les terres dels seus pares.
Així ho va decidir. I quan l'estiu s'acabà, va agafar el tren i pujà collada amunt.
El poble estava darrere les muntanyes, enclavat en una vall fèrtil, verda, plujosa i humida. Els hiverns eren freds i emmolsats. Només a la primavera el sol es dignava a escalfar les florides cases i els prats.
Cada matí anava a l'escola fins a les 3. Després l'obaga i la foscor casi impedien sortir de casa. Però ell cada tarda s'asseia davant el molí vell del poble. Llegia i preparava les classes per l'endemà...
Cada dia després de dinar hi tornava. No sabia per què havia triat aquest racó tan ple de calma...
Un sol dia ,només, va veure a la molinera sortir del molí. Una jove rossa, d'aspecte sà, amb les galtones vermelles i uns braços com cuixots. La pell, blanca i els ulls color de mel.
La va mirar i va escriure un vers , per llegir a la mainada.
No la va veure cap més dia durant el curs. No es va atrevir a preguntar per ella al bar del poble, ni al metge ni a l'alcalde. Sabia que no era la mare de cap mainada...
I va tornar a escriure un vers... i un altre i ... així fins a 100...
Va acabar el curs i va decidir passar l'estiu al poble d'on havia marxat. Va fer la maleta i va empaquetar els versos. Es va despedir de l'alcalde, del metge, dels pares i de la mainada... fins el setembre. Els va dir que tornaria.
Quan el tren s'aturà i ell pujava el primer esglaó, la va veure. La molinera venia a passar l'estiu al poble.
Va guardar el bitllet a la butxaca i la va acompanyar fins el molí.
Durant aquell estiu van llegir versos, van molrar farina i es van estimar...

Espais plens de vida

Som curiosos de mena, encara que no ens hi definim o no volguem declarar-ho.

Quan entrem en un lloc, en un espai que no és casa nostra ho mirem tot amb ulls nous perquè el que veiem és nou o més ben dit, diferent.

Ens fixem en detalls, qualsevol cosa ens pot atraure: un quadre, unes cortines, un llum...

Anem a llocs públics, a teatres, restaurants, hotels... i a llocs privats i ens hi esplaiem.

Els privats són aquests espais que pertanyen a algú que hi viu, hi menja, hi dorm...

L'altre dia vaig anar a sopar a casa d'uns amics. Estrenar un pis sempre és motiu de celebració.

El primer que detecto sempre quan entro en una casa que no és la meva és l'olor. El lloc on vivim sempre desprèn una olor. T'impregnes i obres els ulls. Uns ulls encuriosits.

Normalment els amfitrions t'ensenyen el pis.

Doncs... mentre estàvem repassant les habitacions, el bany, la cuina ... me n'adonava que en cada unes de les estances hi havia una història viscuda.

A la cuina ja m'imaginava alguna recepta sortida del forn, algun pastís cruixent aromatitzat, el cava... fresc, dues copes... i fins i tot algun joc amorós sobre la taula del mig...

Al bany vaig resseguir el nom dels productes alineats al prestatge. Amb quin gel es dutxen, amb quina pasta dentrifícia es renten les dents, el desodorant, el perfum... Vaig imaginar-me uns cossos ensabonats darrera aquella cortina mig oberta... El bany sol ser un lloc d'encontres fortuïts, sovint no programats. Els banys que fan olor, nets, blancs... són l'antesala de moltes sensualitats i fregadissos de pell, de cossos calents, nets i perfumats. És un espai dels més íntims que acabem ensenyant i els convidats acaben utilitzant, amb qualsevol pretext... les piques de marbre, altes... conviden als jocs i a les abraçades, mentre el mirall està atent a qualsevol moviment i ens descobreix tal com som.

Al dormitori s'hi passa mig de llarg. És massa íntim per fer-hi " parada i fonda ". És el lloc dels somnis, del descans, on cada dia ens despullem i ens enfundem el pijama deixant que el seu tacte ens arropi i ens escalfi. El moment del descans, quan acaba el dia i comença la travessia de la nit...

M'imagino els moments sublims que t'alluyen de la realitat, de converses trascendents, de llàgrimes sobre el coixí i de respirs intermitents... i també els malsons i els maldespertars.

Però el que em va agradar més va ser la sala d'estar. La taula del menjador arraconada al costat d'un bufet, una llum en un racó, el sofà ample, una estora càlida pels peus... confortable...

La música sortia d'un lloc on la meva vista no va identificar... Una calma em va envair... El crepuscle del dia es despedia darrere un porticó. Al fons, la cuina. Les veus dels altres com un murmuri... s'allunyaven...

Em vaig asseure al sofà, em vaig treure les sabates i m'hi vaig recolzar.

Vaig tancar els ulls...

Sé que l'amfitrió es va acostar i amb els seus dits em va apartar els cabells de la cara, amb suavitat... La seva pell era tèbia. Anava ben afeitat. Vaig notar els seus llavis sobre els meus i sobre les meves galtes...

Unes mans em buscaven tot resseguint la meva esquena fins avall ,tot amassant-me els malucs. Notava el seu pit prop del meu i les meves mans el recorrien tot desfent els rínxols de la seva mata de pèl. Un pit ample, fort i amb un tic- tac fluixet que palpitava molt endins. No anava accelerat. Desprenia un ritme que convidava a la calma...

M'amanyagava suaument, com si una ploma rellisqués per les corves del meu cos.

No podia desxifrar quin perfum portava però em sentia envoltada d'una fragància fresca... d'un alè a Licor del polo i d'un tacte suau dels seus cabells...

Em vaig esmunyir al sofà... el so de la música es barrejava amb uns sospirs que no sé si eren els meus o els seus... Ara no sentia res. Un silenci apagat em queia al damunt. Vaig deixar d'estar alerta... el meu cos es va relaxar i es va deixar endur per unes mans noves i per uns ulls nous mentre descobria un cos nou ... com si es tractés d'un mapa...

La templança de la pell va fer que ens anéssim desprenent de la roba. Només el tacte roent de dues pells noves poden fer esclatar guspires entrellaçades, sense paraules...

Un somriure còmplice mentre ens vestíem contrastava amb uns somriures estridents que ens arribaven de l'estudi... al fons del passadís...

Havíem d'anar a sopar...

Indignació

És la paraula que se m'acut quan llegeixo el diari. Si és al matí la indignació és majúscula. No hi ha apenes notícies que m'ajudin a despertar el dia amb un somriure.

Reconec que l'únic que m'enganxa són els articles de Diàleg, la secció de Cultura i espectacles i la d'Opinió, en el cas del diari " Avui ".

Avui a l'apartat de societat hi havia aquesta notícia.

Se'm remou tot per dins quan llegeixo, en ple s. XXI, notícies com aquesta.

Em torno a fer les mateixes preguntes que em feia anys enrere i que avui encara no tenen respostes.

Qui és qui per decidir què ha de fer una altra persona, sobretot en temes tan íntims com el dret a ser mare?

No puc admetre que algú es prengui la llibertat de decidir si arribaràs a final de mes, si podràs menjar o si podràs pagar el lloguer. Mai he entès la personalitat de la gent que fa xantatges, que es creu superior, que descrimina treballadors i companys per la seva categoria laboral o per raó de sexe.

Em pregunto com podem educar fills i filles en la igualtat , si al carrer se'ls continua discriminant.

Qui no vol pels seus fills una bona formació acadèmica o professional? Però no hem de descuidar que una part de l'èxit a la vida rau en la part afectiva. El sentir-se acceptat, valorat , estimat, el tracte igualitari a casa i a la feina.

La projecció que fem, com a persones, més enllà de la nostra formació professional, té a veure i molt en el fet que som éssers vius amb capacitat intel.lectual per decidir i assumir les conseqüències dels nostres actes.

Aprenem dels errors però evidenment ningú pot tallar-nos les ales de la llibertat. És la pitjor de les castracions.

La capacitat de decidir de les dones sempre es veu truncada per ments compungides o frustrades en algun dels seus àmbits, personal o professional. A les dones sempre se les crucifica. Si avorten i si no avorten.

Quina mena de ment perversa pot entrar en una altra vida i esmicolar-la en segons? Direccionant el rumb de qui té una vida plena i il.lusionada i sobretot coaccionant la llibertat, el valor més preuat de l'ésser humà...

Vull per la meva filla les mateixes igualtats personals, professionals, de sou, d'oportunitats, de conciliació de la vida laboral i familiar, de decisió... de fer i desfer...

Em temo que les dones de la meva generació vam lluitar per no anar a les fàbriques on les nostres mares eren esclaves d'un encarregat / encarregada sense escrúpuls.

Em dol veure que passen els anys i que costa tant acceptar situacions inherents a la biologia.

Sembla que només s'accepta la igualtat quan hom està prostrat en un llit d'hospital amb la mateixa camisa posada. Llavors... ja és massa tard per rectificar. És l'únic moment en què hom es torna humil. I em dol que sigui així.

Rebaixes i Autoestima

Avui en sortir de la feina he anat al " Tall Anglès " per mirar què hi havia de rebaixes.

A la planta baixa, la d'oportunitats, un cartell de metre x metre gegant anunciava: " Lingerie de Jennifer López " sostenidors 9 euros, calcetes / tangues 5 euros ".

Bé, he pensat,. Això val la pena. Un conjunt per 14 euros i de marca J. L.... bé val mirar-s'ho!

Total que he remenat a la "cubeta " de les ofertes i m'he fet 4 conjunts ( rosa - blanc - fucsia i verd pistatxo ... no està gens malament la coloraina !

Vaig a caixa per pagar i darrere meu ve una senyora amb un conte a la mà i 5 euros.

La màquina de cobrar... lenta. Cop de pistola ( per llegir el codi de barres ) 9 e + intro, treure l'alarma de cada peça ... cop de pistola ,5 e ...+ intro 9 e ....treure ...5 + intro, 9 + intro... I la senyora amb els ulls fora d'òrbita mirant la mercaderia i mirant-me. La tenia a un pam de mi, a tocar. Em molesta que a la caixa o quan em parlen ( en aquests moments agraeixes una certa distància ) se'm tirin , literalment parlant, a sobre.

He pensat que potser li agradava el que estava comprant i m'han vingut ganes de dir-li :

_ Senyora, la " cubeta " de la J. L és aquí , al davant...

O potser tenia pressa i volia passar per pagar el conte...

_ També podia demanar-m'ho, no?

I em clavava unes mirades...

Me n'he estat, perquè sóc educada, perquè volia anar a dinar i perquè tenia ganes d'emprovar-me els conjunts... però m'he quedat amb les ganes de dir-li:

_ Sí, senyora. Tot això tan bonic és per a mi. M'ho posaré i faré el meu goig...

M'ha fulminat amb la mirada!

Quan he sortit al carrer, he continuat donant-li voltes...

No diuen que la bellesa és a l'nterior?... Doncs ... això... Em posaré " wapa " per dins amb la " Lingerie de la J. L. " i de veritat... el cos ho agraeix... la vista ... no en parlem... i l' autoestima creix...

( Potser si s'hagués comprat un conjuntet, la senyora, la cara li hauria canviat... potser... )

El Licor

Tinc una certa curiositat per l'enologia i tot el que l'envolta. He fet un curs de tastavins per a principiants però... no serà l'últim. Vull dir que hi ha el curs mitjà i el superior que em permetran

una mica més de coneixença.

El fascinant món de la Vinicultura és molt ampli, ho sé. Precisament per això m'atrau. Les coses més accessibles, que no requereixen cap esforç, no em produeixen tant plaer, només una emoció immediata que s'evapora al cap de poc.

He triat un licor per dues raons. Pel seu gust i perquè l'he elaborat i m'ha sortit boníssim. El resultat és d'una exquisidesa que broda tota una amalgama de colors i sabors.

El rei de la casa és el Patxaran. Un licor originari de Navarra però que a Catalunya també en podem preparar perquè tenim aranyoners ( arç negre ) escampats als nostres boscos.

És un licor que es va començar a comercialitzar a partir dels anys 70. Abans es feia de forma casolana a les cases, sobretot a les de pagès.

No té secrets. Només hem de tenir cura de dues coses: Respectar el temps de maceració i anar-lo barrejant de tant en tant ( cada 2-3 setmanes ).

Ingredients:

- 1 Litre d'anís dolç ( el podeu trobar a granel a qualsevol bodega )

- 1/4 kgr. d'aranyons silvestres ( al bosc )

- 1 trosset de vainilla en rama

- 1 trosset de canella en rama

- 3 - 4 grans de cafè ( opcional )

Es posa tot dins una ampolla de litre i mig.

Es guarda en un lloc fosc i fresc, deixant-lo macerar com a mínim 6 mesos.

Al cap de 6 - 8 mesos es cola i es posa en una ampolla i ja podem catar-lo.

El resultat és una beguda tipus xarop, espès, d'un color vermell robí. Compté entre 24º- 30º d'alcohol... per tant... alerta... s'agafa aquell " puntet" amb molta facilitat...

Per els que no l'heu provat us diré que té un gust barrejat de flors silvestres i mel liquada. És molt millor prendre'l fresc i sense glaçons.

Molt abans de sortir al mercat es feia servir com a remei ja que tant els fruits com les flors de l'aranyoner tenen efectes medicinals.

De fet se'l considera un estomacal, com la ratafia o Les aromes de Montserrat.

L'aranyoner és un arbust molt espinós de la família de les rosàcies ( Prunus spinosa ) amb flors blanques. Es troba a les bardisses dels boscos. El seu fruit és l'aranyó, el qual madura a finals d'estiu i es recull a principis de tardor. Té un color blau fosc i és el que dóna el tó vermellós al patxaran... un vermell que incita i desperta passions...

Un regal de Reis

Al llarg de la nostra vida hi ha molts llibres que han estat de lectura obligada, és a dir, en un moment o altre s'han de llegir. Alguns ens marquen en una determinada època. Altres en ajuden a entendre-la mentre l'estem vivint i altres ens ajuden a créixer.

També hi ha llibres que només llegim per curiositat, per saber de l'autor o perquè porten un missatge del qual ens en podem beneficiar.

Hi ha obres mestres, clàssics que es poden llegir sempre. Hi ha llibres i escriptors. Uns sense els altres no existirien.

Em refio dels crítics literaris a mitges. Llegeixo la sinopsi que se'n fa , als diaris i a les revistes. Em fixo en les recomanacions, sobretot de gent que llegeix molt i té criteri.

Però sobretot m'agrada fullejar el llibre abans de comprar-lo, mirar-lo per dins, veure la lletra, l'estil, olorar-lo... sense presses. No deixa de ser un regal. I com tot, em puc equivocar. No encertar-lo, trobar-lo feixuc. El meu defecte és que l'he d'acabar de llegir perquè així en tinc una opinió fiable de que no el recomanaré.

Fer regals sempre és un plaer per qui els fa. Hi ha una emoció en la tria, en la dedicatòria, en l'embolcall... i regalar llibres sempre et permet aquesta aventura, sobretot si ja l'has llegit. Pots arribar a imaginar com s'emocionarà la persona a qui li fas el regal. Si plorarà, si riurà, si en treurà coses de profit.

No deixa de ser una part d'un mateix que s'escampa als ulls d'una altra persona. Paraules que no sabem dir-les amb veu alta i en canvi el llibre fa de missatger.

Com ara els blocs, que fan de missatgers de paraules; petits regals que ens emocionen o ens entristeixen... com altres coses de la vida, sempre en constant canvi. Demà no serem els mateixos d'avui perquè haurem donat un altre pas i l'entorn també s'haurà modificat.

Avui he remanat per la biblioteca de casa i n'he desempolsat uns quants. Us deixo alguns títols i una breu ressenya.

Aquests dies grisosos d'hivern conviden a buscar un raconet i deixar-se emportar per la màgia de les històries, siguin reals o fictícies.

Madame Bobari - Gustave Flaubert

Potser la millor novel.la del S. XX. Novel.la romàntica on es descriuen els sentiments d'una dona jove casada amb un home anodí. S'enreda amb un embolic amorós que acabarà en desgràcia.

La dama de blanc - Wilkie Collins

Novel.la d'intriga. És considerada la primera novel.la d'aquest gènere. Els personatges ajuden a desvetllar el misteri.

De profundis - Oscar Wilde

És una obra mestre. És una extensa carta, escrita des de la presó, al seu amant.

El bon soldat - Jaroslav Hasek

Considerada com l'obra mestre de la literatura txeca. Una obra còmica, un retrat irònic de la conflictiva Europa dels Balcans. Traduïda al català per Monika Zgushova.

Ketchup - Xavier Gual

És una visió àcida sobre històries urbanes de joves marginals de l'extraradi barceloní. Escrita en Skaz ( el personatge parla en primera persona. No pot sortir d'ell mateix ).

La Vall d'Issa - Czeslaw Milosz ( autor polonès )

És una autobiografia. Publicada a la segona meitat del s. xx, pertany a la literatura impressionista.

Història d'una vida - Aharon Appelfed ( escriptor israelià ) Premi Mèdicis 2004

Impressions de l'autor quan tenia 8 anys i en va viure 3 en un bosc amagat dels nazis.

Les confessions - Jean Jacques Rousseau

Una descripció d'aspectes trivials de la seva vida.Un text honest. Una exploració dels conflictes entre els valors morals i els sensuals.

4 Dies a l'Àfrica - Toni Sala

Un llibre de viatges que es llegeix com una novel.la. Un viatge que va fer a Guinea Equatorial. Un contrast de cultures.

A foc lent - Ramon Guillem - Premi de literatura eròtica La Vall d'Albaida 2004 ( València )

Novel.la eròtica. Una història d'amor desbordada d'erotisme i sensualitat.

Amb una prosa suggeridora aquest relat reivindica la vida a través d'allò que omple de goig els protagonistes: la música, la poesia, la fotografia, la pintura o el cinema, en resum - l'art -

El vigilant del camp de sègol - J.D. Salinger

Viatge d'un adolescent cap a la maduresa. Narrat en primera persona. Aprendrà les lliçons de l'escola de la vida.

Oldebeerkoop - Quim Monzó - Premi de la crítica Serra d'Or 1981

Novel.la que parla sobre la droga, l'individualisme, del fred, de la impossibilitat de comunicar-se. Tot i que és un llibre per llegir a la E.S.O va bé per anar refrescant-nos la memòria.

L'Aurora - Núria Tió ( sexòloga gironina ) Premi de literatura eròtica La Vall d'Albaida 2003

Erotisme, tendresa i humor. De lectura àgil i ràpida. Toca temes " delicats " amb una gosadia i fermesa en alguns casos digna d'elogi.

Viatge d'hivern - Jaume Cabré ( autor de La Teranyina )

14 contes d'homenatge a la música i a la pintura. Amb un rerefons de Schubert, Bach o Rembrandt, Cabré s'endinsa en les passions humanes, en la mort i en l'oblit.

"ESCRIURE ÉS COM VIURE, ÉS DUBTAR"

" LLEGIR ÉS ORDENAR LES PASSIONS I LES EMOCIONS "

Jaume Cabré

Noa

La Noa va tornar a la facultad després d'anys com a cap " d'afers domèstics ". Va criar fills, va cuinar i endreçar. Es va desviure per els qui havia donat la vida. Va preferir no anar tan sovint a la perruqueria i poder comprar aquelles " bambes esportives" de bàsquet, tan cares.

I mica en mica va deixar les seves aspiracions per l'endemà, la seva curiositat aparcada i la seva vida, despenjada.

Llegia de nit quan tothom dormia. Descansava del tràfec diurn i s'esmunyia a les seves novel.les. Gaudia intensament al descobrir nous autors i es deixava emportar per protagonistes masculins que la segrestaven per descobrir altres móns. Sempre tornava. L'endemà era un altre dia, ple de rutines domèstiques i el seu món cada dia esdevenia més petit. Casi no podia respirar, ofegada en un mar d'obligacions i horaris.

La seva pell es va tornar grisa, els seus cabells, eixuts i la mirada ja no li brillava.

No sabria dir si era feliç. Era feliç amb els seus, quan eren feliços i s'entristia quan estaven angoixats.

Era forta i ho soportava. Però necessitava aire fresc per respirar i lletres per rumiar. Necessitava sortir de casa seva per anar a un altre lloc que no fos el mercat, el " super " o l'oficina ruïnosa plena de gent fossilitzada i caps buits.

Volia acabar la carrera de Belles Arts, que havia deixat aparcada quan es va quedar embarassada, a tercer. I va canviar els pinzells i les exposicions per els biberons i els bolquers.

Quan va voler tornar-hi, just acabada la quarantena, va concebre bessonada.

Els anys següents, entre l'anèmia i les nits en vetlla, va quedar amb el cos baldat i el cap ple de llistes de medicaments, pediatres i llets sense lactosa.

Se'n va sortir prou bé.

Es va matricular de quart en un moment que la seva economia li ho permetia. Va agafar excedència, 2 anys sabàtics, i es va guarnir amb uns texans i una camiseta i va entrar a la facultad igual com si comencés primària.

Tenia la ment desperta, el cap, atent i el cos bragat de treballar i córrer tant.

Va ser a meitad del primer trimestre que se'n va adonar i... se'n va sorprendre.

_ Si només és un " iogurin "...

Es va centrar en els apunts, els treballs, les hores a la biblioteca i poques estones al bar... per no coincidir.

Un pessigoleig a la panxa li va recordar el temps que feia que no tenia aquesta sensació.

I va arribar el sopar de Nadal, abans de les vacances.

Es va fer un bany de color als cabells eixuts, es va posar una capa de maquillatge hidratant a la seva pell assedegada i una pinzellada de color als ulls; una faldilla més curta que llarga, botes de mig tacó i un jersei de coll alt.

Només amb dues copes el seu somriure ja contagiava i les ganes de ballar de tots ja era un fet a la " disco " de la cantonada.

...Es van acostar, amb el cor a la gola, una escalfor a flor de pell i la mirada emboirada. Un bes càlid, d'una suavitat amansidora la va sacsejar.

Arraconats en un espai amb poca llum es van descobrir, immersos en el moment, més enllà del soroll eixordador de la música i de les intermitències lluminoses.

La música es va aquietar i el llum es va apagar. Només un tacte de coixins de vellut i els ulls en blanc.

Es van besar tot assaborint anyades diferents. La Noa es va explaiar resseguint un cos musculat, febril i novell. I ell es va embadalir amb el seu, curtit i asserenat, tot llepant-li les primeres línees que la vida li havia dibuixat...